“Quan jo trobo una pedra, és una pedra. Quan la troba Miró, és un Miró.” Aquesta frase, pronunciada per Joan Prats i recuperada ara per Patricia Juncosa, resumeix el fil conductor de La guspira màgica, l’exposició que es podrà visitar a la Fundació Miró Mallorca de l’1 d’agost de 2025 a l’11 de gener de 2026. Més que una mostra, és una immersió en el procés creatiu de Joan Miró, a partir d’un conjunt d’objectes, troballes, idees i materials que defineixen l’univers més íntim de l’artista.
Juncosa, comissària i investigadora vinculada a la Fundació des de fa més de dues dècades, comparteix amb UEP! Mallorca un recorregut apassionat per l’interior d’aquesta exposició. I també per l’interior d’un Miró viu, quotidià, intuïtiu i radicalment contemporani.
Un homenatge ampliat: més enllà de la Llotja
Tot comença, explica Juncosa, amb la voluntat de recuperar l’esperit de 1978. Aquell any, la Llotja de Palma acollí una gran exposició dedicada a Miró amb presència institucional destacada. Ara, gairebé mig segle després, es vol tornar a aquell esperit, però amb una altra escala: “Mai s’havia fet una cosa així a Mallorca. Aquesta vegada s’ha obert molt més. La situació cultural és diferent. Tenim institucions que no existien llavors.”
El projecte global rep el nom de Paysage Miró i implica quatre espais de la ciutat: la Llotja, Es Baluard, Casal Solleric i la Fundació Miró Mallorca. A cada lloc, una part del paisatge. A la Fundació, la guspira. L’origen.
“No és una exposició que et condueixi racionalment. No es tracta d’interpretar. Es tracta de sentir. Miró mai no cercava la interpretació, sinó la intuïció.”
– Patricia Juncosa
“La guspira màgica”, una mirada al procés
“La guspira màgica” pren el nom d’una cita del mateix Miró, per qui l’accident, l’objecte trobat, la trobada inesperada, eren motors de creació. “Aquí tenim els tallers”, recorda Juncosa. “Tenim accés a l’origen, al procés. No només a les obres acabades.”
L’exposició mostra, per primera vegada a Palma, peces procedents del Museu Reina Sofía. Però el que diferencia la Fundació és la possibilitat de posar aquestes obres en diàleg amb tot allò que les va fer possibles: objectes trobats, cartes, llibres, discos, estris del taller, regals d’amics com Calder, Giacometti o Man Ray, anotacions, apunts, guixos preparatoris i escultures inacabades. “El que proposem és un recorregut molt obert, on el visitant pot deambular com ho feia Miró: pels voltants de la Fundació, per la muntanya de Gènova, per les platges de l’illa, però també pel seu cap, pel seu estudi.”
Sis eixos per entendre la inspiració
Per estructurar l’experiència, l’equip de la Fundació ha classificat les guspires en sis grans seccions: natura, vocabulari, cultures, arts, amics i indrets. Però no són compartiments estancs. “A la vida tot s’amarra. Les persones, els llocs, els moments… No pots separar-ho. I això és el que passa també aquí.”
El recorregut ocupa l’Espai Estrella de la Fundació i reprodueix, en certa manera, una deriva vital. No hi ha un camí únic. “No és una exposició que et condueixi racionalment. No es tracta d’interpretar. Es tracta de sentir. Miró mai no cercava la interpretació, sinó la intuïció.”
El back office de Miró
Treballar en aquesta exposició ha suposat, per Juncosa, una experiència intensa. Tant per la dimensió del projecte com pel seu significat intern: “És com mirar entre bambolines. Aquí no tenim la col·lecció monumental del MoMA o del Pompidou. Però tenim els tallers. Tenim el back office. Tenim el procés.”
Aquesta mirada al Miró creador s’ha pogut construir gràcies a la col·laboració amb institucions com la Fundació Miró de Barcelona o la Fundació Mas Miró a Mont Roig. També s’ha fet una feina minuciosa de reconstrucció: “A l’espai final de l’exposició hem volgut mostrar algunes de les obres que Miró tenia a casa seva, a Son Abrines. No només obres seves: també hi ha peces de Léger, Giacometti, Alberto… És un gest inèdit. Una part del seu món privat, ara compartit.”
Un projecte accelerat
El muntatge s’ha dut a terme en menys d’un any. “Deu mesos”, precisa Juncosa. “Si haguéssim tingut quatre anys, encara hi seríem. Arriba un moment que has de dir prou.” El repte logístic ha estat gran, però també ha estimulat una presa de decisions ràpida, instintiva. Com la mateixa lògica de Miró.
“Hi ha més de 250 peces implicades. I moltes d’elles són guspires: objectes senzills que, per a ell, contenien tot un univers. Aquesta mirada és el que volíem transmetre. Per això, més enllà de la mostra, aquest projecte és un punt de partida.”
“Obrim allà on abans no s’hi havia pogut entrar. I això ajuda a entendre no només el Miró artista, sinó com Joan esdevé Miró.”
– Patricia Juncosa
Del Joan persona al Miró artista
La Fundació no només ha mostrat allò que ja era visible. També ha obert espais que fins ara no es podien visitar. Els tallers ja fa anys que es poden veure, però ara també s’ha afegit una aproximació a l’espai domèstic de Miró. “Obrim allà on abans no s’hi havia pogut entrar. I això ajuda a entendre no només el Miró artista, sinó com Joan esdevé Miró.”
Aquest recorregut vital no es planteja com una cronologia, sinó com una experiència emocional. I en aquest sentit, l’exposició s’allunya de la lògica museogràfica clàssica. “Hem fet un esforç de contenció. Cadascuna de les sis seccions podria donar lloc a una exposició sencera. Però hem volgut que fos una proposta oberta. Que no tingués pretensions d’intel·lectualitat. Que deixés espai per a la sorpresa.”
“Sempre hi ha alguna cosa més a dir”
Quan se li demana si treballar cada dia entre aquests objectes pot arribar a saturar, Juncosa somriu. “Tots els que hi treballam sabem que som uns privilegiats. Encara que faci molts anys, entrar al taller sempre és especial. I sempre descobrim coses noves.”
Potser per això, insisteix, aquesta exposició no és un tancament sinó una obertura. “Ara que tenim totes aquestes guspires recopilades, volem que dialoguin amb altres col·leccions. No només amb el Reina Sofía. També amb la nostra pròpia. És una feina que pot continuar.”
El que queda clar, diu, és que Miró no s’acaba mai. I que, com deia el seu amic Joan Prats, una pedra pot ser una pedra. Però quan la troba Miró, és un Miró.
