El divendres 20 de març, l’Auditorium de Palma es convertirà en l’epicentre d’una litúrgia musical irrepetible. Paquito D’Rivera, llegenda viva del saxofon i el clarinet, aterra a la Sala Magna amb el seu trio per demostrar que les fronteres entre el jazz, la clàssica i el bolero només existeixen en els mapes, mai en l’ànima d’un artista que fa set dècades que bufa llibertat.
Hi ha músics que no interpreten partitures, sinó que narren geografies. Seure davant Paquito D’Rivera (l’Havana, 1948) és exposar-se a un corrent d’aire que fa olor de salnitre caribeny, de conservatoris europeus i de clubs de jazz novaiorquesos. L’home que acumula 18 premis Grammy als seus prestatges manté, malgrat la glòria, la curiositat intacta d’aquell nin que va començar a tocar sota la mirada de son pare. Amb el seu somriure perenne i una lucidesa que desarma, es prepara per actuar a Palma al costat del pianista Pepe Rivero i el vibrafonista Sebastián Laverde. Una formació que ell mateix defineix com un repte de “creativitat nua”.
“El gran Duke Ellington solia dir que només hi ha dos tipus de música: Música bona, i ‘aquella altra cosa'”
– Paquito D’Rivera
La recepta de la convivència sonora
La conversa flueix cap a la naturalesa híbrida del seu art. D’Rivera no veu el jazz com un compartiment estanc, sinó com un ecosistema on tot hi cap si es fa amb respecte. Quan li demanem com aconsegueix que gèneres tan dispars com la música brasilera, el bolero i el jazz convisquin amb tanta harmonia en una sola nit, la seva resposta és una lliçó d’història i d’actitud vital.
“El Jazz és un gènere musical que neix en un país multicultural, de manera que fer servir elements sonors de moltes latituds és com una cosa natural, sempre que coneguis els orígens i les característiques de cada element a utilitzar”, explica amb la seguretat de qui ha estat un dels arquitectes del jazz afrocubà. No hi ha artifici en la seva fusió, només una comprensió profunda de l’ADN de cada ritme.
El pes d’Irakere i l’eterna recerca
Parlar de Paquito és, inevitablement, invocar l’esperit d’Irakere, aquella banda revolucionària que va fundar amb Chucho Valdés i que va capgirar el món als anys 70. Per a l’artista, aquell no és un capítol tancat en un llibre d’història, sinó una energia que encara vibra cada vegada que s’ajunta amb els seus actuals companys de viatge.
“‘Irakere’ és sempre un record feliç i un referent per a molts músics joves i ja no tan joves d’avui”, confessa amb una punta de nostàlgia però amb la mirada posada en el present. Malgrat el pas del temps, el motor que el mou continua sent el mateix que el va empènyer a experimentar en la seva joventut a l’illa de Cuba: “L’esperit d’experimentació i recerca crec que m’acompanyarà fins a la tomba i aquest nou format de trio em fa treballar més fort, però alhora ens obliga a ser més creatius amb menys eines en què donar-nos suport. Té el seu encant i diversió, ja que cada nit surt una cosa nova”.
Entre el conservatori i el carrer
Pocs músics han sabut navegar amb tanta elegància entre el rigor de les sales de concert simfòniques i la improvisació salvatge del jazz. D’Rivera utilitza el clarinet no només com un instrument, sinó com un pont. Quan reflexiona sobre la seva doble naturalesa —clàssica i jazzística—, l’artista recorre a la saviesa dels grans mestres per desmitificar les etiquetes que sovint encotillen la cultura.
“El gran Duke Ellington solia dir que només hi ha dos tipus de música: Música bona, i ‘aquella altra cosa’. De manera que l’ús del que aprenem al conservatori i la seva aplicació a la que se’ns va enganxar a ‘El Carrer’, enriqueix totes dues parts”, afirma amb contundència. Per a ell, la tècnica depurada no és una presó, sinó l’eina que permet que el sentiment s’expressi sense traves.
“Pel que fa a la connexió amb el públic, és una cosa que intent establir des del principi i, de vegades, des d’abans d’aquesta primera nota”
– Paquito D’Rivera
Més enllà dels 18 Grammys
És gairebé impossible no preguntar-li per les seves 18 estatuilles daurades, un reconeixement que el situa en l’olimp de la música contemporània. Però Paquito D’Rivera no es deixa enlluernar pel metall. El seu veritable tresor és un altre: el creixement personal que li ha permès la seva professió.
“El fet de guanyar-los o ser nominat sempre és motiu d’agraïment cap al grup de col·legues que es van prendre el temps de reconèixer i premiar la meva tasca i la dels que em van acompanyar en el viatge. D’altra banda, soc un home curiós, obert a l’aprenentatge i no hi ha res millor que viatjar, conèixer gent nova i escoltar-los per cultivar-me musicalment i culturalment”, explica. Aquesta humilitat, pròpia dels qui ja no han de demostrar res, és el que el manté connectat amb la realitat del món que recorre.
La cita a l’Auditorium: Una connexió invisible
El concert del pròxim 20 de març no serà una simple exhibició de virtuosisme. Paquito arriba a Mallorca amb el desig d’establir un vincle emocional que comença molt abans que el primer so surti del seu instrument. La Sala Magna de l’Auditorium serà el testimoni d’aquesta “màgia” que ell defineix amb senzillesa.
“En el Jazz i músiques afins, la improvisació i el factor sorpresa són part intrínseca del tinglado”, apunta sobre la naturalesa impredictible de l’espectacle. “Bàsicament inclourem música del meu últim CD ‘La Fleur de Cayenne’, on van participar amb mi el pianista Pepe Rivero i Sebastián Laverde, a la marimba i el vibràfon, però sempre hi haurà ecos d’Ernesto Lecuona, Dizzy Gillespie i fins i tot de Chucho i Bebo Valdés”.
Però el que realment busca D’Rivera no és l’aplaudiment fàcil per una nota alta, sinó la veritat que es genera en el silenci compartit amb l’espectador. “Pel que fa a la connexió amb el públic, és una cosa que intent establir des del principi i, de vegades, des d’abans d’aquesta primera nota”, conclou. Una confessió que ens prepara per a una nit on la música deixarà de ser un so per convertir-se en una experiència vital a l’abast de qui vulgui escoltar.
