Hi ha discos que es cuinen a foc lent durant anys i d’altres que surten a pressió, com una necessitat fisiològica de l’ànima. Temps de Flors, el recent treball del productor i MC mallorquí Pode, pertany a aquesta segona categoria. Després d’una dècada allunyat de la creació musical i gairebé vint anys després de veure frustrat el seu primer gran contracte discogràfic, l’artista torna a l’escena amb una proposta que desafia els prejudicis de l’edat en el rap. No es tracta d’un exercici de nostàlgia, sinó d’una reivindicació del present: una radiografia crua d’una Palma que expulsa els seus habitants i d’una generació, la dels 45 anys, que ha vist com les promeses d’estabilitat s’esvaïen entre crisis.
En una extensa entrevista concedida a UEP! Mallorca, Pode desolla les capes d’aquest retorn inesperat. El pròxim 12 de desembre, el festival RapKmZero acollirà la presentació oficial de l’àlbum a PICNIC (Carrer Ramón Muntaner, 41, Palma), un esdeveniment plantejat com una “reunió d’amics” més que com un concert convencional.
Un compte pendent de fa dues dècades
L’origen de Temps de Flors es remunta a una ferida oberta fa vint anys. Pode, que aleshores tenia uns 25 anys, es trobava a les portes de llançar un disc amb Superego, una de les discogràfiques de referència del rap estatal que gestionava artistes com a la Mala Rodríguez. Tanmateix, la indústria vivia un moment convuls amb l’arribada de plataformes com YouTube i el projecte va quedar en un llimbs. “No va tirar cap endavant i em vaig quedar sense el meu disc”, confessa l’artista.
La vida va continuar. La feina i les responsabilitats van anar sepultant aquelles idees musicals, deixant-les “penjades” durant anys. El retorn, però, no ha estat un intent de recuperar el temps perdut, sinó de reinterpretar aquelles idees amb el “jo d’ara”. Pode explica que, si bé amb 25 anys pensava que es menjaria el món, la perspectiva actual és molt diferent. Aquest disc és el resultat de retrobar-se amb la música després d’un llarg parèntesi, on la creació s’ha convertit en una vàlvula d’escapament innegociable. “Si no atures el foc, l’aigua sortirà de la cafetera”, il·lustra gràficament sobre la urgència creativa que l’ha portat a escriure, produir i gravar tot l’àlbum en a penes un mes i mig.
Temps de Flors sorgeix com un intent de “dir adeu a la ciutat que coneixíem i adeu als nostres somnis”
– Pode
La ciutat hostil: “No és el que ens havien dit”
Un dels eixos vertebradors de l’àlbum i de la conversa amb UEP! Mallorca és la relació conflictiva amb l’entorn urbà. Pode dibuixa una Palma que ha deixat de ser acollidora per als seus ciutadans. No parla de delinqüència convencional, sinó d’una violència estructural més subtil: la gentrificació i la massificació turística. “Estem a l’octubre, novembre i continuem veient moltíssima gent, tenim problemes d’accés al transport públic”, assenyala el raper, qui adverteix amb contundència: “M’estan llevant la ciutat de qualque manera”.
Aquest sentiment de pèrdua es connecta directament amb la desil·lusió de la seva generació. Persones amb estudis universitaris, que van complir amb el que s’esperava d’elles, però que s’han trobat amb un mur de realitat. “Totes aquestes expectatives que nosaltres teníem s’han fet difícils de fer-se possible, no és el que ens havien dit”, lamenta Pode, fent èmfasi en l’especulació de l’habitatge com un dels problemes centrals. Des de la crisi de 2008 fins a la Covid, la successió de cops econòmics ha deixat una classe mitjana i treballadora amb la sensació que la vida és més complicada del que prometia el contracte social. Temps de Flors sorgeix, doncs, com un intent de “dir adeu a la ciutat que coneixíem i adeu als nostres somnis” per poder, potser, començar de nou.
El rap adult contra l’edadisme musical
“Ara tu et poses una gorra i fas rap, i ja comença a grinyolar”. Pode es mostra molt crític amb la percepció que el hip-hop és un gènere exclusivament juvenil. Argumenta que, mentre que en el rock o el jazz es valida que un músic de 60 anys continuï tocant, en el rap sembla haver-hi una data de caducitat imposada socialment que no es correspon amb la realitat artística global.
El productor recorda que els grans referents mundials que estan marcant la pauta avui dia, com The Alchemist, Westside Gunn o Boldy James, són de la seva quinta. “Tenen la meva edat, 42, 43, 45 anys, són els que tenen el mercat”, afirma. Pode defensa la legitimitat de fer rap des de la maduresa, allunyant-se dels clixés adolescents. No busca replicar la “ràbia energètica” de la joventut, sinó oferir un discurs basat en l’experiència, la classe obrera i la reflexió. “Evidentment, no xerraré de coses d’adolescència”, aclareix, tot reivindicant que hi ha històries que només es poden explicar amb propietat quan s’ha viscut prou.
La seva credibilitat no prové del buit. Pode es reivindica com un dels “arquitectes” de l’escena local, membre de la generació que va construir els fonaments del rap a Mallorca juntament amb grups pioners com La Puta Opepé. La seva trajectòria inclou un passat reconegut com a escriptor de graffiti, amb peces documentades a l’Instagram de CLASSICS PALMA. “Jo he estat allà”, sentencia, recordant que no és un nouvingut que s’ha comprat una moto, sinó algú que porta el hip-hop a l’ADN des de l’any 97.
Crítica a la cultura de la immediatesa i les “batalles”
En l’entrevista, l’artista marca distàncies amb algunes de les tendències actuals del gènere, especialment amb el fenomen de les batalles de galls. Tot i respectar l’habilitat tècnica que requereixen, considera que sovint es basen en fórmules preestablertes per aconseguir l’aplaudiment fàcil i ràpid, més semblant a una competició esportiva que a l’art de la improvisació pura que ell va mamar.
“Els joves no s’aprenen el que és el rap, s’aprenen les fórmules perquè puguin brillar”, opina. Per a Pode, el freestyle real és una altra cosa: una eina de creació que s’ha de traduir en cançons sòlides, no només en espectacle momentani. Es defineix com un purista que prefereix l’estudi i la composició reposada abans que el circ mediàtic de les xarxes socials i les competicions virals.
Pode reivindica el caràcter integrador i antiracista del hip-hop. “El rap ha d’integrar a tothom, tot el que sigui diferent”
– Pode
Les col·laboracions del disc
Temps de Flors no és un monòleg aïllat. Pode ha teixit una xarxa de col·laboracions, integrant veus que aporten matisos essencials al relat. Destaca la participació de Marzo James, un vell amic i artista amb un recorregut impressionant (Zombie Kids) establert entre Madrid i Mallorca. La col·laboració tanca un cercle obert fa dues dècades, materialitzant finalment aquelles “cançons pendents” amb un resultat que l’artista qualifica de luxe.
També hi ha espai per al talent local actual com Musgo One, veí de barri i representant d’una generació més jove però amb un respecte profund pel so clàssic. La connexió va ser immediata, compartint codis i passió per la producció. D’altra banda, la integració multicultural arriba de la mà de Petroman, un MC xilè resident a Palma, amb qui Pode reivindica el caràcter integrador i antiracista del hip-hop. “El rap ha d’integrar a tothom, tot el que sigui diferent”, assegura.
Finalment, el disc compta amb una presència íntima i fonamental: la de Marr, la seva companya i poeta. La seva aportació en veus i frases puntals eleva el discurs cap a un terreny més líric, demostrant que la convivència també és un intercanvi de coneixements artístics.
El “Prime” als 45 anys
Contra tot pronòstic, després de tant de temps de silenci, Pode assegura sentir-se en el seu millor moment creatiu. “Estic en el meu prime“, diu utilitzant l’argot actual. El control absolut sobre l’obra —escriptura, producció i gravació— li ha permès gaudir del procés amb una intensitat inèdita. És una obra honesta, local però amb “pensament global”, que connecta Palma amb les sonoritats de Los Angeles.
El pròxim 12 de desembre, el públic tindrà l’oportunitat d’endinsar-se en aquest univers a PICNIC. No serà un concert a l’ús, avisa Pode, sinó una presentació en el marc de RapKmZero per escoltar el disc, compartir impressions i celebrar que, malgrat tot, el hip-hop continua salvant vides. Com diu ell mateix: “Hip-hop saved my life”.
Fotos de Juan Moyano i Paula Cánovas
