Amb diversos textos teatrals als escenaris de Mallorca i Catalunya, Pau Coya viu un moment d’activitat intensa que ell mateix defineix com una suma de casualitats, esforç i precarietat. UEP! Mallorca ha conversat amb ell per entendre com ha arribat fins aquí i quins reptes planteja aquesta etapa professional.

El ritme s’accelera

Després d’anys escrivint en paral·lel a la seva feina com a mestre de primària, Pau Coya veu com diverses peces escrites en poc temps han trobat sortida simultània. Obres com Pols de diamant, Cavallet de mar, El nom volgut i El dia que va morir David Bowie s’estan representant aquests mesos a sales de Mallorca, Catalunya i ben aviat, Madrid. “El punt de partida real és el 2019 amb Stonewall, però a partir del 2021, amb Kryptonita, la cosa va canviar”, explica. Aquella primera peça programada al Teatre Principal de Palma li va donar la confiança per continuar. “Va ser l’embranzida que em va permetre seguir escrivint i formant-me”, diu. I tot i que la vida escènica d’aquella obra fou curta, representa un abans i un després.

El valor del treball… sense garanties

Coya reconeix que la coincidència d’aquestes estrenes respon en part a l’atzar, però també al fet d’haver estat constant. “En molt poc temps he escrit diversos textos, i han coincidit factors perquè interessassin a qui havia d’interessar”, resumeix. Però afegeix: “Començ a creure que també hi ha mèrit.” Tot i això, alerta que el reconeixement no implica estabilitat. “Hi ha premis que t’adoben el currículum, però no són remunerats. I viure d’això és complicat.” Davant la inestabilitat del sector, continua exercint com a mestre a una escola de Barcelona: “No he deixat mai aquesta feina. Necessit tenir un sou fixo cada mes per viure tranquil.”

“Començ a creure que també hi ha mèrit”

– Pau Coya

Quatre peces i una joia

Entre totes les obres actualment en marxa, Coya destaca Pols de diamant com la que ha tingut més recorregut. “És la més coneguda, l’han editada, ha fet més gira i està a punt d’arribar a Madrid.” Però afegeix que cada obra és diferent i l’ha marcat d’una manera: Cavallet de mar es va gestar en un context de companyia i creació col·lectiva; El nom volgut va sorgir d’una convocatòria catalana i ha trobat la seva pròpia vida escènica; El dia que va morir David Bowie és fruit d’un encàrrec, una adaptació d’una novel·la de Sebastià Portell, que el dramaturg veu com una nova fita personal. “Adaptar una novel·la, dirigir-la, fer que funcioni… per mi ha estat un repte”, reconeix. I, tot i la diversitat de propostes, encara no ha arribat aquell moment de renegar de cap peça: “No he arribat al punt de no poder veure una obra meva. Encara estic emocionalment molt lligat a totes.”

Mirada cap a l’audiovisual

Una altra de les apostes actuals de Coya és la transformació de Cavallet de mar en una sèrie audiovisual. Ho fa dins un laboratori de creació de la SGAE, tutoritzat pel guionista Javier Olivares. “Vaig presentar la proposta a una convocatòria, i ara m’he de separar del monòleg original i aprendre a estructurar la història en capítols.” Amb el suport d’aquest programa, treballa en el guió d’un episodi pilot i un dossier que podrien obrir la porta a una futura producció. Tot plegat, sense abandonar la mirada crítica: “El món audiovisual està molt millor pagat. Escriure teatre no és rendible, i això s’ha de dir.”

Ser dramaturg a les Balears

Pau Coya forma part d’una generació de creadors que han trobat aliances dins l’illa. “Hi ha molta gent bona, però també hi ha productores com Produccions de Ferro que han creat espais, residències i plataformes per visibilitzar el nostre treball.” Gràcies a aquest suport, i a l’interès creixent des de Catalunya, el seu nom i el d’altres autors balears comencen a tenir més presència fora de l’illa. Amb tot, la situació laboral no ha millorat gaire: “Continuam treballant en precari. Escrius obres, però si no te les produeixen, no es generen recursos. Has de picar moltes portes, i no sempre s’obren.”

El perill del silenci després de l’èxit

Coya és conscient que el moment actual pot ser efímer. “He xerrat amb companyes que han viscut un procés similar: estar a la cresta de l’ona i, de cop i volta, silenci.” Per això, defensa tenir una estructura de vida estable per quan s’acabin els projectes. “Si no tens res assegurat, la frustració es triplica.”

“Estar a l’espera constant que qualcú aposti per tu és una font d’ansietat”

– Pau Coya

Una doble vida necessària

Aquesta precarietat és el que fa que Coya no vulgui viure exclusivament de la dramatúrgia. “Estar a l’espera constant que qualcú aposti per tu és una font d’ansietat. Per això necessit la meva feina de mestre.” Amb el suport del seu centre educatiu a Barcelona, pot mantenir el seu equilibri vital. “Tinc un horari que em permet fer aquesta doble vida que sempre dic: entre la docència i el teatre.” Els plans per als pròxims mesos passen per seguir escrivint i mantenir vives les obres en marxa. Pols de diamant té prevista temporada en castellà a Madrid. El nom volgut continua en cartell i El dia que va morir David Bowie podria créixer en durada i arribar a Barcelona. Però, tal com explica ell mateix, “fins que no tens un projecte confirmat al 100%, no respires.”