El pròxim 30 d’abril, el Casal Solleric de Palma deixarà de ser un edifici de pedra per convertir-se en un ecosistema submergit. L’artista madrilenya Nuria Mora inaugura Había en el fondo del mar, una intervenció emmarcada en la Biennal B que transforma l’arquitectura en un escenari submarí de ceràmica, metall i cristall. Comissariada per Pilar Rubí, l’exposició —oberta fins al 6 de setembre de 2026— és un viatge a través de la memòria col·lectiva i la genealogia familiar. Ens asseiem amb ella enmig de la remor de la ciutat per parlar de naufragis, de la pols de Pòrtol i de com l’art pot ser un tresor rescatat de l’abisme.
El “hackeig” dels motlles centenaris de Pòrtol
La gènesi d’aquesta intervenció és un diàleg directe amb la tradició terrissaire de l’illa. Mora ha passat setmanes a la Gerreria de Pere Coll, a Pòrtol, mimetitzant-se amb el fang de Mallorca per donar una vida nova a formes que ja havien estat oblidades pel temps.
— “He estat a l’estudi de Pere Coll fent unes ceràmiques i la idea neix aquí, quan em deixen uns motlles de fa cent anys que eren les copes des Born, les que estan en tot el passeig i als voltants. Pere té aquests motlles perquè, ell els va comprar a una altra empresa de ceràmica que ja va tancar. Quan els anaven a liquidar, ell es va quedar amb tot aquest estoc. He treballat amb aquests motlles antics i amb la tècnica que ell utilitza, que és amb apreto i amb el fang de Mallorca, transformant aquests motlles en nous objectes. El projecte surt d’aquest intercanvi: del que jo feia, que eren motlles d’objectes amb una vida anterior, molts d’ells trobats en una fàbrica abandonada de nines de porcellana i parament, i d’aquesta trobada a Pòrtol.”
L’artista observa el Casal Solleric com un contenidor viu, una peça més de l’engranatge. No es tracta de portar objectes i col·locar-los, sinó de fer-los créixer des de les parets de l’edifici.
— “És un projecte fet específic per a aquest espai. He tingut en compte l’arquitectura a l’hora de decidir quines peces anaven i quines no. No només té a veure amb el Palau on s’exposarà, sinó amb la història de la ciutat. És una reflexió entorn d’un poema de Luis Cernuda, ‘Había en el fondo del mar’, un text en prosa amb un to surrealista que parla de tots aquests fragments que ens trobem en el que ell anomena mar.”
“El color és part de com afront gairebé totes les meves obres plàstiques. He trobat els esmalts que em permeten treballar-lo així”
– Nuria Mora
Derelicte: trobar el tresor darrere de la catàstrofe
El concepte central de la seva obra és el “pecio”, el derelicte. Per a Mora, l’objecte que cau al fons del mar no és una deixalla, sinó una lliçó de vida, un vestigi que brilla amb una intensitat nova després del desastre.
— “Aquestes peces que anomèn «pecios» són com un elogi al fracàs. Abans d’aquest derelicte, que és un tresor, hi ha hagut un nàufrag. Es tracta de parlar, d’una manera poètica, de com darrere de cada catàstrofe hi ha un ensenyament, i aquest ensenyament és un tresor. Són peces que, en la seva forma, estan fetes al voltant de fragments que tenen una vida ulterior o als quals els canvio l’ús. Està molt lligat a Mallorca, a la mar i a la meva pròpia biografia. Per casualitats de la vida, la meva relació amb l’illa és molt personal i he tingut uns naufragis grans que són els que m’han portat a pensar d’aquesta manera al voltant d’aquestes peces.”
Una ceramista autodidacta entre laques i esmalts
Mora defuig les etiquetes tradicionals. No es considera una artesana en el sentit clàssic, sinó una exploradora que utilitza la ceràmica per “fer un upgrade” a un material sovint considerat art menor.
— “El fang sempre s’associa amb l’artesania, amb un art menor; a mi m’agrada portar-lo a l’extrem, donar-li un nou significat i dotar-lo d’una intenció plàstica molt més potent del que tenim en l’imaginari. Hi he arribat a força d’experimentar, aproximant-me a la ceràmica des d’un altre costat perquè no tinc cap tradició i he après de manera autodidàctica. Quan vaig venir a treballar amb en Pere Coll, vaig aprendre la seva forma de treballar, que és molt diferent de la meva, i entre aquests dos mons surten les peces que s’exposen aquí. Soc poc ortodoxa: realment sé el que he après i ho adapt al que faig, però no soc una artesana que es pugui defensar com a ceramista, no sé ni tan sols formular un engalba. La meva aportació és rara.”
Aquesta raresa es tradueix en una explosió cromàtica que desafia la sobrietat del fang. Els seus acabats busquen la profunditat de les laques orientals, allunyant-se dels òxids convencionals.
— “El color és part de com afront gairebé totes les meves obres plàstiques. He trobat els esmalts que em permeten treballar-lo així. En lloc de cobrir la peça sencera, procur fer un joc de matisos entre el mateix color i la brillantor, entre zones esmaltades i zones en brut. El fang de Mallorca és molt diferent del que jo faig servir normalment; ha estat un repte barrejar-lo amb les meves peces. Habitualment, la mar s’acoloreix amb òxids d’una manera artesanal i tradicional, però ara existeixen pigments estàndard de la ceràmica industrial que permeten fer tota aquesta gamma. La clau és com els utilitz jo, perquè quedin gairebé com un esmalt de laca xinesa.”
Les tres estacions de l’univers submarí
L’exposició es divideix en tres grans instal·lacions que ocupen punts estratègics del Casal Solleric, creant un diàleg entre l’interior i el carrer, entre el vianant i l’objecte.
— “La primera instal·lació és al showcase, l’aparador que dona al passeig des Born. El forrarem sencer de mirall, excepte el fons, que serà una pintura. Hi haurà les peces que he fet a Pòrtol perquè les originals, les copes des Born, estan just al davant. Ens agradava molt el diàleg entre la peça original i la peça feta amb un motlle de fa cent anys «hackejada» per un artista. Serà com una mena de trompe-l’oeil que es multiplicarà en totes les direccions, de manera que el vianant s’hi asomi com a una peixera. És el contrari del que seria un aparador: és la sensació de mirar un món multiplicat on l’espectador se sent dins la instal·lació.”
L’experiència continua als balcons i al pati, on la matèria es torna més lleugera, quasi líquida, recuperant accions anteriors que l’artista ha adaptat per a aquesta ocasió.
— “La peça de la Llotja, al balcó, consisteix en cintes de ras de colors que parlen de la posidònia, de la respiració i de la meditació. És una intervenció que vaig fer anteriorment a l’illa de Paxos, a Grècia, en una caseta de pescadors que vaig cobrir sencera. El vent i la mar la movien, parlant d’aquest fet de pertànyer al paisatge intervenint-hi activament. I la peça central del pati és una escultura penjant, un «pecio» heterogeni amb molts de materials: ceràmica, cordes, filferros i unes flors que he fet a mitges amb la meva mare. Per a mi és vital la factura: jo no soc un artista que encarrega idees, totes les meves obres les manufactur i les execut jo mateixa. És important ser part de la peça en el fet de fer-la.”
“No aterr aquí com un paracaigudes en un espai neutre; la meva pròpia biografia i la meva història plàstica estan lligades a Palma”
– Nuria Mora
La mar com a refugi contra l’antropocentrisme
En un món on l’home es creu l’amo de tot, Nuria Mora proposa la mar com l’últim bastió on l’ésser humà torna a la seva mida real: la d’un intrús fràgil.
— “La mar és el lloc on l’home no és el centre. És l’únic lloc del nostre univers on no ets el centre perquè estàs completament venut; has de tenir tres-cents tipus d’artefactes per poder respirar sota l’aigua. No és el nostre medi. L’exposició parla d’aquesta idea d’antropocentrisme. A mi Palma m’agrada moltíssim, he treballat a la Fundació Miró fa anys i, com que vinc del grafit, he pintat a la ciutat. No aterr aquí com un paracaigudes en un espai neutre; la meva pròpia biografia i la meva història plàstica estan lligades a Palma.”
Memòries del grafit: del carrer a la galeria amb “argúcies”
Mirant enrere, Mora recorda una època en què pintar al carrer no tenia nom, però sí una intenció política i social clara. El seu trànsit cap al circuit institucional va ser un camí de reflexió per no trair les seves arrels subversives.
— “Vaig començar a treballar al carrer quan ni tan sols existia la paraula street art. Fa gairebé trenta anys. Era una manera d’estar en el món, de relacionar-me amb la ciutat aportant bellesa on no n’hi havia i generant un diàleg amb el paisatge. Érem somiadors, preteníem canviar les regles del joc. I les vam canviar, però el sistema es menja ràpidament qualsevol moviment subversiu, com va passar amb el punk. Quan em van proposar treballar en galeries, se’m va presentar un gran dilema: què feia jo ficant a dins el mateix que feia a fora? Vaig armar una sèrie d’argúcies entorn del discurs de l’art comercial i no comercial per salvar la meva responsabilitat social.”
Aquestes “argúcies” consistien en obres fragmentades que només es completaven si el col·leccionista sortia al carrer a buscar la peça restant amb un mapa. Un joc que, amb el temps, va donar pas a una maduresa on la pintura i l’escultura ja no necessitaven excuses.
— “Va arribar un moment que aquelles argúcies ja no em van interessar i vaig començar a fer simplement escultures i pintures, però sempre amb un ull posat en el carrer. La forma de compondre els meus treballs ve d’aquesta voluntat de diàleg amb l’espai; la meva pintura és una tensió entre el que és públic i el que és privat, entre l’arquitectura i la pintura mateixa. Tot el que faig ara, fins i tot el rescat d’aquests motlles antics, ve d’aquelles expedicions urbanes quan em ficava en fàbriques abandonades. He crescut d’una manera orgànica i coherent, madurant a través de la feina.”
Llibertat absoluta i “James Bond” en un matalàs inflable
L’entrevista acaba amb una anècdota que defineix perfectament el caràcter indòmit de l’artista: el seu desig de portar la seva obra a tot arreu, però sempre sota les seves pròpies regles.
— “M’encantaria portar aquest projecte a altres llocs. La peça de les cintes de ras, per exemple, la vaig fer a Grècia de manera completament autoproduïda: vaig arribar nedant a la caseta de pescadors amb un matalàs inflable i un cúter, gairebé com si fos James Bond. Si per alguna cosa em caracteritz és per haver fet la meva carrera d’una manera completament lliure. No m’he presentat mai a una beca, ni a una convocatòria, ni a cap ajuda pública. He organitzat la meva subsistència venent el que faig perquè em van anar cridant a partir d’aquella feina que vaig començar al carrer. Si em conviden a portar això a una altra institució, hi aniré, però la veritat és que no sé ni com es fa per demanar-ho.”
