Durant quatre dècades, les dones espanyoles que decidien avortar havien de fer-ho a l’ombra, amb mètodes precaris i sovint perillosos. L’avortament estava penat per la llei franquista, però això no va aturar milers de dones que, empeses per la necessitat, van recórrer a pràctiques casolanes com l’ús de plantes o objectes que posaven en risc la seva salut i la seva vida.
Aquesta realitat silenciada s’allarga fins ben entrada la Transició. No va ser fins a l’any 1985 que es va despenalitzar l’avortament en determinats supòsits. Fins aleshores, la pràctica va continuar sent clandestina, tot i els riscos legals i mèdics.
Xarxes anònimes que van actuar durant anys
El llibre Un aborto, 8000 pesetas (Libros del K.O.) de la periodista Paula Boira Nacher documenta les xarxes de suport que es van formar entre els anys setanta i vuitanta per garantir un avortament segur. El títol fa referència al cost mitjà d’una interrupció voluntària de l’embaràs practicada de manera clandestina durant aquells anys. L’autora recull les veus d’activistes, dones que van avortar i membres d’aquests col·lectius, molts d’ells formats per persones que no eren professionals sanitaris.
Amb botes de Nescafé i bombes de bicicleta, aquests grups van facilitar més de 15.000 intervencions, segons les dades que recull l’autora. Ho van fer assumint el risc d’enfrontar-se a penes de presó, amb una única motivació: l’accés a drets que, en aquell moment, estaven negats per llei.
Històries personals com a eina de memòria
Boira, periodista nascuda a Castelló de la Plana l’any 1996, ha treballat en mitjans com Newtral, AFP i l’agència EFE. Ara presenta una obra basada en entrevistes i investigació, amb una mirada posada en la recuperació de la memòria històrica feminista. El llibre dona veu a les protagonistes, sovint anònimes, de processos d’avortament marcats per la por, el dolor i la sororitat.
Un aborto, 8000 pesetas combina el relat individual amb el context social i polític, i esdevé també un document sobre la lluita col·lectiva en un període de canvi. L’obra no només rescata el record de les dones que van passar per aquest trànsit, sinó també la tasca de les persones que van contribuir, des de la clandestinitat, a protegir-les.
Una mirada a les resistències invisibilitzades
El treball de Paula Boira s’inscriu en una línia de recerca periodística centrada en les històries oblidades. En aquest cas, el focus s’atura en una realitat que afectava directament la vida de moltes dones, però que no va formar part del relat oficial de la Transició espanyola. El llibre esdevé una eina per comprendre les llacunes de la memòria col·lectiva i per reconèixer les formes de resistència silenciosa que van tenir lloc lluny dels espais de poder.
