L’editorial Periférica publica la novel·la La casa del callejón, escrita per l’autora siciliana Maria Messina. Aquesta obra, amb traducció d’Ángeles de los Santos, torna a les llibreries per visibilitzar les implicacions psicològiques i socials de la condició femenina marginada dins de la petita burgesia meridional. El llibre narra el dia a dia d’una família completament sotmesa a la voluntat d’un cap de família despòtic, retratant un escenari on la llibertat queda asfixiada per la devoció imposada.
La dinàmica de l’aïllament domèstic
La trama es construeix al voltant d’Antonietta i la seva germana petita, Nicolina. Ambdues viuen pràcticament en clausura i al servei permanent de don Lùcio, l’amo de la casa i marit d’Antonietta, descrit com un usurer insensible que es complau en la submissió de les dones. L’ambient a l’ombra de la llar està marcat pel silenci i la por contínua a contrariar-lo. Aquesta pressió es reflecteix en la meticulositat angoixant de les tasques diàries, com la preparació mil·limètrica d’un got d’aigua amb llimona o la necessitat de tancar els porticons sense fer soroll. Fins i tot la salut del fill de la parella, el petit Alessio, queda relegada a un segon pla; la mare viu el patiment de la malaltia del nen en la penombra i amb contenció per evitar interrompre el descans o la feina del seu marit.
La trajectòria d’una escriptora silenciada
Nascuda a Palerm, Maria Messina (1887-1944) va començar a escriure molt jove i va assolir un gran èxit de crítica, arribant a rebre els elogis del mestre del verisme italià, Giovanni Verga. L’any 1907 se li va diagnosticar una esclerosi múltiple que la va obligar a la reclusió absoluta. Malgrat el seu talent i publicacions posteriors, com l’última novel·la L’amore negato (1928) o la novella Casa paterna, la seva obra va caure en un profund oblit després de la seva mort. No va ser fins a principis dels anys vuitanta que l’escriptor Leonardo Sciascia la va redescobrir i reivindicar, definint-la com la Katherine Mansfield italiana.
