Més del 40 % de les llars espanyoles consumeixen habitualment menjar preparat. Aquesta tendència, en augment, assenyala un canvi estructural en la manera com les persones s’alimenten i es relacionen amb el temps. Segons un estudi de GFK, actualment es dediquen només 6 hores i 20 minuts setmanals a cuinar, gairebé mitja hora menys que fa cinc anys.
Aquesta reducció no és aleatòria. Javier Guzmán, director de Justícia Alimentària, afirmava a La Directa que el sistema alimentari industrial “ens ha convidat educadament a sortir de les nostres cuines”. Segons Guzmán, allò que era un espai de transmissió cultural i comunitària ha passat a ser un espai en desús.
El menjar ràpid i preparat ha substituït el receptari popular per productes ultraprocessats, dissenyats per durar més i seduir més, carregats de sal, sucre, greixos de baixa qualitat i additius. Aquest tipus de productes responen a la lògica d’una logística global, però no a la d’una alimentació basada en la proximitat ni en el valor nutricional.
La cuina, espai residual
El periodista Xavier Oliva, en un article a El Periódico, assenyala que més d’un terç de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle provenen del sistema alimentari. La refrigeració, el transport i el malbaratament són alguns dels principals responsables d’aquesta petjada ecològica.
A més, segons dades de la FAO, el sistema alimentari utilitza el 40 % de la terra cultivable i el 70 % de l’aigua dolça del planeta. L’augment de la demanda d’aliments preparats i ultraprocessats consolida aquest model extractiu, on els monocultius substitueixen la biodiversitat i la pagesia perd autonomia.
Els supermercats ja controlen més del 70 % del mercat minorista espanyol. Això els permet decidir què es produeix, com es distribueix i què acaba al plat. Aquesta concentració de poder desplaça els processos de decisió alimentària fora de les llars i els trasllada a les cadenes de subministrament global.
Deskilling: perdre sabers per guanyar dependència
L’article “Mercadona, ¿la cocina de tu casa?”, publicat a El Salto per Elvira Megías, recull una declaració del magnat Juan Roig: “A meitat del segle XXI no hi haurà cuines.” Segons Megías, aquesta afirmació projecta un escenari on els forns seran només mobles decoratius.
Aquest procés s’identifica amb el concepte de deskilling, utilitzat en l’economia crítica per descriure la pèrdua de coneixements pràctics com una estratègia per incrementar la dependència dels productes industrials. Cuinar esdevé una habilitat residual, mentre la indústria en pren el control.
En paral·lel, creixen els “mercaurants”, establiments híbrids entre supermercat i restaurant que ofereixen menjar preparat en espais de compra ràpida. Aquesta fórmula consolida la figura d’un consumidor desconnectat de l’origen dels aliments i del seu cost real.
Vandana Shiva: “Trastorn metabòlic global”
L’activista Vandana Shiva vincula aquest model d’alimentació amb un “trastorn metabòlic global”. Al seu llibre La naturaleza de la naturaleza, Shiva defensa que el pas d’una agricultura basada en la biodiversitat cap a una indústria alimentària dependent del petroli i dels químics ha alterat el metabolisme del planeta.
Segons Shiva, la industrialització de la vida ha interromput els cicles naturals de la Terra, degradant els sòls i afavorint la contaminació. Aquesta transformació, afegeix, converteix l’alimentació en una de les principals causes de l’emergència ecològica global.
En aquest context, aliments com els “superfoods” arriben d’altres continents amb una forta petjada de carboni i una aparent aura saludable que sovint amaga processos intensius, extractivisme i l’impacte negatiu sobre les comunitats productores.
Reivindicar la cuina com a sobirania
Davant d’aquest panorama, Vandana Shiva proposa restaurar les lleis ecològiques de la natura i defensar l’agricultura regenerativa, la sobirania alimentària i el coneixement local. Segons l’activista, no es tracta de tornar enrere sinó de reconèixer que la biodiversitat és font de salut i llibertat.
La seva proposta inclou la defensa de la pagesia com a garant d’un model alimentari sostenible, l’oposició a les llavors patentades i la recuperació de la cuina com a espai de decisió. Cuinar, en aquest sentit, esdevé un acte de sobirania enfront d’un model industrial que busca convertir el menjar en mercaderia global.
El menjar preparat guanya espai. Les cuines s’apaguen. La pagesia perd capacitat de decidir què i com produir. I, mentrestant, el sistema alimentari global es consolida com un dels principals motors del canvi climàtic.
