Pep Tosar no fa teatre biogràfic. Fa immersions. Amb “Vientos del pueblo”, l’actor, director i autor artanenc torna a capbussar-se en l’univers d’un poeta que ha marcat el seu imaginari: Miguel Hernández. Com ja va fer amb Blai Bonet, Damià Huguet, Vicent Andrés Estellés o García Lorca, Tosar aixeca una peça escènica profunda i visceral que es nega a quedar-se en la superfície del mite. L’objectiu, diu, no és denunciar, sinó comprendre. I fer comprendre.
“Jo no volia fer una denúncia. Volia explicar la seva vida per poder explicar la seva obra”, confessa a UEP! Mallorca. “I fer-ho des del teatre, que és el meu llenguatge, però també des de la música, la dansa, l’audiovisual…”.
Un format que creix amb cada història
L’espectacle, que ha passat ja per Santa Coloma, Lloret de Mar, i ara arriba al Teatre Principal de Palma, es presenta com una obra multidisciplinària. Però Tosar insisteix que no hi ha fórmules repetibles: “El patró narratiu pot ser semblant al que vaig fer a ‘Federico García’ o a ‘Tots aquests dois’, però les històries són tan diferents que cada cop es construeix un món nou. Hernández no és Lorca. No és Huguet o Guillem D’Efak. És una altra veu, una altra ferida.”
La música i el moviment hi juguen un paper central. No es tracta de decorar el relat, sinó de penetrar-lo des de diverses escletxes. Cada llenguatge aporta un matís, una emoció. L’espectador, diu Tosar, hi entra des d’un lloc sensible i intel·lectual alhora.
“L’espectacle, 80 anys després de la mort de Miguel Hernández —de l’assassinat de Miguel Hernández—, guarda unes ressonàncies escarrufadores del nostre present”
– Pep Tosar
Un poeta antifeixista, un espectacle actual
Quan li demanam si és un bon moment per recordar Miguel Hernández, Pep Tosar respon amb una contundència serena, sense estridències, però amb una consciència clara del que implica tornar a posar el poeta al centre de l’escenari: “No crec que hi hagi cap mal moment per una cosa així.”
Però afegeix tot seguit una observació que trenca qualsevol idea d’oportunitat casual: “L’espectacle, 80 anys després de la mort de Miguel Hernández —de l’assassinat de Miguel Hernández—, guarda unes ressonàncies escarrufadores del nostre present.”
I és que el muntatge no només evoca el passat, sinó que ressona amb la duresa del moment present. Tosar no ho diu per provocació, sinó com qui constata un fet incòmode, com una ferida que no ha deixat mai de supurar: “Miguel Hernández era un antifeixista. I ara és molt necessari que es construeixi un front antifeixista per aturar, una vegada més, la barbàrie.”
Torna, doncs, la paraula prohibida. Torna el feixisme com una amenaça que plana sobre l’Europa d’avui, sobre l’Espanya d’avui. I el teatre esdevé espai de resistència, però també d’eco, de memòria. Tosar ho articula amb una lucidesa dolorosa: “És com si tornéssim a estar en els finals de la República. A aquell moment que li va tocar viure a Miguel Hernández de forma tan dissortada. Quan ell publica la seva primera obra amb una veu pròpia i es projecta cap a un futur, precisament aleshores la República fa aigües per tot arreu, i tot desemboca en la Guerra Civil.”
No és una afirmació per fer paral·lelismes fàcils. No hi ha voluntat de simplificació històrica. Hi ha, més aviat, una percepció profunda que la història s’encalla, que les veus que una vegada van ser silenciades tornen a ser necessàries. Que aquells versos encara poden ser armes.
Tot i això, Tosar aclareix que no parteix d’un projecte militant: “El meu objectiu principal era bussejar en la vida i l’obra de Miguel Hernández i fer-ho des del teatre. Les ressonàncies han anat sorgint durant el procés. Però no les cercava. No era el motor.”
Però que no fossin el motor no vol dir que no hi siguin. I en són. L’espectacle que Tosar ha creat emociona perquè connecta la vida d’un poeta perseguit amb un públic que encara sent a la pell les ferides del silenci. Ferides que, per molts, mai no s’han tancat.
Una llàgrima que ve de molt endins
Tosar relata com el públic rep l’espectacle amb emoció. Les funcions provoquen un efecte col·lectiu que va més enllà de l’aplaudiment: “Hi ha llàgrimes. Hi ha silenci. Hi ha una espècie de catarsi. Crec que molts espectadors, fills o nets de la guerra, senten que les ferides no s’han guarit mai.”
El seu propi vincle amb aquest passat també hi té pes: “Jo vaig viure el meu padrí fins als setze anys. Ell m’explicava històries de la guerra. De com es va salvar la vida per casualitat. Aquestes històries m’han marcat. I crec que, per això, quan mir la vida de Miguel Hernández, no ho faig des de fora. M’hi reconec.”
Un poeta rere l’altre, un mirall per entendre’s
Pep Tosar no tria els seus protagonistes per casualitat. Són poetes que ha llegit de jove, que ha estimat, que l’han acompanyat al llarg de la vida. “No faig teatre per rescatar poetes de l’oblit. Tant de bo fos tan fàcil. Jo faig teatre perquè aquests poetes formen part del meu recorregut vital. Vull saber per què. Vull entendre per què m’han acompanyat.”
Llavors, es tracta de mirar-se al mirall a través d’ells: “D’alguna manera, fer-los pujar a escena m’ajuda a entendre’m millor a mi mateix. És una recerca íntima.”
“Des de la cultura, no veig cap resistència real als temps perillosos que vivim. Hi ha excepcions, sí, però el que predomina és l’adaptació a les formes que imposa el poder”
– Pep Tosar
Sobreviure a la resistència cultural
Quan la conversa gira cap a l’estat de la cultura, el to es torna més greu. “Estam en un moment molt desafortunat”, admet. Tot i les paraules que podrien semblar pessimistes, no hi ha resignació. Només constatació. “Des de la cultura, no veig cap resistència real als temps perillosos que vivim. Hi ha excepcions, sí, però el que predomina és l’adaptació a les formes que imposa el poder.”
Tot i això, afirma que a Mallorca, ara mateix, passa una cosa singular: “Hi ha un moment molt bo. Han sorgit escriptores i poetes joves molt potents. Hi ha una generació que escriu amb molta força.”
Parla d’escriptores com Laura Gost, i d’una escena literària efervescent. “Hi ha moltes coses a combatre i moltes coses a explicar.”
El vincle amb l’illa: el retorn constant
Malgrat viure a Barcelona, Tosar no s’ha deslligat mai de Mallorca. Té casa a Fornalutx i afirma que mai passa més d’un mes sense tornar. Aquest vincle es manifesta també en la seva obra. “El meu espectacle, ‘La casa en obres’, era sobre Blai Bonet. Ara, quan es compleixen 100 anys del seu naixement, el recuperarem. Això és un vincle, no?”
Això sí, riu quan parla de les festes de Sant Antoni. “Aquest cap de setmana tenc visites de mallorquins que fugen de Sant Antoni.” Ironitza sobre l’afluència massiva i la pèrdua del gust: “S’ha desbordat tot. Sant Joan, Sant Antoni… Jo ja no hi trob gust.”
“Vientos del pueblo”: la gira continua
Després de Palma el 29 i 30 de gener, l’espectacle farà parada a Manacor (31 de gener), Artà (7 de maig), Salt, Cornellà, Bilbao i, probablement, Barcelona a final d’any. Vientos del pueblo és una Coproducció de Oblideu-vos de nosaltres amb el Teatre Principal de Palma
Amb aquest projecte, Tosar torna a connectar la seva trajectòria teatral amb una passió: la poesia. I ho fa com sempre, des del rigor, la intensitat i la fidelitat a les veus que estima. “M’agrada pensar que aquestes veus continuen dient coses. Que encara ens fan tremolar.”
