A la sala Pelaires de Palma, l’artista Pep Girbent exposa una proposta inusual. El títol: Manifiesto. El format: un decàleg d’idees sobre la pintura del segle XXI i una sola peça de gran format: una rèplica fidel de La Venus del espejo de Diego Velázquez. L’objectiu: interpel·lar el present a través del passat, reivindicant la pintura com a mitjà radicalment contemporani.
UEP! Mallorca ha conversat llargament amb l’artista solleric per entendre els fonaments d’aquesta proposta que defineix com a “lúdica i lleugerament provocadora”. Per a Girbent, la còpia no implica degradació sinó multiplicació de sentit. “Aquesta obra, encara que sembli una altra, és un Girbent 100%”, afirma amb rotunditat.
De la Horrach Moyà a Pelaires: un canvi de cicle
Girbent fa anys que reflexiona en veu alta sobre els límits i possibilitats del mitjà pictòric. Durant dues dècades, va estar vinculat a la galeria de Juan Antonio Horrach, amb qui mantenia una estreta relació professional i personal. “Quan en Juanan va morir, vaig sentir que m’havien tret l’estora davall els peus”, explica. Aquell buit el va dur a cercar noves complicitats. “Quan es va saber que la galeria Horrach tancava, vaig rebre un parell de cridades, i la de Pelaires va ser immediata. Per trajectòria, per prestigi, per amistat, sabia que havia d’anar allà.”
La proposta de Manifiesto neix d’aquesta nova etapa. No és una exposició convencional, sinó una intervenció pensada específicament per al format de Pelaires Cabinet. “És una sala petita que convida a fer coses diferents. No una exposició més petita, sinó una altra cosa.”
“Copiar un mestre com Velázquez et força a donar el màxim. És una experiència de tensió, però també un diàleg que continua a través del temps”
– Girbent
Un manifest en clau de paròdia (o no)
El text que acompanya l’exposició, un decàleg titulat Manifiesto. Decálogo para una pintura del siglo XXI, parteix d’un gest irònic envers els manifestos del segle XX. Girbent es distància de la solemnitat dogmàtica d’aquells textos. “Aquesta època ja ha passat. Ara el context és un altre i les regles del joc també.” Malgrat el to juganer, l’autor no descarta del tot la seriositat del seu text. “Pot ser un homenatge, una paròdia o potser un manifest de veritat. No ho tenc clar, però tampoc ho vull aclarir.”
Entre les idees del text, hi ha una defensa de la pintura com a mitjà igualment vàlid —i potencialment radical— que qualsevol altre mitjà artístic. També hi apareix una crítica a l’exigència d’originalitat: “Les còpies no existeixen, tot són originals”, afirma un dels punts. Girbent desenvolupa aquesta tesi amb un exemple tangible: la seva rèplica de La Venus del espejo.
Rere la Venus: una aposta per la diferència
“Fer aquesta pintura m’ha suposat un repte personal molt intens”, reconeix. El procés de còpia va ser exigent i revelador. “Copiar un mestre com Velázquez et força a donar el màxim. És una experiència de tensió, però també un diàleg que continua a través del temps.” L’artista explica que, paradoxalment, per arribar a un resultat convincent va haver d’abandonar Velázquez i recórrer a recursos propis: “Vaig haver de tornar a ser jo, Girbent, per acabar la pintura.”
Aquesta dualitat entre fidelitat i desviació és central per entendre l’obra. “No hi ha dues coses iguals a l’univers. En pintura, la diferència és escandalosa”, sentencia. La seva Venus no pretén enganar ningú, no és una falsificació. És, segons ell, una obra contemporània a tots els efectes.
La paradoxa com a motor
Girbent reivindica el valor de la paradoxa com a eina artística. “No som activista, som artista. El que m’interessa és la paradoxa.” Per això, el manifest rebutja els missatges explícits o les declaracions ideològiques. “La pintura no ha d’expressar res de la meva vida. Ha de crear un aconteixement pictòric. L’expressió, si arriba, serà un efecte col·lateral, com un aroma.”
La peça principal de l’exposició es complementa amb una altra obra de la sèrie Museum walls, situada a l’entrada de la sala. Es tracta d’una pintura que reprodueix un fragment de paret d’un museu amb tot el seu context: obra, marc, ombra, superfície. “És com si haguéssim tallat un tros del Prado i l’haguéssim duit a Palma”, explica. Aquesta sèrie ha estat exposada a Alemanya i forma part de diverses col·leccions europees.
“Sempre treball amb dos o tres fronts oberts. Però la pintura és un llenguatge lent. Cada obra requereix el seu temps”
– Girbent
Rebutjar les pantalles
Malgrat que utilitza les xarxes socials per compartir la seva obra, Girbent rebutja la idea de crear peces pensades només per a pantalles. “La pintura no és una imatge més. Té una complexitat ontològica que es perd quan es digitalitza. La seva presència és insubstituïble.” Per ell, veure una pintura en viu continua sent una experiència única.
Continuïtat i futurs projectes
Després de Manifiesto, l’agenda de Girbent continua activa. El 2026 té previstes exposicions a València i París. “Sempre treball amb dos o tres fronts oberts. Però la pintura és un llenguatge lent. Cada obra requereix el seu temps.” L’artista assumeix aquest ritme com una part essencial del procés creatiu.
Mentrestant, Manifiesto continua obert a Palma. Girbent s’ha proposat generar debat i obrir preguntes sobre què és avui la pintura. Ho fa des de la ironia, la provocació i la passió per un mitjà que defensa com a radicalment viu.
