En el marc de la Fira del llibre 2026, el divulgador musical Pere Estelrich presenta la seva nova obra, Cròniques wagnerianes, publicada aquest mateix any per Edicions Documenta Balear. El pròxim dimecres 3 de juny a les 19:00 hores, la Plaça Espanya de Palma es transformarà en l’epicentre de la música i la reflexió. L’acte no serà una simple presentació literària, sinó que anirà acompanyat de la participació d’Alfred Mus, Marisa Goñi i Biel Vich, a més de les actuacions d’un quartet de corda, un quintet de metalls i de la Coral de Sant Jaume. L’obra recull els escrits concebuts com un diari de viatges gestat durant els estius de 2024 i 2025 al mític Festspielhaus de Bayreuth, on Estelrich ha assistit per presenciar el llegat monumental de Richard Wagner.
Un teatre a mida del geni
L’origen d’aquest llibre neix d’una fascinació profunda per un espai que transcendeix la simple arquitectura clàssica. L’autor despulla la història del teatre que el mateix Wagner va manar construir per glorificar la seva pròpia obra sonora. «Estic content perquè és un llibre sense pretensions. Jo fa bastants anys que vaig a Bayreuth, la ciutat allà on Wagner va construir un teatre. Segons el seu criteri, va triar una ciutat totalment anodina, a mig camí entre Munic i Berlín, deixant que la gent d’ambdues ciutats pogués venir a la seva òpera», relata Estelrich sobre l’estratègia del compositor alemany.
La singularitat d’aquest temple de l’òpera rau en un disseny creat exclusivament al servei de l’experiència acústica, ocultant els músics de la vista del públic. «Té un criteri curiós perquè l’orquestra està a baix i baixa en esglaons cap a la fosa. L’orquestra no es veu per res i la música que surt d’allà baixa, pica dins l’escenari, i d’allà rebota a un sostre acústicament molt curiós», descriu el divulgador. És en aquest escenari on la devoció per la seva figura assoleix el punt àlgid: «Cada estiu, des del dia de Sant Jaume, el 25 de juliol, fins al dia de Sant Agustí, el 28 d’agost, cada dia es representa una òpera de Wagner».
«Et trobes a gent que ha viatjat d’altres països del món, perquè trobar entrades per anar a Bayreuth no és una cosa fàcil. Les millors veus wagnerianes i els millors directors wagnerians del món passen per allà. Musicalment, és el millor»
– Pere Estelrich
Un dietari on Wagner és només l’excusa
Cròniques wagnerianes transcendeix els murs del teatre per convertir-se en un ampli mapa històric i cultural. L’experiència d’Estelrich els darrers dos anys va cristal·litzar en format literari quan va decidir documentar el seu trajecte més enllà del recinte musical. «Els darrers anys, el 2024 i el 2025, se’m va ocórrer fer una espècie de dietari, des de l’arribada als aeroports fins al fet d’anar a Nuremberg. Aquest dietari ha estat de disset capítols, acompanyats d’un altre capítol cadascun que els amplia», explica l’autor respecte a l’estructura de la publicació.
Aquestes pàgines es complementen amb visites físiques a Nuremberg, Leipzig, Venècia i Halle. Són aturades en el camí que permeten connectar el relat principal amb figures històriques i artístiques de l’envergadura de Johann Sebastian Bach, Albrecht Dürer o Georg Friedrich Händel. «De Nuremberg pots xerrar d’astronomia, perquè allà es va crear un centre, i tot plegat són idees que em serveixen d’excusa en anar a Bayreuth per xerrar de les meves dèries musicals. Són unes vacances ben aprofitades», hi afegeix amb un somriure.
El rigor sagrat de Parsifal
Assistir a Bayreuth és enfrontar-se a un esdeveniment gairebé religiós que demana una atenció absoluta. L’ambient que s’hi respira és singular, alimentat per un públic global que pelegrina de forma constant per viure aquesta fita. «Et trobes a gent que ha viatjat d’altres països del món, perquè trobar entrades per anar a Bayreuth no és una cosa fàcil. Les millors veus wagnerianes i els millors directors wagnerians del món passen per allà. Musicalment, és el millor», assenyala el divulgador mallorquí.
Aquest compromís musical es manifesta de forma radical en el desenvolupament de les representacions i en la dictadura estricta de la puntualitat alemanya. «Jo vaig anar al tercer dia que feien Parsifal. És una òpera que en si mateix dura quatre hores, més els dos descansos que fan, perquè entres a les quatre i surts a les deu del vespre. La puntualitat és rigorosíssima. Si comença a les quatre, no és que a les quatre apaguin el llum o diguin que falten cinc minuts. A les quatre el director d’orquestra ja baixa els braços per començar», narra Estelrich per il·lustrar l’atmosfera immillorable. L’esforç de l’audiència és part del ritual, on, un cop finalitzat el silenci de la sala, «te’n vas a sopar a qualsevol lloc, perquè hi ha pocs restaurants al voltant d’aquestes hores que estan oberts» per acomodar els espectadors.
«Intent acostar la música i explicar les obres musicals importants de la història de la música de forma senzilla, sense cap tecnicisme»
– Pere Estelrich
Separar el geni de l’apropiació històrica
L’ombra política de l’Alemanya del segle XX continua lligada, sovint de forma automàtica, al llegat d’aquest festival. Davant d’això, Estelrich exposa una defensa rotunda per desvincular el creador de les decisions preses dècades després de la seva desaparició. «Dir que allà on hi havia antisemitisme o que era nazi, és una barbaritat històrica, perquè Wagner va morir el 1883. El mal que li ha fet a Wagner és Hitler, en agafar-lo per bandera musical del tarannà alemany», declara amb un to obertament reivindicatiu.
L’autor accepta les visions contemporànies de les direccions escèniques actuals, però manté una posició crítica amb aquelles que abusen de l’apropiació històrica. «Estèticament, les produccions de Bayreuth són absolutament trencadores. Són coses supermodernes, no et pensis que veuràs la gent amb cascos de banyes i espases. En el fons, això s’ha de revisar i jo hi estic d’acord», admet referint-se al pes visual. Tanmateix, es mostra inflexible amb la modificació gratuïta dels arguments. «Tu a Wagner li fas un canvi estètic, el pots canviar d’època, de vestuari, però l’argument me l’has de respectar. Pots fer una crítica al feixisme si vols, pots posar soldats nazis si vols, però a mi em sembla fatal. Com si en el Macbeth de Shakespeare hi poses nazis o a Macbeth de Trump. S’abusa d’aquest revisionisme estètic», reflexiona Estelrich, apuntant clarament cap a la puresa de l’audició: «Musicalment, no s’ha de tocar ni una nota».
La missió: divulgar la música sense barreres
En contrast amb la imatge distant i acadèmica que allunya el públic general, Estelrich desmitifica el seu rol i la seva figura per oferir una visió democratitzadora de la cultura clàssica. «Jo no soc una rata de biblioteca, no soc investigador ni soc musicòleg. Soc un divulgador», estableix clarament com a declaració d’intencions personals. Aquesta voluntat és la llavor de les activitats que desenvolupa paral·lelament a la seva obra escrita.
Tot i que l’escriptor prové d’un camp teòricament rígid, defuig la fredor a l’hora d’enfrontar-se a una audiència. «Jo soc matemàtic, i evidentment hi ha molta relació entre les matemàtiques i la música, però en totes aquestes xerrades o audicions musicals que faig el llenguatge és totalment planer», reflexiona sobre la seva professió originària i la seva vocació actual. En aquestes trobades, la prioritat és la claredat i el caliu humà. «Intent acostar la música i explicar les obres musicals importants de la història de la música de forma senzilla, sense cap tecnicisme», confessa respecte a les sessions on s’acompanya del piano per trencar l’hermetisme del pentagrama. «M’agrada fer les audicions de manera molt clara per entendre millor l’obra», rebla, deixant l’erudició en segon pla per fer brillar l’emoció.
Reivindicar els joves i els conservatoris
Una de les inquietuds més marcades que vertebren el seu discurs actual és la manca de relleu generacional entre el públic que assisteix als auditoris tradicionals. «Jo crec que fa falta, des de les escoles de música i els conservatoris, fomentar que la gent jove vagi als concerts. Falta aquesta feina d’animar que la gent vagi a escoltar les obres», adverteix l’autor, transferint gran part d’aquesta responsabilitat a les institucions educatives.
Com a exemple pràctic que aquest canvi és possible, el divulgador fa memòria del seu propi bagatge professional en l’organització d’esdeveniments. «Me’n record de quan vaig ser gerent de la Simfònica; el dia que vàrem fer un programa dedicat a Gershwin, allò va ser apoteòsic de gent jove», recorda l’autor, remarcant la necessitat de programar amb criteri. La clau per assolir aquesta fita, reitera, és mantenir la proximitat per sobre de qualsevol complex d’inferioritat tècnica. Amb aquesta convicció, Estelrich afronta la presentació d’un llibre que busca obrir de bat a bat les portes de Wagner al gran públic.
