UEP! Mallorca ha conversat amb Pablo Simón aprofitant la seva estada a l’illa per participar a l’Atlàntida Mallorca Film Fest 2025. El politòleg intervé el 30 de juliol en una xerrada col·loqui a Ca’n Cuir, organitzada per UEP! Mallorca, amb el títol Generació sense casa: el que ens jugam amb l’habitatge. L’entrevista gira entorn dels principals factors que han conduït a la crisi de l’habitatge, els límits de l’acció política i les conseqüències socials d’un sistema que considera insostenible.
“Tot comença a casa”
Pablo Simón no dubta a situar l’habitatge al centre del debat sobre drets socials. “És des d’on desplegam tots els nostres drets: accés a la feina, conciliació, salut, educació, natalitat… Tot parteix d’on vius.” Malgrat això, denuncia que ha estat sistemàticament menystinguda com a política pública: “És el final tambalejant de l’estat del benestar.”
Segons explica, una de les raons per les quals la vivenda ha estat oblidada és que els seus efectes polítics es noten a llarg termini. “Requereix molt capital i esforç, i això fa que molts governs prioritzin altres àrees amb rendiments més immediats.” Aquesta situació ha generat, diu, una crisi transversal. “És un problema que afecta tot el món desenvolupat. L’habitatge és la política social pitjor valorada a tots els països de l’OCDE.”
“Hi ha fortunes estrangeres que compren immobles com a mecanisme per rentar diners. Això passa, i no es parla prou. No és economia submergida, és delinqüència econòmica”
– Pablo Simón
Models comparats i oportunitats perdudes
Quan se li demana per possibles referents, cita el cas austríac. “Tenen un parc de vivenda social que arriba al 34%. Però no és casual: han fet política sostinguda durant dècades.” Segons Simón, la diferència amb Espanya és clara: “Aquí es varen permetre coses com la venda de vivenda protegida al mercat lliure. Si no s’hagués fet, avui podríem tenir fins a dos milions de vivendes públiques de lloguer.”
Per ell, el parc públic ha de créixer i consolidar-se. “Una de les claus és que allò que es construeixi no es pugui revendre. És una de les lliçons més importants: el que entra dins el sistema públic ha de quedar-hi.” També celebra mesures com la prohibició de vendre promocions protegides a fons d’inversió, però considera que han arribat massa tard i amb poca coordinació entre administracions.
L’impacte de la compra estrangera
Sobre el debat, especialment viu a les Illes, de restringir la compra d’immobles per part de no residents, Simón veu marge d’actuació, però no amb prohibicions directes. “El que es pot fer és aplicar recàrrecs fiscals. No podem evitar la compra, però sí fer-la menys atractiva.”
Recorda que països com el Canadà han decretat moratòries temporals per limitar l’accés d’inversors estrangers, i apunta altres mesures com la retirada de les golden visas, que permetien obtenir residència a canvi d’inversions immobiliàries. “Ja s’han començat a retirar, i crec que és un pas en la bona direcció.”
També denuncia una realitat menys visible però que considera alarmant: l’ús de l’habitatge com a instrument per blanquejar capitals. “Hi ha fortunes estrangeres que compren immobles com a mecanisme per rentar diners. Això passa, i no es parla prou. No és economia submergida, és delinqüència econòmica.”
Fragmentació i interessos en joc
El politòleg explica que una de les dificultats més grans per afrontar el problema és la fragmentació competencial. “El govern pot aprovar una llei, però són les autonomies qui decideixen si l’apliquen, i els ajuntaments qui gestionen el sòl. Tot està dividit.” A això s’hi suma, diu, la presència de múltiples actors amb interessos propis: “Famílies que tenen la vivenda com a estalvi, empreses promotores, fons d’inversió… Qualsevol regulació genera resistències.”
També lamenta que s’hagi desplaçat el focus del debat: “S’ha deixat de parlar de com accedir a la vivenda per parlar de com protegir-la. S’ha imposat el discurs de la por a l’ocupació, que desvia l’atenció del problema real.”
“No hi haurà cap solució màgica. Però si no començam a actuar ara, estam posant en perill les condicions bàsiques de convivència”
– Pablo Simón
Desigualtat intergeneracional i crisi de model
Simón insisteix que la crisi de l’habitatge té efectes profunds en la cohesió social. “Els joves no poden emancipar-se. Retrassen la sortida de casa, la formació de famílies, l’accés al mercat laboral… Tot es complica.”
També alerta d’un efecte en cadena: “Els boomers varen poder comprar amb tres anys de salari. Ara en calen vuit. Això fa que el patrimoni es concentri, i que només alguns joves acabin heretant. Altres no heretaran res.” Per ell, aquesta desigualtat serà clau els pròxims anys. “És una bomba de rellotgeria. I si no li posam fre, el sistema social pot esclatar.”
A més, denuncia que el problema afecta la productivitat dels territoris. “A les Balears, per exemple, és molt difícil captar professionals per culpa del cost de l’habitatge. Això empobreix les illes i accentua el monocultiu econòmic.”
Quan el debat polític ignora el malestar real
Malgrat que l’habitatge és una de les principals preocupacions ciutadanes, Simón observa una desconnexió entre l’agenda institucional i el que realment importa. “Parlam més de casos de corrupció que de polítiques públiques. I això alimenta la desafecció.”
Adverteix, a més, del risc que aquest malestar sigui capitalitzat per l’extrema dreta. “A Alemanya, l’AfD ja ha començat a culpar els immigrants de la falta d’habitatge. Aquí ja hem vist com Vox importa aquest discurs.”
Simón conclou que el repte no és només tècnic, sinó polític i cultural. “No hi haurà cap solució màgica. Però si no començam a actuar ara, estam posant en perill les condicions bàsiques de convivència.”
