La veu de Pegah Khoei no és només una successió de notes; és un pont suspès en el temps que connecta les muntanyes de l’Iran amb la terra vermella del Pla de Mallorca. En un món que sovint s’obstina a aixecar murs, el projecte musical QÂNÂT s’erigeix en una excavació arqueològica de l’ànima, trobant humitat i vida allà on les cultures semblaven distants. Ens asseiem amb ella en la intimitat de la seva llar a Lloret, envoltats d’instruments que semblen explicar històries de segles, per desgranar un viatge que va començar amb una fugida de València i ha acabat convertint-se en un disc, Aigua ballant, que és un miracle de fraternitat sonora.
L’atzar d’una illa en pausa
Tot va començar amb un moviment gairebé accidental cap a l’illa l’any 2020. La Pegah, vocalista i multiinstrumentista nascuda a l’Iran, buscava un nou rumb després d’una etapa a València. “Va ser el 2020”, recorda amb una mirada que es perd en el paisatge balear, “jo vivia a València i tenia ganes de moure’m d’allà. Tenia un amic de Turquia que em va dir: ‘Per què no vens aquí, a Mallorca? Podem fer un concert’. Vaig venir i en poques setmanes va haver-hi el confinament de la COVID”.
Aquest atzar geogràfic, que per a molts va ser una presó, per a ella va ser la llavor d’una nova arrel. “Em va semblar molt é quedar-me aquí durant la COVID”, confessa, mentre descriu com l’illa la va acollir en el seu moment més silenciós. “Vaig arribar a Lloret, vaig va passar la COVID i vaig conèixer en Tomeu, la meva parella. Va ser tot fluït”. En aquell silenci imposat, el camp de Mallorca va començar a parlar-li en un idioma que ella ja coneixia sense haver-lo estudiat mai.
“En el disc barregem tant que hi ha una versió de Sant Antoni, cantem un fandango… una mica de tot”
– Pegah Khoei
El ressò de les padrines i el misticisme persa
La connexió es va segellar quan la tradició oral de l’illa va entrar a la seva vida de la mà d’en Tomeu Gomila. No va ser una simple descoberta acadèmica, sinó una epifania sensorial que va ocórrer mentre caminava per la solitud dels horts. “Com que vivia al camp, i en aquell moment no hi havia molta gent fora. Jo anava caminant i escoltava algú que estava cantant. Després em vaig adonar que eren cançons de feina”.
Aquests cants de treball, que havien marcat el ritme de la pagesia mallorquina durant generacions, ressonaven amb una freqüència que la Pegah portava gravada a la sang des de Pèrsia. “Quan vaig conèixer en Tomeu, ell em va posar la gravació de la seva padrina. Vaig poder dir: ‘Entesos, aquestes són les cançons de feina’. Llavors vam començar a treballar-hi perquè les melodies em van semblar molt properes a la música de l’Iran, de Bizanci i també de la música turca”. Per a ella, no hi havia distància entre la veu d’una padrina de Lloret i l’eco de les muntanyes del Khorasan. “Hi ha un idioma comú quan treballes amb la terra, que es nota en els ritmes i en la manera com es posen algunes notes o algunes melodies”.
Qânât: L’aigua que ens uneix sota terra
El nom del projecte, QÂNÂT, no és una tria estètica, sinó una declaració sobre la condició humana i el flux de la cultura. “Qânât és com una manera de guardar aigua molt antiga que comença des de l’Índia fins a la península Ibèrica”, explica l’artista amb passió. “Tot aquest territori utilitzava antigament el qânât per guardar aigua. Per a mi l’aigua sempre ha estat una cosa molt important, porta molta cultura al voltant de la seva història”.
Per a la Pegah, la música funciona exactament com aquestes infraestructures subterrànies: corrents d’aigua que ens connecten per sota, malgrat que a la superfície semblem separats per fronteres i guerres. “Qânât va ser una paraula d’arrel que va connectar tota aquesta música per a mi. Aquí a Mallorca també existeixen, a Inca també n’hi ha un qanat”. Aquesta germanor no és només espiritual, sinó tècnica, i ella la troba en els racons més inesperats de la litúrgia popular mallorquina.
Una qüestió de matisos: El quart de to
Un dels aspectes que més va captivar la multiinstrumentista va ser la riquesa modal de les Balears, que sovint s’ha intentat polir des de la visió acadèmica occidental. “A la música iraniana existeixen els quarts de to”, detalla amb la precisió de qui ha estudiat les tradicions de l’Índia i l’Àsia central. “No havia sentit en cap altre lloc que no fos a Mallorca aquestes tonalitats, on no estàs segur si són realment semitons o quarts de to. Existeix en algunes melodies com, per exemple, a Sant Antoni”.
Aquesta ambigüitat tonal és la que permet que el seu cant en persa s’entrellaci amb el català sense fissures. No és una fusió forçada, sinó una celebració de la memòria compartida entre la Mediterrània i Mesopotàmia. “A vegades senten alguna cosa en la part persa que els recorda alguna cosa, però no estan segurs de què és. Sent que la gent sempre es connecta amb les arrels quan fem els concerts aquí”.
“Hi ha gent que està totalment en contra de la guerra, d’altres que diuen que no hi havia una altra manera… és una situació molt dura”.
– Pegah Khoei
Aigua ballant: Un disc que respira terra
El fruit de tot aquest procés és el seu primer àlbum, Aigua ballant, editat en vinil i convertit en una petita joia discogràfica. El disc és un organisme viu on apareixen cants de Mallorca, Menorca i Formentera barrejats amb composicions pròpies i diàlegs instrumentals que inclouen el setar, el bendir, el daf, l’acordió o el litòfon. “En el disc barregem tant que hi ha una versió de Sant Antoni, cantem un fandango… una mica de tot”.
Pel que fa a les lletres, la Pegah es mou entre la santedat de la poesia antiga i la cruesa de la seva pròpia experiència. “Hi ha poesia de Rumi, que és força espiritual i parla d’anar més enllà de ser només aquí, de trobar una altra manera de viure l’amor. I també hi ha cançons meves que parlen d’estar a prop de la terra, de sentir-la i harmonitzar-se amb ella. Som part de la terra, però vivim d’una manera molt llunyana, i això no està gaire bé per a nosaltres”. És, en definitiva, una música que podríem definir com a “mística i reivindicativa” alhora.
La ferida oberta de Pèrsia
Quan la conversa deriva cap a l’actualitat política, el to de la Pegah es torna més dens, carregat de la responsabilitat de qui té la família a l’altra banda del mirall. “Aquesta part és molt, molt complicada”, admet. “Soc iraniana, conec l’Iran i tot el que ha passat des de fa 47 anys. Jo tinc 41 anys i hi vaig viure fins als 18. Després sempre hi he tornat per estades llargues, però també he viscut molt a fora”.
La seva veu és la de molts exiliats que observen amb dolor com es destrueix el teixit d’un país des de dins i des de fora. “Quan una societat arriba a un punt que no pot més per la corrupció que hi ha a dins i no troba una manera de canviar-ho, tot s’ajunta per a un canvi. Però mai es pot dir que atacar l’Iran des de fora sigui una cosa bona, perquè ja s’ha destruït moltíssim i no sabem com acabarà”. Amb la seva mare i la seva germana vivint allà, el conflicte deixa de ser una notícia per ser una por quotidiana: “Hi ha gent que està totalment en contra de la guerra, d’altres que diuen que no hi havia una altra manera… és una situació molt dura”.
L’harmonia entre el femení i el masculí
En l’apartat creatiu, la Pegah conviu amb en Tomeu Gomila i José Miguel Puigserver “Puter”, un equip on la confiança i el contrast d’energies són fonamentals. “Em porto força bé amb ells”, riu obertament. “M’agrada equilibrar el femení i el masculí. Com que ells són dos i jo soc una, a vegades he de forçar la meva energia des d’una perspectiva diferent. Però és curiós perquè compartim una visió molt propera de la música i de la vida, arribem al mateix punt que volem sense dir res”.
Més enllà del projecte QÂNÂT, la Pegah és una força creativa que abasta el disseny, la fotografia i la cuina ayurvèdica, a més de gestionar un centre d’activitats a Lloret on cada mes celebren cerimònies sufís. La seva vida a Mallorca és la prova que les arrels no són per quedar-se quiet, sinó per estendre-les fins a trobar l’aigua de l’altre. Després d’actuar a Barcelona i Alemanya, aquest abril presentaran el disc a Sant Joan, tancant un cercle que va començar en el silenci d’un confinament i que ara balla amb la força de l’aigua retrobada.
