Rafa Forteza explora la litografia com a manifest vital

El pintor Rafa Forteza presenta aquests dies a la 6A Taller i Galeria d’Art de Palma l’exposició Je suis, ensuite. És una mostra individual que reivindica la litografia com a vehicle de creació autònom i que, alhora, serveix com a afirmació personal de l’artista. UEP! Mallorca ha parlat amb ell per conèixer en profunditat els motius, processos i reflexions que envolten aquest nou projecte.

“Jo sóc aquest que es manifesta en l’obra”

El títol de la mostra respon a una necessitat de reafirmació. Forteza explica que sovint empra els títols com una porta oberta a lectures diferents de la imatge: “Jo sóc” és, en aquest cas, una declaració. Una manera de manifestar-se a través de l’obra, incloent-hi no només el resultat, sinó també els processos, les tècniques i fins i tot les decisions inconscients.

L’artista defensa el valor de l’obra gràfica —i en concret de la litografia— com una disciplina amb entitat pròpia. “Volia donar força a la litografia com a llenguatge”, afirma, assenyalant que sovint es considera una tècnica menor en relació a la pintura a l’oli. Per ell, però, el valor final és equivalent: “té la mateixa sensibilitat i no es pot separar per tècnica, sinó que es reforça”.

“El valor del públic és tan important com el del creador”

– Rafa Forteza

Una litografia plena de color i intenció

Les peces exposades han estat creades expressament per a aquesta mostra, en un procés que ha durat un any. Forteza detalla que ha volgut fugir de la litografia convencional —habitualment en blanc i negre o amb pocs colors— per explorar totes les seves possibilitats cromàtiques: “hi ha una obra que té fins a 38 colors”.

El procés, lluny de ser immediat, ha implicat una col·laboració estreta amb els estampadors de 6A. Aquesta relació és fonamental per a l’artista: “és com una amistat. Quan hi ha empatia, tot flueix millor”. A diferència del seu treball a l’estudi, on la resposta davant el color és instantània, aquí ha hagut de generar els pigments, experimentar, adaptar-se a una altra manera de fer. “Jo sóc aquest que s’adapta a una nova tècnica”, resumeix.

El valor de l’espectador com a part de l’obra

Un dels temes que apareix de forma recurrent en la conversa amb l’artista és el paper de l’espectador. Forteza defensa que el cicle de l’obra no es completa fins que algú s’hi enfronta: “jo només poso un element, però és el públic qui hi ha de fer l’esforç per identificar-s’hi”. En aquest sentit, també rebutja les explicacions excessives: considera que el primer cop d’ull és el més vàlid.

Relata, fins i tot, una anècdota de la inauguració: algú va confondre una pintura sobre paper amb una litografia. L’error, lluny de molestar-lo, li sembla revelador. “El valor del públic és tan important com el del creador”, diu, i remarca el seu respecte per qualsevol interpretació que parteixi d’una experiència pròpia.

“La vida no és tan dirigible com ens pensem”

– Rafa Forteza

“No tot ho triem. La vida també ens escull”

Cap al final de l’entrevista, Forteza reflexiona sobre la vida de l’artista, sovint percebuda com una elecció lliure i conscient. Ell, però, matisa aquesta idea. “La vida no és tan dirigible com ens pensem. Ens creiem que configurem el present, però no és cert”, diu, i afegeix que cada persona es veu travessada per unes circumstàncies que no sempre pot controlar.

Aquesta visió s’estén també a la creació. Reconeix que hi ha elements que ha escollit, però d’altres que han aparegut sense planificació. El seu objectiu, diu, no és viure com un artista, sinó viure fidel a allò que sent: “l’important és com t’identifiques amb tu mateix”.

Nous projectes a l’horitzó

Tot i el ritme intens de preparació de Je suis, ensuite, Forteza ja té en marxa altres projectes. A principis de juliol inaugurarà una nova mostra a Es Convent de Pollença, i al setembre exposarà amb el seu germà, Javier Forteza, al CaixaForum i al Baluard de Palma, coincidint amb l’edició d’un llibre conjunt entre ambdues institucions.

La seva activitat no s’atura, però tampoc cerca una ocupació permanent. Tal com expressa ell mateix, “no és que ho decideixi tot. Sovint és la coincidència la que marca el ritme”.