La dramaturga Queralt Riera arriba al Teatre del Mar amb ‘Pruna’, el 14 i 15 de febrer, un viatge poètic i esfereïdor que trenca el silenci sobre els abusos infantils. En aquesta conversa íntima, Riera ens obre les portes del seu univers creatiu, on la tragèdia grega i la realitat més crua s’entrellacen per cercar la reparació a través de l’art.
Seiem amb Queralt Riera poc abans que la seva obra, Pruna, aterri a Palma. Hi ha una calma tensa en la seva veu, la seguretat de qui sap que està tocant una tecla sensible de la societat, però amb la delicadesa de qui ho fa des de la poesia i no des del pamflet. Riera, una de les veus més potents de la dramatúrgia contemporània, ens submergeix en la gènesi d’un projecte que va néixer d’una revelació punyent i que s’ha convertit en un altaveu necessari.
L’origen d’una història corprenedora
Tot comença amb una veritat que surt a la llum tres dècades després. “Pruna neix perquè la Laura Calvet, que és una de les actrius de la companyia, ella va descobrir a l’edat de trenta anys que havia patit abusos sexuals”. Aquesta confessió va ser el motor d’un projecte que Queralt Riera va assumir com a propi: “Ella és actriu, és creadora, i vol fer-ne un projecte. M’ho diu a mi, que encara no ens coneixíem, però que per l’estil de teatre que jo feia li semblava que era el que tocava”.
L’obra no ha tingut un camí fàcil, però sí un recorregut d’èxit i constància. “Ens presentem al premi Adrià Gual, el guanyem… això va ser el 2019. Estrenem l’obra en plena pandèmia, l’estiu del 2020 a porta tancada perquè hi havia COVID”. Des d’aquell moment, el boca-orella l’ha mantinguda viva: “El 2028 farà deu anys de Pruna que no ha parat. És una obra que la gent que la veu, doncs, la recomana i és intensa. És única també”.
“El lema de la Fundació Vicki Bernadet per l’abús infantil és ‘trenquem el silenci’. Deixem d’estar callats davant d’una cosa que fa mal”.
– Queralt Riera
Més enllà de l’abús: L’amor com a tema central
Tot i que el marc de l’obra és devastador, Riera és contundent a l’hora de definir-ne l’essència. “Tothom es fixa molt en el tema dels abusos infantils perquè, clar, és el marc de l’obra, però no és el tema. El tema és l’amor”. Per a ella, Pruna és, per damunt de tot, una eina de sanació: “És una obra que és molt reparadora. És veritat que no estem acostumats a parlar dels abusos infantils… perquè ens fa molt mal, perquè com a societat és un fracàs i ens costa molt d’assumir”.
L’autora posa el dit a la llaga sobre la invisibilitat d’aquesta realitat: “Que nosaltres no siguem capaços de protegir les criatures, doncs ens fa molt mal. I també ens fa molt mal perquè la majoria de casos, el 90% dels casos, són dins de la família: és el pare, l’oncle, el germà, el cosí”. Davant d’això, la seva aposta és clara: “El lema de la Fundació Vicki Bernadet per l’abús infantil és ‘trenquem el silenci’. Deixem d’estar callats davant d’una cosa que fa mal”.
La poètica de la catarsi i el teatre postdramàtic
Riera fuig de les etiquetes convencionals. Tot i que se sol parlar d’ella com a referent del teatre social, ella prefereix altres termes. “Jo no diria que el teatre que jo faig és un teatre social. Jo diria que el teatre que jo faig és molt poètic i molt postdramàtic”. El seu enfocament busca la sacsejada interna més que el missatge mastegat: “En el teatre social potser a vegades el focus està en la denúncia i en el missatge, i en el meu teatre el focus està en el fet literari… Jo mai trec conclusions. Jo expòs i cadascú rumia”.
Aquesta visió beu directament de les fonts clàssiques: “Té molts elements molt clàssics, molta catarsi i tragèdia grega, però també és molt poètica, molt contemporània”. Per a la dramaturga, l’escenari és el lloc on afrontar allò que ens aterreix: “La tragèdia és afrontar la mort. I a mi em sembla que al segle XXI… en el nucli de la tragèdia hi ha l’abús”.
L’ús simbòlic del titella: El monstre fragmentat
Un dels elements més visuals i potents de Pruna és la presència d’un titella que representa l’abusador. “Vam fer aquest titella perquè nosaltres no volíem posar de protagonista l’abusador, però l’abusador hi és”. La construcció d’aquest personatge no és casual: “El Carlos Gallardo i la Momó Fabré, que van fer el titella, es van inspirar en els dibuixos que fan els nens quan van a teràpia… són dibuixos així com amb un rellotge, amb uns gargots molt marcats amb negre”.
A més, el titella té una característica tècnica que reforça el trauma: “El titella també és desmuntable… perquè molts nens a vegades no recorden l’abusador sencer, recorden una mà, o uns ulls, recorden una cara, un nas”. Fins i tot la seva escala està pensada per transmetre la sensació d’indefensió: “L’hem fet a escala de com un nen veu a un adult de gran”.
“El teatre a mi em sembla que és un bé de primera necessitat, em sembla que és un bé social i és imprescindible per a la vida, perquè al món venim a aprendre sentiments”
– Queralt Riera
Escriure des de les entranyes
Queralt Riera reconeix que el seu procés creatiu és exigent i, sovint, dolorós. “Jo quan escric no pens gens en la direcció. Els hi pos superdifícil als directors perquè no escric gens realista, escric postdramàtica”. Per a ella, el teatre ha de tenir un valor per si mateix sobre el paper: “Jo tinc el convenciment que el teatre llegit ha de ser ja plaent i ha de tenir un valor literari… Quan escric només em preocupa la literatura, i llavors quan he de dirigir, doncs suu sang”.
Malgrat la duresa dels temes que tracta, com la prostitució a Jo porn (obra posterior a Pruna), Riera troba en el teatre una necessitat vital: “El teatre a mi em sembla que és un bé de primera necessitat, em sembla que és un bé social i és imprescindible per a la vida, perquè al món venim a aprendre sentiments”.
Pròxims passos i el vincle amb Mallorca
L’autora no s’atura. Actualment, està immersa en un encàrrec de la Generalitat de Catalunya per al dia 9 de març, l’homenatge a les famílies de persones desaparegudes. “Estic fent una peça a partir de testimonis de les famílies que es diu ‘Objectes trobats’, on en comptes d’explicar la vida de la persona desapareguda explic la vida de l’objecte que porten les famílies”.
Sobre la possibilitat de portar més obres a l’illa, Riera es mostra oberta, tot i que reconeix que el mercat és complex. “Aquesta és la primera obra de teatre que arriba aquí”, comenta, recordant que la seva obra Dona ja va ser adaptada al cinema per Marga Melià i ha tingut un gran recorregut en plataformes i premis.
Pruna es presenta, doncs, com una oportunitat única per al públic mallorquí de descobrir una obra que, en paraules de la seva autora, “el 90% dels programadors que l’han vista l’han programat”. Una peça per sortir del teatre, potser no amb respostes, però sí “una mica interrogant-se”.
