Del brogit elèctric i les multituds que omplen estadis al silenci expectant de la distància curta. Pau Debon, la veu inconfusible que ha marcat el pop contemporani fet a les illes amb Antònia Font, fa un gir de timó absolut per endinsar-se en ‘Debon canta Suau‘. Una aliança íntima amb el poeta Pere Suau i el compositor Antoni Bujosa que neix com un acte de resistència cultural. En un context marcat per la pressió turística i la pèrdua d’espais identitaris a Palma, l’artista es nua el pit per defensar la paraula des de la trinxera de la perifèria, alhora que desgrana els motius de l’aturada indefinida de la banda de la seva vida.
Un debut inesperat damunt les taules
La gènesi d’un projecte artístic sovint neix de la improvisació i de la necessitat de donar forma a complicitats que escapen als circuits habituals. El que va començar com un acompanyament puntual ha acabat transformant-se en un projecte sòlid de cançó i poesia que es resisteix a les etiquetes convencionals.
«Al principi cap de nosaltres hi veia futur. Tot va començar perquè en Pere va guanyar un premi d’aquesta nova etapa seva com a escriptor i ens va convidar a l’acte. Jo pensava que seria una cosa d’un dia, però van anar sortint més presentacions. Ens proposàvem fer-ne una altra i una altra, fins que vam acabar donant forma de recital al projecte en veure que teníem un repertori bastant complet.»
Aquest creixement orgànic va tenir un punt d’inflexió l’any 2023 en un escenari clau de la part forana de Mallorca, a Inca, on el format de recital va començar a teixir una complicitat molt particular amb el públic.
«La veritat és que quan vam actuar al Teatre Principal d’Inca amb el quartet de corda, que va ser el nostre primer recital pròpiament dit, vam notar que el format funcionava molt bé. Vam veure que hi havia potencial i que el públic en sortia encantat. Allà ens vam dir que valia la pena veure fins on podíem arribar.»
«Persones que potser no obren mai un llibre de versos van marxar contentes i agraïdes perquè connectar amb la proposta els va complaure»
– Pau Debon
El magnetisme del llinatge i el repte d’omplir teatres
La transició d’omplir grans estadis i gales multitudinàries a actuar en recers teatrals comporta una dinàmica diferent. La presència d’un nom de referència en el panorama musical insular esdevé, inevitablement, un reclam que altera les expectatives del que sol ser un recital de poesia clàssic.
«És evident que el teatre es va omplir gràcies a la trajectòria amb Antònia Font. Va venir molt de públic per curiositat, per veure què feia en Pau en solitari i quin estil de música cantaria. És una realitat que sempre hem reconegut: el llinatge i el camí recorregut amb el grup tenen un gran poder de convocatòria.»
Més enllà de la curiositat inicial que pot suscitar el canvi de registre de l’artista, el veritable repte rau en la capacitat de connectar amb un públic que, en molts de casos, no és l’habitual d’aquest gènere literari.
«El que més ens satisfà és que molts dels espectadors que venien a l’expectativa, sense saber gaire què es trobarien, van descobrir un recital de poesia que els va captivar. Persones que potser no obren mai un llibre de versos van marxar contentes i agraïdes perquè connectar amb la proposta els va complaure.»
Aquest vincle s’aconsegueix gràcies a una posada en escena que fuig de la fredor intel·lectual i busca la proximitat mitjançant la contextualització de l’obra.
«Durant l’espectacle, en Pere fa una tasca excel·lent introduint i explicant una mica cada poema. Això facilita molt que el públic connecti amb la peça abans d’escoltar-la, sigui cantada o recitada. Molts ens confessen que, tot i no ser habituals del gènere, l’experiència els ha arribat al cor, i per a nosaltres aquesta resposta és el veritable èxit.»
El procés d’edició i el camí cap als escenaris
De la complicitat de les actuacions en viu en va sorgir el desig d’immortalitzar aquelles peces. El que es va obrir camí cap a la gravació d’un treball discogràfic es va concretar gràcies a la col·laboració de plataformes que aposten per la producció de la perifèria cultural.
«Quan vam acabar la ronda amb Antònia Font, n’Antoni de seguida va veure que teníem un material molt digne que calia enregistrar, encara que només fos com a record personal. Per fortuna, la plataforma Suscultura ens va oferir el suport ideal per gravar i editar el disc, a més de dissenyar una petita gira de presentacions. Estem molt satisfets del resultat i de com han quedat les versions.»
Aquesta sortida a la llum ha obert les portes a una agenda de presentacions que s’estén per diferents punts de la geografia mallorquina durant el període estival.
«Ja tenim tancades diverses actuacions per anar mostrant el treball. A més de fer ronda pels mitjans, serem al Festival de Poetes a Catalunya, el 28 d’agost, a Raixa el 27 de juny i al Castell de Bellver el 14 de juliol. De fet, vam fer un retrobament molt especial a Inca el passat 29 de maig i aquest any ja hem portat el directe a llocs com Andratx i Felanitx.»
Un gènere minoritari viscut des de la comoditat de l’intèrpret
Defensar la lírica en un entorn dominat per la immediatesa de les llistes d’èxits és una opció conscient que es mesura amb uns paràmetres d’èxit molt allunyats de les xifres de la gran indústria musical.
«Ens movem en un circuit molt reduït. Jo mateix reconec que no soc un gran lector de poesia. En Pere ho diu sovint: en la lírica, reunir vint persones en un acte ja es considera un triomf, i arribar a la trentena és un èxit rotund. Som conscients que és un terreny difícil per atreure les masses, però quan ofereixes una proposta cuidada, feta amb bon gust i delicadesa, l’espectador ho agraeix, en parla i crea un boca-orella que fa créixer el projecte.»
Pel que fa a l’adaptació de la seva pròpia veu a les composicions d’Antoni Bujosa i Joan Miquel Oliver (en els Antònia Font), l’intèrpret destaca l’avantatge de treballar amb creadors que coneixen a la perfecció els seus registres i la seva tessitura.
«Em sento molt còmode en aquest registre perquè he tingut el gran privilegi que els compositors escrivissin les cançons pensant exclusivament en la meva veu. Tant en Joan Miquel com en Antoni Bujosa són creadors extremadament minuciosos i exigents que busquen tenir cada detall sota control. Tots dos han analitzat a fons la meva veu: coneixen els meus punts forts, les mancances, el sostre de la meva tessitura i les melodies que millor s’adapten al meu estil. En Miquel ho fa des de fa anys i n’Antoni ha fet un treball magnífic per interioritzar la meva manera de cantar.»
Aquesta complicitat facilita que el procés d’interpretació esdevingui natural, fins i tot quan s’exploren camins allunyats de l’estètica del pop tradicional.
«Aquesta sintonia fa que defensar les seves cançons em resulti natural des del primer assaig; de seguida trobo el camí per fer-les meves. Tot i que aquí ens movem en un estil diferent, tant en Antoni com en Pere m’han donat una llibertat absoluta a l’hora d’interpretar. Venint del món del pop, on la llibertat també és clau, agraeixo molt haver pogut treballar amb aquesta comoditat per fer completament pròpies les peces del disc.»
Davant la possibilitat de futures sinergies o fusions entre els universos Antònia Font i Pere Suau, l’artista descarta qualsevol planificació, tot i que recorda anècdotes de com la inspiració creua camins de manera espontània durant els directes.
«És una opció que mai m’he plantejat. Sí que recordo que en Pere va venir al concert que vam fer al Palau Sant Jordi de Barcelona i em va confessar que s’havia passat l’actuació escrivint idees al telèfon mòbil per crear un futur poema. Fa anys que em diu que l’univers musical d’Antònia Font l’inspira profundament i que sempre pren com a referència versos o imatges alienes. Està convençut que tard o d’hora aquesta influència cristal·litzarà en una obra seva.»
«És trist comprovar com Palma va perdent els seus establiments més emblemàtics a causa d’un model turístic i capitalista que menysprea qualsevol patrimoni que no generi un benefici econòmic ràpid»
– Pau Debon
La trinxera cultural: una responsabilitat col·lectiva
L’art i la creació a les illes s’entenen, des de la perspectiva de l’intèrpret, com un element indissociable de l’existència i de la comunitat a la qual es pertany, allunyat de qualsevol visió elitista o impostada.
«La cultura és un element inherent a la condició humana i cadascú hi contribueix a la seva manera, ja sigui cantant dalt d’un escenari, creant imatges o escoltant un manifest des de la grada, que té exactament el mateix valor. Considero que hem de ser conscients d’on vivim i de l’herència que reblem per poder-la manifestar plenament. Hi ha llengües i expressions minoritàries que estan exposades al perill de desaparèixer, i si la comunitat no es desviu per protegir-les, ningú de fora vindrà a salvar-les.»
La visibilitat pública que s’obté a través de l’èxit en projectes de gran abast és vista com una eina per projectar aquestes manifestacions més discretes cap a un públic més ampli.
«Mantenir aquest compromís amb el meu entorn i la meva cultura em surt de manera completament natural, i crec que és el nostre deure. No em considero més implicat que qualsevol altre ciutadà, però soc conscient que la meva professió em dona una projecció pública als mitjans que vull aprofitar per fer d’altaveu de les nostres causes.»
El record del Museu de la Joguina i la pèrdua d’espais emblemàtics
La transformació urbana i econòmica de Palma ha obert un debat profund sobre el tipus de ciutat que s’està construint. Projectes culturals i pedagògics del passat, com el que varen impulsar entorn del món del joc, avui dia toparien amb una realitat immobiliària i comercial molt restrictiva.
«Si analitzem la realitat actual de Palma, veiem que obrir un espai com el Museu de la Joguina avui seria una empresa molt complicada. En el seu moment ja ens va costar un gran esforç tirar-lo endavant perquè anàvem adreçats a un sector de públic molt específic. Així i tot, teníem la il·lusió de convertir-lo en un centre viu, més enllà de la gran tasca educativa i cultural que fèiem reben constantment les escoles. Volíem que fos un referent visitat tant pels residents com pels turistes de pas.»
La manca de sensibilitat d’un model econòmic bolcat exclusivament en el guany immediat s’assenyala com la principal causa de la desaparició d’iniciatives d’aquest caire.
«Malauradament, el projecte no va poder reeixir perquè ens vam estavellar contra un entorn de mercat molt hermètic i desproveït de sensibilitat artística. En aquest tipus de negocis, si no ofereixes un rendiment financer immediat que vagi més enllà del pur valor cultural, estàs condemnat al tancament. És trist comprovar com Palma va perdent els seus establiments més emblemàtics a causa d’un model turístic i capitalista que menysprea qualsevol patrimoni que no generi un benefici econòmic ràpid.»
La pausa indefinida d’Antònia Font
Després d’una etapa de retrobaments i de directes multitudinaris que varen sacsejar el panorama musical, la banda ha decidit abaixar el ritme. El retorn a la maduresa vital ha transformat les prioritats dels seus membres, fent que la conciliació amb les seves vides personals passi per damunt de les exigències de les grans gires.
Aquesta aturada no respon a una ruptura, sinó a una necessitat de preservar els espais familiars i els projectes individuals que cadascú ha anat edificant al llarg dels anys.
«El grup ens aporta moments magnífics, però l’esfera privada requereix el seu espai i no la volíem descurar. En finalitzar la ronda de concerts, cadascú ha tornat al seu dia a dia i a les seves respectives llars. De cara al futur, no tenim cap pla immediat; el que és segur és que aquest any no hi haurà nova activitat.»
Així i tot, queden petits compromisos en l’horitzó que serveixen per tancar cicles de manera gairebé testimonial, sense que això suposi una represa de l’activitat regular de la formació.
«La nostra presència al Mobofest és una excepció absoluta, una mena de regal d’aniversari, ja que es tracta de l’última edició d’un festival on mai havíem pogut tocar. Vam creure que valia la pena fer aquest parèntesi en el nostre descans per acomiadar la cita, però és una cosa aïllada. Ara mateix el projecte d’Antònia Font roman en pausa i el temps dirà quan tornarem a tenir el desig de reprendre’l.»
