El 14 d’abril no és una data qualsevol per a la memòria històrica, i encara menys per a algú que ha dedicat vuit anys de la seva vida a remenar les entranyes del sistema repressor que va desmantellar la il·lusió educativa de tot un país. Seu amb nosaltres Pere Carrió, mestre, inspector i historiador de la consciència, per parlar d’un llibre que és, en realitat, un monument als qui varen ser silenciats “El magisteri depurat a les illes Balears durant la Guerra Civil i la postguerra”. Ens trobam davant una recerca que despulla la maquinària del franquisme contra els docents, una confessió necessària sobre com es va intentar aniquilar la intel·ligència d’un poble.
L’arxiu de la vergonya a la llum del dia
La gènesi d’aquesta obra no és fruit de l’atzar, sinó de la troballa de documents que semblaven destinats a l’oblit. Carrió ens explica la importància d’aquests papers amb una passió continguda:
“Això és una recerca, una investigació que vaig fer a partir d’uns arxius que estaven a l’arxiu d’Inca d’educació, i són els originals, els expedients originals de la comissió depuradora que estava a Palma, a l’Institut Ramon Llull. El seu president es va guardar tot això; són les còpies dels escrits que enviaven a Burgos, perquè allà hi havia la comissió principal a nivell nacional, presidida per José María Pemán. D’aquests escrits he fet aquesta recerca de tots els depurats, que són 177 d’entre 626 mestres que hi havia en aquella època.”
Però el treball de Carrió no s’atura en les xifres oficials. L’autor ha anat més enllà, rescatant del passat l’anomenat “Arxiu Natzaret”, on vivia el Bartomeu Bosch, un personatge que acumulava un poder omnímode sobre la carrera i la vida dels docents de l’època: era catedràtic de llatí, director de l’Institut Ramon Llull i, per damunt de tot, el gran censor.:
“He treballat també l’Arxiu Natzaret per poder afegir a aquests mestres tots els professors d’institut, de tots els instituts que hi havia a les Balears, que també varen depurar. No només l’Institut, sinó l’Escola de Comerç, l’Escola de Treball, el Conservatori, l’Escola d’Arts i Oficis… És un llibre d’investigació que inclou una biografia de cadascun dels afectats que varen ser depurats amb diverses sancions diferents, perquè no a tots els posaven el mateix.”
La lògica de la repressió: “Volien aparentar legalitat”
Quan parlam de la depuració, Carrió és taxatiu: no es tractava d’un procés administratiu net, sinó d’un mecanisme de control absolut. La repressió va començar immediatament a Mallorca, en ser zona nacional des del primer moment:
“Això va començar aquí d’una vegada, perquè era zona nacional i ja ho tenien pensat. Va durar tota la guerra, però com que teníem Menorca, que va ser republicana fins al final, vàrem haver d’afegir tots els depurats de Menorca i això va continuar fins a l’any 40. Llavors la gent va començar a fer recursos i va durar fins a l’any 70; varen estar depurant molts d’anys.”
Sobre els motius de la purga, l’artista de la memòria ens despulla la crueltat del sistema:
“Ells volien aparentar molta legalitat i tot molt ben arreglat, però era una repressió, perquè una depuració és una repressió que es basava principalment en el fet que haguessis estat membre d’algun ajuntament o institució presidida pel Front Popular. Si eres d’un partit d’esquerres, havies rebut. I llavors també si eres d’un sindicat; en aquell moment la majoria dels mestres estaven afiliats a la UGT, i per això també era causa principal per treure’t de l’ofici, per treure’t de la classe.”
La moral sota vigilància: anar a missa o vestir sense mànigues
El control no era només polític, sinó asfixiantment moral i quotidià. La delació es va convertir en l’arma més perillosa dins les comunitats petites, on la Guàrdia Civil i el rector del poble tenien l’última paraula sobre el futur d’un mestre:
“Hi havia altres causes menors, com haver anat a votar o que algú et denunciàs per haver parlat a favor d’Azaña. Tot això anava sortint i anaven recollint coses de la Guàrdia Civil, del capellà del poble, de gent de la ciutat… Però també hi havia causes morals: si no anaves a missa, si una dona anava a un bar o si es passejava de manetes amb algun jove. Les sancions anaven des d’una amonestació fins a la pèrdua de sou durant mesos o anys, o el trasllat de plaça; si estaves a Palma t’enviaven a Pollença o a la Península, a llocs que ells controlaven. La sanció més greu era treure’t ja de la professió i la pèrdua de la condició de funcionari.”
Fins i tot la defensa de la llengua catalana era motiu de càstig. Carrió recorda el cas del “Missatge als Catalans”:
“Hi va haver un missatge a favor dels catalans, una resposta, i tots els que havien signat, com que això havia sortit al diari, també varen rebre. Anaven contra el nacionalisme; si eres d’un partit nacionalista també et fotien.”
“Pel franquisme va ser fonamental destruir tot aquest teixit educatiu que havia creat la Segona República”
– Pere Carrió
L’assassinat de la pedagogia: sang abans dels expedients
En algunes ocasions, la burocràcia de la depuració no arribava a temps perquè la violència física s’havia avançat. Carrió, amb un to ombrívol, recorda aquells noms que no varen poder defensar la seva plaça perquè ja no hi eren:
“Jo al llibre he afegit tots els que varen ser afusellats o assassinats, tot i que això no té res a veure amb la depuració pròpiament dita. Per exemple, Fernando Leal, que era un inspector, el varen assassinar ja el mateix estiu del 36. O José María Olmos, que el varen afusellar al cementiri de Palma el 37. He posat els noms amb una biografia d’ells, perquè n’hi ha que no varen arribar a ser depurats realment perquè ja havien mort i quan ho anaven a fer, tancaven l’expedient.”
L’objectiu final era clar: “Pel franquisme va ser fonamental destruir tot aquest teixit educatiu que havia creat la Segona República. Volien no deixar rastre de la República, va ser una lluita contra els mateixos mestres que consideraven que no eren de fiar.”
Una constitució imbatible i el pes del silenci
En comparar el passat amb el present, Pere Carrió es mostra malenconiós sobre el nivell d’excel·lència que s’havia assolit durant el bienni republicà. La seva mirada és la d’un expert que sap què hem perdut pel camí:
“L’article que dedica a l’educació a la Constitució del 31 és tan potent que no se li acosta el de la Constitució actual. Ells fomentaren el primer de tot fer escoles, perquè la situació de manca d’escoles públiques era molt grossa. Segon, fer un magisteri molt ben preparat. Tot el que varen fer respecte a l’educació no es pot comparar. Moltes coses varen quedar diluïdes, i aquí és quan els contraris imposen una altra vegada tota aquesta ideologia.”
“Hi havia un terror, una por… l’escola que jo he conegut encara quan era nin, encara es vivia això. La gent va callar i va engolir”
– Pere Carrió
Després de la guerra, l’escola va quedar sota un mantell de terror que Carrió encara recorda de la seva pròpia infantesa:
“S’hauria de veure la selecció de professors que varen fer a partir del 39, molt adreçada al nou règim. Hi havia un terror, una por… l’escola que jo he conegut encara quan era nin, encara es vivia això. La gent va callar i va engolir. L’escola estava supercontrolada els primers vint anys, tant l’escola pública com la religiosa, que estava a les ordres de tot el que es dictava pel franquisme.”
El futur de la memòria: entre persianes i biblioteques
Pere Carrió no es dóna per vençut. Tot i que afirma que no està treballant en cap investigació d’aquesta magnitud ara mateix, el seu compromís amb la memòria continua a través de la ficció i la vivència personal. El seu següent projecte és un homenatge a la seva mare:
“Al mes de maig sortirà un llibre que he fet, centrat a Can Mir, però des d’un altre punt de vista. És una visió personalíssima perquè jo vivia al carrer de la Reina Maria Cristina, al costat de s’Augusta, però el que m’ho comptava era la meva mare, que de petita i de jove va viure tot això. He fet una espècie de llibre dedicat a aquesta memòria històrica que comptava la mare, està en forma de novel·la, però tot el que diu és la realitat que ella va viure de joveneta des de darrere unes persianes que escoltava tot el que passava allà.”
Sobre la salut de l’esperit republicà avui dia, Carrió és realista però esperançador. Malgrat les dificultats, creu que el seu llibre és una eina viva:
“En el meu entorn sí que hi ha esperit republicà, però generalment jo veig que no prospera. Som quatre moixos. Però aquest és un llibre per consultar, per veure diferents aspectes. La gent em diu: ‘ara he trobat el meu mestre’, o ‘he trobat un que no sabia, però que va ser director on jo vaig estar’. La gent et va contant cosetes perquè els trobes en aquesta llista. Jo avui vull contribuir en això amb aquestes publicacions.”
El recorregut de la memòria: pròximes parades
La recerca de Pere Carrió no es quedarà tancada a les biblioteques, sinó que recorrerà l’arxipèlag per retornar aquesta part de la història a cada racó de les Balears. Aquest mateix mes d’abril, el dia 29, l’autor viatjarà a Eivissa per presentar l’obra a la biblioteca, en un acte organitzat pel Fòrum de la Memòria d’Eivissa i Formentera. Però el calendari d’explicació d’aquesta “memòria que també estan intentant depurar” no s’atura aquí:
“Ja m’han demanat per fer-lo a Menorca, també a Inca i també a Pollença”. A més, per la diada de Sant Jordi, els lectors tindran l’oportunitat de trobar l’autor a Palma per compartir impressions i signar exemplars: “Estaré tan de matí com de capvespre a una parada del carrer de Sant Miquel i la plaça Major”.
Segons Carrió, el llibre té una gran acollida perquè no és una lectura passiva, sinó “un llibre per consultar, per veure diferents aspectes” i per retrobar-se amb la història de mestres i directors que varen marcar la vida de tants d’illencs.
