El Centre Cultural la Misericòrdia acull la nova exposició de l’artista Nora Ancarola, titulada «La ferida de la llengua LA_LANGUE«. El projecte s’articula a través de diferents formats audiovisuals i instal·lacions que interpel·len l’espectador sobre la dura realitat de les persones migrants. Resident a Barcelona des de l’any 1978, la llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona s’asseu per oferir una confessió on la memòria, el dolor, l’art i la reivindicació política s’entrellacen. A través d’aquesta conversa amb UEP! Mallorca, la veu de l’artista pren tot el protagonisme per desentranyar els fonaments d’una obra que neix del trauma i busca clivelles per on fer entrar la reflexió.
L’esquerda del llenguatge i les veus del trauma
El projecte actual s’inscriu dins d’una trajectòria llarga, formant part de la proposta més àmplia Plom, plata, derives obligades. El cor d’aquesta exposició a La Misericòrdia batega a través de la videoinstal·lació «On la llengua per venir… amb llengua ferida», una peça central produïda gràcies a una beca del BBVA. És precisament en aquesta obra on ressonen tres autors capitals per a Ancarola: Paul Celan, Hélène Cixous i Gloria Anzaldúa.
«Escullo tres grans autors», explica l’artista en referència a aquesta peça central. «Celan, en relació amb l’Holocaust; Cixous, en relació amb el colonialisme i la migració a Algèria i França del segle XX i XXI; i Gloria Anzaldúa, amb tota la relació dels xicanos que intenten creuar la frontera als Estats Units. Aquests tres autors tenen, en alguns dels seus poemes o escrits, aquesta manera d’escriure no amb una narració directa, sinó assenyalant aquestes ferides, aquestes disrupcions en la vida d’un migrant».
Aquesta disrupció és el que ella defineix com la ferida de la llengua, un concepte que enfonsa les arrels en la psicoanàlisi. «Aquest concepte de la langue prové de la psicoanàlisi. És aquesta primera etapa en la qual incorporem de molt petits tot el so, les paraules, els conceptes i les emocionalitats dels primers anys de la nostra vida. És una mena de món real però encara no simbolitzat», detalla. «Aquest món és amb el qual treballem els artistes; aquesta amalgama de sons, de sentits i de conceptes que estan, d’alguna manera, en l’espai en el qual treballem, però també en els espais d’una emocionalitat forta, com són els moments més plomissos de la migració».
«És evident que hi ha una manipulació espantosa de què busquen aquests migrants. En realitat lo que busquen és treball i una vida digna, i se’ls ha presentat com uns invasors, com a gent que lo que vol és fer mal»
– Nora Ancarola
La revelació de l’exili i la ferida del llenguatge
«Crec que va haver-hi un moment de la meva vida en què em vaig adonar que la importància que tenia per a mi la migració i l’exili havia estat més essencial, més transformadora en relació a la meva vida, de lo que jo mateixa pensava», explica Ancarola. «Vaig pensar que seria important posar en valor aquesta migració que tenia caràcter d’exili. També és interessant dir-te que no li deia exili, fins que en un moment determinat vaig adonar-me que era un exili. Molts de nosaltres quan vam traslladar-nos a Catalunya o a Espanya en general, vam ser acollits, però no com a exiliats perquè no existia la figura de l’exiliat en aquell moment ni hi havia un acolliment especial, més aviat el contrari. Nosaltres ens consideràvem migrants».
Aquesta vivència nodreix el títol de l’exposició, ancorat en la disrupció profunda que pateix qui ha de marxar. «Dins d’aquesta situació que produeix moltes ferides, però moltes disrupcions en la vida d’un migrant, estava lo que jo anomeno la ferida de la llengua. És, d’alguna manera, una disrupció lingüística que es transmet a través de la parla, però també molts autors i molts artistes la incloem en la nostra manera de fer, una manera de fer d’algun mode disruptiu i que a més treballem el llenguatge d’una manera singular».
El fred d’una pastera i el dolor irrepresentable
L’art contemporani s’enfronta sovint al repte d’abordar tragèdies col·lectives, com l’arribada d’una pastera, sense caure en la pornografia del patiment. Ancarola admet aquesta dificultat estructural: «Encara m’ho pregunto, perquè crec que és molt difícil des del món de l’art expressar realment aquest profund patiment i aquesta situació. Crec que des del món de l’art lo que podem fer és generar alguns elements que facin reflexionar».
La seva estratègia fuig de l’espectacularització per centrar-se en el detall físic. «Més que expressar artísticament lo que passa el migrant en situacions de molta duresa, crec que lo que podem fer és assenyalar moments. En el meu cas hi ha una peça en concret que assenyala el que un migrant subsaharià que havia vingut en pastera explica: que feia tant de fred i que no podien obrir el puny, entre altres coses perquè la mà es congelava i perquè a més a més de la força que feien amb el puny s’havien fet ferides a la mà».
«Assenyalar aquestes petites coses que semblen al marge, crec que a vegades poden generar algun tipus de pensament, de reflexió al voltant d’aquesta situació tan dolorosa i tan concreta», argumenta. L’autora es recolza en la mirada teòrica de Griselda Pollock per fugir de la narració directa: «Diue alguna cosa així com que l’artista ha de dir alguna cosa més que la pròpia representació del fet. Els fets tan dolorosos el que creen normalment és una situació més aviat traumàtica, i a vegades tendim a oblidar-nos d’aquestes situacions que ens provoquen el trauma. L’artista ha de jugar d’una altra manera, generant elements que permetin entrar des d’alguna escletxa, des d’algun forat, des d’algun racó dins d’aquest patiment».
L’objectiu final d’aquesta aproximació subtil és clar: «Lo que intento és empatitzar que el públic, l’espectador o espectadora, empatitzi amb el personatge. Que no es creï cap moment de rebuig ni, justament, que el propi dolor sigui un tancar els ulls».
«Cap artista pot estar eximit de sentir que en algun moment de la seva vida o de la seva història no ha fet algun tipus d’autocensura per poder tenir un espai en el món de l’art»
– Nora Ancarola
La gran història i la fugida d’Argentina
L’experiència personal de Nora Ancarola no és només un rerefons, sinó el motor polític de la seva obra. La fugida de la dictadura militar argentina l’any 1978 és narrada per l’artista a través d’un objecte en aparença inofensiu que amaga el pes de la vida i la mort.
«La meva vida i la meva experiència en aquest cas, com a migrant i com a exiliada, sí que pot referir a altres exilis i altres migracions. En parlo a partir d’una cosa que podria semblar anecdòtica, que és una fotografia que em fan en el aeroport de Buenos Aires i que el fotògraf ven a la meva família en el mateix moment en què ells estaven esperant a veure si sortia l’avió. On els deixa clar que jo no havia estat empresonada en la duana, sinó que havia pogut passar-la amb vida».
La reflexió s’endureix a l’hora de dimensionar el context d’aquell moment. «Aquesta situació, que sembla anecdòtica i fins i tot podria generar un somriure, és una situació molt dramàtica, o almenys reflecteix una situació molt dramàtica de tots los joves —jo tenia 21 anys— que vam marxar de l’Argentina en aquell moment. I que a lo millor si ens haguéssim quedat seríem un desaparegut més», relata. «Jo era una jova molt inquieta, estudiava Belles Arts i estava absolutament en contra de les injustícies socials i polítiques que s’estaven produint en el país. Aquest posicionar-se podia costar la vida. De fet, va costar la vida a 30.000 persones, i t’asseguro que no totes havien estat en peu de guerra».
Seguint el pensament benjaminià que impregna la seva feina, l’artista sentencia: «La gran història es constitueix per totes les petites grans històries».
El búnquer europeu i els falsos «migrants»
Des de la seva pròpia consciència de l’exili, Ancarola manté una mirada crítica, atenta i esmolada sobre les crisis frontereres actuals, particularment a l’Estat espanyol.
«Mai he deixat de pensar en els migrants que arriben a les costes espanyoles, turques, italianes, franceses», assegura. El relat institucional sobre aquesta emergència topa amb el seu rebuig frontal. «Llegint els documents que a més a més donen dades de morts i de com aquests migrants són rebutjats però a la vegada cridats perquè siguin mà d’obra barata, és realment esgarrifós. Per a mi mai ha canviat la situació».
«És evident que hi ha una manipulació espantosa de què busquen aquests migrants. En realitat lo que busquen és treball i una vida digna, i se’ls ha presentat com uns invasors, com a gent que lo que vol és fer mal», denuncia, i apunta cap a responsabilitats històriques més grans: «Tot això prové de problemes molt més llunyans, unes colonitzacions absolutament dramàtiques, un abandonament dels espais colonitzats i, per altra banda, uns països que no estan ajudant de cap de les maneres. Tinc claríssim que hem d’acollir a la gent que desesperadament surt dels seus països. Nosaltres tenim possibilitats, com tota Europa, tenim una vida que podem compartir i feines que podem compartir, i de lo que estic absolutament en contra és d’aquest búnquer europeu que s’està constituint en una mena de presó cap enfora per a la gent que intenta fugir desesperadament de les seves situacions precàries i dramàtiques».
En aquest mateix eix, l’artista fa palesa la hipocresia estructural assenyalant un cas molt recent: «M’agradaria comentar la diferència d’acolliment que hi ha hagut amb els migrants o exiliats d’Ucraïna. Crec que per considerar que hi ha una similitud de raça, i això és gravíssim i deixa de manifest el racisme profund que encara està instal·lat en el nostre país i a Europa en general».
Per contra, rebutja frontalment equiparar el fenomen migratori al turisme massiu. «No crec que siguin migrants temporals, no m’agrada aquesta frase per anomenar als turistes. Són gent que es trasllada per motius diferents… Si parlem de migrants temporals poden ser expats, poden ser persones que venen a treballar d’una manera específica… Hi ha molta gent que són turistes i que acaben comprant la casa i després venen a viure quan se jubilen, i hi ha gent que fa negoci en els països. Negocis immobiliaris, negocis de tot tipus. M’interessa el tema com per treballar, però no diria la paraula inspirar».
Censura invisible i els reptes de La Misericòrdia
Produir un art amb un discurs polític punyent té conseqüències en un sistema cultural fràgil. Ancarola descriu la censura contemporània com un mecanisme atmosfèric, subtil però efectiu.
«Mai he tingut un rebuig directe d’una institució que digui ‘aquesta obra no es pot presentar’. Però evidentment les coses no van així. La censura, el rebuig, és molt més subtil. Vivim en una societat en què es marginen moltes coses sense dir-ho, sense expressar-ho d’una manera directa. No m’agrada en absolut ser victimista, però sí que crec que hi han altres manifestacions artístiques menys compromeses que solen tenir més possibilitats», detalla.
Això deriva en pràctiques d’omissió per part dels propis autors. «La pròpia societat com està estructurada és la que d’alguna manera censura l’art més polític, més punyent», remarca. Fent referència al treball de Concha Jerez sobre la matèria, confessa: «Cap artista pot estar eximit de sentir que en algun moment de la seva vida o de la seva història no ha fet algun tipus d’autocensura per poder tenir un espai en el món de l’art».
Finalment, l’artista valora l’experiència d’haver muntat el projecte a l’emblemàtic espai de Palma, una tasca que ha evidenciat les mancances de les infraestructures públiques davant les necessitats de l’art contemporani. «És un espai molt singular en el qual no es pot tocar les parets. Tota la Misericòrdia en general no està en absolut preparada per fer exposicions, és molt complexa, no hi ha en absolut materials que podria tenir un centre d’art, estic parlant de material tecnològic, de mobiliari… Crear un projecte artístic no és només portar una escultura o una pintura i penjar-la, sinó és transformar l’espai, dialogar amb l’espai».
L’autora llança un advertiment directe a les administracions gestores de la cultura: «La Misericòrdia, si vol treballar en els seus espais, necessita una persona de producció. Cap centre d’art no té una persona de producció que controli les qüestions de producció i que conegui els materials que hi ha. El material tecnològic que hi ha a la Misericòrdia és molt antic, està absolutament obsolet». Amb tot, l’artista agraeix profundament la implicació de l’equip humà: «L’acompanyament meravellós que he tingut tant de part de l’ACCAIB, de Magdalena Aguiló com de Jaume Reus i de la pròpia Eva… i el meu propi tècnic, l’Adolf Alcañiz, que sempre m’acompanya de manera incondicional».
Més enllà dels murs de gestió, el que perviu és la memòria del lloc i la força de les preguntes llançades. «M’interessava molt intervenir en el pati de les dones, aquest espai fantàstic i meravellós on m’imagino que tantes dones deambulaven en èpoques molt doloroses, i convertir també el projecte en preguntes que ens interpel·lin d’una manera directa… Crec que la gran majoria de nosaltres som migrants, i hem d’acceptar això i també compartir lo que caracteritza aquesta migració i aquest trànsit, que per una banda fa molt més rica la nostra percepció del món, però també molt més complexa».
