A finals de juliol de 2026, Palma acollirà l’estrena d’una de les propostes més singulars i arrelades de la setzena edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest (AMFF). Es tracta de «L’extinció dels mopis«, un curtmetratge dirigit per Pau Gelabert i impulsat per l’escola CEF. Aquesta obra audiovisual, que es mou hàbilment entre el mite i la crua realitat, funciona com una confessió profunda i generacional sobre la identitat de les Illes Balears. A través de la figura mítica del mopi, Gelabert construeix un relat que transcendeix la pantalla per convertir-se en un mirall de les pors, les precarietats i les reivindicacions d’una cultura que lluita per no desaparèixer.
L’origen d’una criatura fonedissa
Tot va començar a les aules, com una idea latent que finalment va trobar el seu camí cap a la llum. El jove director recorda que l’embrió de la pel·lícula va sorgir en l’entorn acadèmic, gairebé com un experiment que va anar agafant forma gràcies a l’impuls col·lectiu.
«És un projecte que va sortir arran d’un treball de falsos documentals, i era una idea que tenia apuntada de fons». La decisió d’apostar per aquest format va ser un procés democràtic entre els estudiants, una guspira que va encendre la maquinària de la producció. «La vaig presentar com una de les opcions que havíem de crear. Votant tota la classe, va sortir guanyant aquesta idea».
L’aprovació dels seus companys va suposar un punt d’inflexió que va permetre a l’equip treballar amb una visió àmplia, ambiciosa i altament cooperativa. «És fantàstic perquè, quan surt una cosa així a classe, significa que podem fer pinya i treballar de la forma més professional possible, col·laborant entre cicles i creant els projectes de manera definitiva».
El fil narratiu del curtmetratge se sosté sobre una premissa aparentment senzilla, però carregada de simbolisme i misteri. L’obra segueix els passos d’un investigador aficionat que vol estirar el fil d’aquestes criatures nocturnes. «El protagonista és una persona curiosa que va demanant a gent de diferent edat informació sobre els mopis. Comença per dues persones majors que són amigues, després un professor i, finalment, una coneguda».
El tractament que reben aquests éssers al llarg del metratge defuig els tòpics del folklore pur per endinsar-se en un to de denúncia velada, jugant amb la frontera entre la veritat i la ficció. «A poc a poc, el documental va construint una idea del que poden ser, però en cap moment s’especifica que sigui una criatura irreal; no es tracta com una llegenda folklòrica, sinó com una criatura real que s’està extingint de veres».
A través d’aquesta recerca, el documental destapa el seu veritable significat mitjançant les reflexions dels entrevistats. «A través de les preguntes i de les coses que deixen caure els personatges, entenem que realment no estem parlant dels mopis. En el final és molt evident: estem parlant del folklore i de la cultura balear, que és el que realment s’està extingint».
«No només tracta sobre la cultura, sinó sobre el context social que es viu en el dia a dia a les Balears»
– Pau Gelabert
La metàfora d’una pèrdua inexorable
El missatge de Gelabert no s’atura en la nostàlgia, sinó que assenyala directament les ferides històriques, econòmiques i socials del territori illenc. La cinta explora com la pròpia identitat ha estat mercantilitzada i arraconada al llarg de les últimes dècades. «En el curtmetratge s’esmenta que, durant el franquisme i ara, s’han encaixat molts mopis com a espectacle turístic. La nostra cultura cada vegada s’ha anat extingint més, venent-se d’alguna forma».
Aquest procés de dissolució cultural es creua inevitablement amb les crisis contemporànies, com la greu inaccessibilitat a l’habitatge que ofega la joventut i les classes treballadores de les illes. El director posa com a exemple una de les veus del curtmetratge per il·lustrar aquesta angoixa diària, fusionant el mite amb l’actualitat més aspra. «Hi ha una protagonista que explica que ha trobat les proves de l’extinció dels mopis dins una capsa, a la residència on ha anat a viure. Aclareix que viu allà perquè, realment, no té l’opció de comprar-se una casa». D’aquesta manera, l’obra teixeix una crítica global a l’ecosistema de les illes. «No només tracta sobre la cultura, sinó sobre el context social que es viu en el dia a dia a les Balears».
El desconeixement a la pròpia terra
Una de les paradoxes més reveladores d’aquest procés creatiu es va viure darrere les càmeres. La metàfora de la desaparició cultural es va materialitzar en el plató, on una part significativa de l’equip no estava gens familiaritzada amb la mitologia balear elemental.
Gelabert ho relata com una anècdota enormement simptomàtica del moment actual. «Moltes vegades vam haver d’explicar-ho i posar en context a molta gent de l’equip. Potser hi havia un 60 % que sabia el que eren, i un 40 % de persones que no coneixien absolutament res dels mopis». Aquesta desconnexió amb les arrels reforça, precisament, la tesi central de l’obra: la urgència imperativa de documentar i protegir allò que s’esvaeix davant dels nostres ulls.
De les aules a l’aparador de l’Atlàntida
Amb una durada de 17 minuts, «L’extinció dels mopis» presenta una estructura concisa però ferma. «L’estructura és bastant simple. Són tres entrevistes i un petit tros de metratge. No va molt més enllà». No obstant això, aquesta simplicitat formal no ha impedit que la peça assoleixi una selecció desitjada i exigent. Participar en l’Atlàntida Mallorca Film Fest representa una fita que emociona profundament a l’autor. «És una cosa que em fa molta il·lusió. És un festival on sempre m’havia fet ganes de participar. Vaig ser jurat el 2024 i sempre havia volgut tenir l’oportunitat de ser-hi com a artista».
El salt a aquest prestigiós festival posa de manifest el contrast entre les grans produccions institucionals i els projectes nascuts de la pura voluntat estudiantil. «Ens vam quedar molt sorpresos perquè la selecció de curtmetratges fa la sensació de tenir un pressupost bastant elevat. Aquí, un curtmetratge sol costar uns quinze mil o vint mil euros, amb ajudes i subvencions».
L’equip de Gelabert, en canvi, va haver de cercar vies completament alternatives i autogestionades. «Nosaltres vam fer un micromecenatge a l’escola perquè era una part obligatòria en l’àmbit de producció». Compartir cartell amb obres de gran trajectòria internacional és, per a ell, un reconeixement immens. «El fet d’estar seleccionats entre curtmetratges de tant de nivell, que ja han passat per festivals internacionals, és una oportunitat increïble per conèixer gent i avaluar quin és el nivell que realment tenim aquí si vull continuar fent aquest tipus de projectes».
L’experiència en l’àmbit de l’exhibició no li ve completament de nou. Gelabert recorda que ja va assaborir el circuit local amb el seu primer curtmetratge, passant per festivals com Evolution i OUT!. A més, valora enormement «l’oportunitat d’estrenar a Filmin, que és una plataforma nacional de streaming amb moltes opcions».
«Avui en dia, crec que facis el que facis, si et saps moure i saps parlar amb la gent adequada, i de veres tens passió pel que t’agrada, hi ha poques coses que t’aturin»
– Pau Gelabert
Un procés forjat a l’escola CEF i la passió pel cinema
El trajecte fins a arribar a aquest punt ha estat marcat per una passió innata cap a la cinematografia, nodrida des de la llar. «Des de petit sempre m’han agradat molt les pel·lícules. Mon pare sempre em posava coses diferents perquè a ell també li agrada molt el cinema, encara que no s’hi dedica».
El descobriment de la seva vocació formal i tècnica va arribar més tard, durant l’adolescència. «Al batxillerat artístic no tenia gens clar què havia de fer, fins que un amic em va parlar de l’escola CEF i vaig veure què ensenyaven en relació amb els audiovisuals». La decisió de formar-se a casa va ser definitiva per al seu rumb professional. «Va ser l’oportunitat perfecta per poder-me quedar a Mallorca. El cinema és una afició que ha anat creixent durant tota la meva vida, però mai m’havia format teòricament. Entrar a l’escola va ser una explosió d’oportunitats i de coses que podia crear».
Actualment, l’autor es defineix i es projecta cap al futur amb lucidesa. Les seves àrees predilectes són «principalment la direcció i el guió». Al mateix temps, confessa trobar una gran estabilitat i inspiració en el seu treball diari. «Ara estic a CineCiutat com a corresponsable tècnic, i és una feina que m’apassiona i m’encanta».
El paper de la seva formació acadèmica ha estat el pilar fonamental de tota aquesta aventura. Gelabert no escatima en agraïments cap al centre que li ha donat les eines per madurar com a creador. «Ens impulsen bastant i ens ajuden a distribuir els projectes; és una escola amb molts de recursos». Les instal·lacions han estat el seu laboratori. «Té un plató de televisió, un de fotografia, laboratoris de revelatge i material de càmeres de cinema on pots practicar i experimentar». És conscient, però, de la seva situació privilegiada. «Clarament, és una escola privada, i soc conscient que tinc un privilegi increïble per haver pogut estudiar aquí. És la veritat».
Horitzons d’arxipèlag i el motor de la constància
Pel que fa al futur de «L’extinció dels mopis», l’objectiu principal no mira amb ansietat cap a les catifes vermelles internacionals, sinó cap a les illes que han inspirat la confessió. «L’objectiu principal no és que tingui un recorregut internacional, perquè els mopis són una qüestió local». La seva màxima aspiració és la cohesió territorial a través del cinema. «M’agradaria que es mogués a escala nacional i, sobretot, seria increïble que es pogués veure a totes les illes en algun moment. De fet, ja l’he presentat a algun festival d’Eivissa». L’essència del projecte resideix en l’impacte comunitari. «Això seria el que m’agradaria més: que els mopis connectessin d’alguna forma amb la gent que forma part de la cultura d’allà».
Aquesta trajectòria està completament avalada pel suport del seu entorn proper, un coixí fonamental per a qualsevol jove creador. «Sempre m’han animat. Mon pare sempre ha estat encantat que m’agradi el cinema, i ma mare sempre ha estat molt contenta de com està anant tot».
Gelabert conclou l’entrevista amb una declaració d’intencions lluminosa i optimista, demostrant que la passió i l’esforç col·lectiu són motors capaços de derrocar qualsevol barrera en el panorama cultural balear. «Avui en dia, crec que facis el que facis, si et saps moure i saps parlar amb la gent adequada, i de veres tens passió pel que t’agrada, hi ha poques coses que t’aturin. Hi ha moltes possibilitats en general; hi ha feines que ni tan sols sabem que existeixen».
Una flama vital que, ben al contrari de les criatures que retrata en el seu fals documental, resisteix fermament per no apagar-se.
