“Hi havia una porta per a les nenes riques i una altra per a les nenes pobres”. Així arrenca la conversa amb Paca Sauquillo, advocada i històrica militant socialista, entrevistada per UEP! Mallorca en el marc de l’Escola de Tardor ‘Antoni Alemany’, a Algaida. Nascuda després del cop d’Estat del 1936, Sauquillo descriu una infància marcada per la segregació social, religiosa i de classe. A l’escola religiosa on va estudiar, la divisió era literal: recreos separats, professores diferents, educacions desiguals.
La seva veu és clara i ferma. Amb la precisió de qui ha estat dins la història i la passió de qui encara lluita, narra el trauma col·lectiu viscut durant la dictadura franquista i els seus efectes sobre les dones: “Després del 39 no va ser només una dictadura. Va ser una creuada contra els vençuts”.
La creuada contra les dones
En l’entrevista, Sauquillo descriu amb detall com el franquisme va instaurar un model de dona submisa, anul·lada legalment i políticament: “No érem majors d’edat fins als 25 anys i necessitàvem autorització del marit o del pare per sortir de casa, treballar o comprar un electrodomèstic”.
La dictadura va derogar les lleis republicanes d’igualtat i va imposar la “llicència marital”. A través del Codi Civil i Penal, el règim regulava fins i tot les decisions més íntimes de les dones. “L’adulteri podia ser castigat amb la mort. I fins al 1971, si et mataven per això, ni tan sols era delicte”.
Resistir a la universitat i dins casa
Als anys 60, Sauquillo va començar la universitat. Explica que va arribar-hi plorant tota una nit perquè el seu pare volia que es casés, no que estudiés. “Gràcies a la meva mare vaig poder continuar”, diu.
Va militar en la lluita clandestina contra el règim i al mateix temps va haver de resistir la discriminació dins les aules: “Quan s’explicaven els impediments per casar-se segons el Dret Canònic, ens feien fora de classe a les dones. Érem ciutadanes de segona”.
Aquella doble militància —la democràtica i la feminista— es convertí en una necessitat per a moltes dones. “Els partits també eren masclistes. Les lleis, també. I la societat, molt més”.
Com confiar si qualsevol podia ser un infiltrat?
“No sabies mai qui tenies al costat. Podien ser de la Brigada Político-Social i denunciar-te”, adverteix Sauquillo.
Relata com es vivia el perill de ser arrestada per reunir-se, repartir octavetes o simplement parlar en contra del règim. Denuncia la tortura sistemàtica a la Direcció General de Seguretat i la impunitat amb què es perseguia qualsevol dissidència. “El pitjor era ser portada allà. La presó, com a mínim, era pública. Però allò era terrorisme d’Estat”.
La mort del seu germà i els anys de plom
L’atemptat contra el despatx d’advocats d’Atocha el 1977 marcaria profundament la seva vida: “Van matar el meu germà i van ferir la meva cunyada. Ja no era només la policia. Eren grups feixistes, amb armes, impunes”.
Parla d’aquells anys amb una barreja de serenor i dolor. El 75, la dictadura agonitzava, però la violència creixia. I la transició, diu, no va ser neta: “Els governs de la UCD no van controlar els grups feixistes. Hi havia por”.
Un error: no fer memòria abans
Sauquillo reconeix que, des del govern socialista, no es va donar prioritat a la memòria històrica: “Estàvem centrats en canviar lleis, treure presos polítics, construir l’estat del benestar. Però vam cometre un error”.
Segons explica a UEP! Mallorca, la llei de memòria històrica del 2007 i l’actual llei de memòria democràtica han arribat tard. “Molta gent no sap què va ser la dictadura. Algunes enquestes diuen que hi ha joves que pensen que es vivia millor”, alerta.
Una veu per a les víctimes silenciades
L’advocada reivindica la importància de posar nom i rostre a les víctimes. Parla de Matilde Lanta, comunista mallorquina que es va suïcidar a la presó per no voler batejar-se. O de les dones que desapareixien dels pobles i ningú no preguntava on eren. “Potser estaven en un pou. Ningú no ho investigava”.
Sauquillo defensa les lleis actuals de memòria perquè permeten identificar fosses i reconèixer les víctimes. “Encara tenim fosses a tot el país. I moltes no són de la guerra, sinó de després. Del que el règim va fer per exterminar als altres”.
El llegat feminista
Sauquillo recorda que, durant el franquisme, només es podien reunir les Amas de Casa o els Cabezas de Familia. Però elles van crear la Asociación Democrática de Mujeres, van viatjar clandestinament a l’estranger per aconseguir llibres prohibits com El segundo sexo i van impulsar canvis legals.
“Fins al 1985, una dona podia anar a la presó per avortar. Les que tenien diners anaven a Londres. Les altres, a la presó”, afirma.
Destaca que les lleis de paritat, d’igualtat i contra la violència masclista són fruit d’aquella lluita. “Ara hi ha violència de gènere, però abans ni tan sols existíem legalment. No podíem votar, ni divorciar-nos, ni treballar sense permís”.
Una advertència a les noves generacions
Paca Sauquillo fa una crida a la memòria i al coneixement històric: “S’ha deixat que els bulos esdevinguin veritats. Si no saps què era la dictadura, pots creure qualsevol cosa”.
Critica l’ús de les xarxes per part de l’extrema dreta i la difusió de discursos d’odi. “Quan et diuen que la llibertat és només poder prendre’t una canya, obliden que la llibertat és poder estimar a qui vulguis, dir el que penses, no tenir por”.
La seva última frase, adreçada a les generacions que no han conegut la repressió, ressona com una consigna: “La dictadura era una gàbia. I la llibertat no és que et deixin sortir una estona: és que puguis obrir tu la porta.”
