A pocs dies perquè la Fira del Llibre de Palma obri les portes, el panorama literari balear centra la seva mirada en una veu que, amb només vint-i-tres anys, ha aconseguit sacsejar les estructures del relat convencional. Olívia Lund Pinya arriba a la gran cita de les lletres mallorquines amb Corcs (Nova Editorial Moll) sota el braç, una novel·la que no és només un debut, sinó la culminació d’un procés que va començar amb un premi Art Jove de relat breu el 2024 i que s’ha transformat en una obra densa, delirant i profundament vinculada a la memòria del passat.
L’autora es presenta com una creadora que fuig de les planificacions rígides i que abraça l’atzar i la passió com a motors d’una escriptura que ella mateixa defineix com a «catalitzadora». Ens asseiem amb ella per desgranar l’univers de Corcs, una voràgine on els fantasmes del passat reclamen el seu espai en un present que, sovint, intenta oblidar-los.
De la llavor al corc: una gestació lenta i orgànica
L’origen de Corcs no es troba en una biblioteca polsosa ni en una ambició premeditada, sinó en la nuesa del temps buit. Olívia Lund recorda amb una claredat diàfana el moment en què tot va començar a bategar: «Corcs neix de l’avorriment prodigiós d’un estiu. Vaig tenir molt de temps per llegir i per escriure molt sense voler anar enlloc, i jo crec que això és de les coses més importants i interessants dins un procés creatiu: el no tenir una direcció clara».
Aquesta absència de rumb va ser el brou de cultiu ideal perquè aparegués la idea central de la seva narrativa. «Va ser quan em va sorgir la idea d’aquesta voràgine de fantasmes que arriben al present i que, d’alguna manera, assenyalen una protagonista i li encomanen tot el seu corcor», explica l’autora. El concepte de «corcor», aquesta erosió interna que ho consumeix tot, es va convertir en el pal de paller d’un relat que Lund va estar «incubant durant segurament un any» abans de presentar-lo al certamen Art Jove.
El pas del relat breu a la novel·la va ser, segons l’escriptora, un procés de creixement necessari, gairebé inevitable. «Jo ja tenia una intenció de novel·la des del principi. Com que era per un premi, jo ja desitjava molt guanyar-lo per poder desenvolupar-lo com a novel·la. Jo li dic «pastilla de brou», un embrió. A partir d’aquí, ha estat un procés de més d’un any d’anar coneixent els fantasmes de primera mà, donar-los veu i cercar quina és la xerrera que m’agrada».
«No soc molt conscient de la que estic escrivint i hi ha una part molt de deixar treure tot el que he estat llegint, pensant i imaginant»
– Olivia Lund
L’escriptura com a deliri i efervescència
Olívia Lund no entén la creació com un exercici de disciplina mètrica, sinó com un acte de «convalescència» i de «digressió». En una època en què la indústria editorial sovint demana estructures tancades i girs de guió calculats, Lund es reivindica com una escriptora que es deixa portar per l’instint més pur.
«El meu procés creatiu és molt delirant, molta convalescència», confessa amb una naturalitat desarmant. «És molt digressiu, no tenir un objectiu clar sinó anar voltant. Hi ha aquesta part molt dispersa de llegir molt, anar espipellant d’aquí i d’allà, i després el moment d’escriure sol ser efervescent». Aquesta efervescència és tan intensa que, de vegades, l’autora perd la noció de la seva pròpia obra mentre la crea: «No soc molt conscient de la que estic escrivint i hi ha una part molt de deixar treure tot el que he estat llegint, pensant i imaginant. Després hi ha pics que em trob i dic: «Ostres, he escrit que una ovella està xerrant i és maligne! M’interessa, estiraré aquest fil»».
Aquesta llibertat creativa xoca frontalment amb els mètodes més acadèmics de molts col·legues de professió. «Per molt que intenti sempre fer un esquelet abans, que hi ha molts escriptors o artistes que ho fan i que tenen molt clar que hi ha el punt A, el punt B… Quan intent fer aquest mapa és quan arruïn completament la diversió d’escriure», afirma. Per a Lund, la clau resideix en la sorpresa: «L’interessant és pensar-me que arribaré a aquest punt B i, mentre escric, trobar-me tota una altra constel·lació d’oportunitats i opcions que em semblen més divertides. En el moment en què crec que sé el que vull escriure és quan m’avorresc».
Reivindicar la memòria per no oblidar
Darrere l’estètica gòtica i fantasmal de Corcs, s’amaga també una arrel identitària. Olívia Lund Pinya porta el llinatge «Pinya» amb una consciència aguda de la història que aquest cognom arrossega a Mallorca. La novel·la es converteix, així, en un espai on la discriminació històrica cap als xuetes surt a la llum, encara que sigui de manera subtil.
«Més que reivindicar, es tracta de no oblidar. No donar a l’oblit que això ha passat», explica Lund amb un to més greu. «Em feia ridícul imaginar algú que no hagués agafat el fil i que en cap moment no hagués fet cap petita menció a aquest llinatge quan, òbviament, en els temps en què se suposa que passa, sí que hauria estat present».
L’autora reconeix que aquesta part de la història li ha arribat a través del testimoniatge familiar, especialment del seu avi. «He heretat aquestes històries, és un exercici quasi de postmemòria reduïda. El meu padrí sí que va viure una mica més aquests comentaris desafortunats i amb mala fe que no jo». Tot i que ella admet no haver patit aquesta discriminació de manera directa —més enllà d’algun fet gairebé anecdòtic—, sent el deure de mantenir viva la flama d’aquesta constel·lació pròpia.
«Tinc imatges noves que m’encalcen, que jo crec que ja és com la gran llavor sempre. El procés creatiu mai s’atura: tot el que llegeixes, mires i escoltes sempre s’acumula»
– Olivia Lund
Influències teòriques i miralls d’identitat
La densitat de Corcs també es nodreix de referents intel·lectuals complexos. Lund cita Aby Warburg, el reconegut historiador de l’art alemany, com una influència clau en la seva manera d’entendre com els gestos del passat perviuen en les imatges del present. «Aby Warburg va teoritzar sobre com aquests gestos sobreviuen algú en un avantpassat i arriben fins ara dins el marc de les imatges i de la gestualitat. Això és molt complex però molt inspirador i m’ha servit com a llavor».
Però no tot en l’univers d’Olívia Lund és alta cultura i fantasmes del segle XVII. L’entrevista també deixa espai per a la ironia i la confusió d’identitats en l’era digital. «Hi ha diferents Olívia Lund amb qui tinc una enemistat virtual. Una és canadenca, fa un metre vuitanta i és pèl-roja; me la sé de memòria», riu l’autora. Aquesta anècdota sobre la seva «homònima» model li serveix per reflexionar sobre la imatge pública i la seva pròpia percepció: «Diuen que soc fotogènica, però jo crec que hi ha moltes fotos descartades que no us ensenyaré».
Una agenda plena de literatura
El futur immediat de l’autora passa per la proximitat amb els seus lectors. Després d’haver presentat el llibre a Felanitx, a Call Vermell, el pròxim 23 de maig, es prepararà per a la seva cita a Palma. «El 31 de maig a la Fira del Llibre estaré amb Júlia Mérida, que és algú per qui tinc molta admiració i simpatia, i això em fa moltes ganes: poder xerrar de Corcs amb ella i saber què en pensa».
Tot i els nervis de «si vindrà algú més que la meva mare», Olívia Lund ja té la ment posada en nous horitzons creatius. «Tinc imatges noves que m’encalcen, que jo crec que ja és com la gran llavor sempre. El procés creatiu mai s’atura: tot el que llegeixes, mires i escoltes sempre s’acumula». De moment, Corcs continua el seu camí, convertit en un fruit del qual l’autora se sent «molt orgullosa i agraïda».
Fotos: Jaume Roma
