Trenta-tres anys després de l’assassinat del jove antifeixista Guillem Agulló a Montanejos, la ferida continua oberta en la memòria col·lectiva. No només per la pèrdua d’una vida, sinó per la impunitat i la distorsió mediàtica que es van teixir immediatament després del crim. El sociòleg, professor de la Universitat de València i músic, Rafa Xambó, ha decidit trencar el marc establert amb la publicació de L’assassinat de Guillem: mentides, feixistes i togues (Editorial Rebel). A través d’aquesta obra, l’autor presenta una investigació acadèmica i sociològica que despulla l’estratègia orquestrada per determinats mitjans de comunicació i estaments judicials amb un únic objectiu: encobrir l’extrema dreta i rebaixar un assassinat polític a una simple baralla juvenil. En aquesta confessió directa, Xambó desgrana com es va dissenyar una «realitat alternativa» per protegir els agressors.
Un relat mediàtic per culpabilitzar la víctima
El treball d’investigació s’ha basat en un buidatge documental sense precedents. Xambó descriu el procés metodològic que el va portar a descobrir l’estratègia de desinformació impulsada des de la premsa valenciana: «Jo faig una anàlisi del tractament mediàtic i judicial que es va fer de l’assassinat de Guillem. Aleshores estudii 450 peces periodístiques i uns 50 vídeos de televisió. Notícies de televisió espanyola i de Canal 9. I demostro amb eines de la investigació sociològica que sobretot el diari Las Provincias de la ciutat de València va construir un relat absolutament fals de l’assassinat, negant el caràcter polític de l’assassinat, negant el caràcter de nazis d’extrema dreta dels assassins de Guillem, tractant de culpabilitzar fins i tot a Guillem Agulló, acusant-lo d’independentista, radical, i coses d’aquestes».
Aquesta construcció narrativa va implicar una deshumanització total del jove assassinat. El sociòleg posa èmfasi en el biaix informatiu que va dominar les pàgines d’aquell diari: «No hi ha en cap moment en cap peça del diari Las Provincias ni una sola línia que humanitzi a la víctima. I sí que n’hi ha moltes i moltes pàgines de justificació dels assassins. Primer negant el caràcter polític de l’assassinat, després plantejant que havia sigut en defensa pròpia. I fins i tot tractant de disculpar-los i arribant fins a l’extrem d’afirmar que potser havia sigut el mateix Guillem Agulló o algun dels seus amics els que en el context de la baralla s’havia clavat ell mateix o algun dels amics la navalla al cor. És una cosa absolutament delirant».
La falsa teoria de la «baralla»
Un dels grans triomfs d’aquesta campanya de blanqueig va ser la introducció del concepte de «baralla» entre bandes. Xambó desmunta aquesta premissa detallant l’escenari i les edats dels implicats, evidenciant que es va tractar d’un acorralament unilateral. «El que faig és demostrar, d’una banda, la construcció d’un relat interessat per part del diari Las Provincias, que aconsegueix contaminar a la resta de mitjans, perquè tots els mitjans acaben parlant de baralla. I realment no hi hagué cap baralla. Guillem estava a la plaça de Montanejos assegut a la vora de la font amb dues amigues de 15 i 16 anys. Guillem en tenia 18. Ell era l’únic major d’edat de tot el seu grup, la resta eren tots adolescents», exposa l’autor.
L’atac va ser directe i per motius estètics i ideològics. L’investigador relata la seqüència exacta dels fets: «Se li acosten uns nazis, perquè Guillem portava una caçadora, bomber que portava cosit un tros de tela que posava nazis fora o una cosa d’aquestes… A mi no me gustan los inmigrantes y tal… Quatre empentes, una punyada i a partir d’aquí comença una situació d’acorralament perquè hi ha una fortíssima descompensació entre un grup i un altre. És a dir, Guillem té divuit anys. El seu amic més major en té 17. I els altres són de 15 i 16 anys. Són un grupet de sis o set criatures. Mentre que els assassins són individus entre 20 i 22 anys».
El sumari judicial confirma la indefensió del grup de joves atacats i la violència coordinada dels agressors. «Fan rotlle, acorralen a Guillem, no deixen que intervingui ningú, un dels amics de Guillem, Rafa, que intenta interposar-se, l’agafen entre dos i el parteixen, a un altre amic de Guillem li foten una punyada a l’ull i el tiren a terra, a una altra amiga de Guillem, una noieta de setze anys, intenta interposar-se i Pedro Cuevas, l’assassí de Guillem li diu aparta’t o et rajo, amb la navalla a la mà. Això és el context real que jo, com he estudiat tot el sumari, puc contar a través de l’anàlisi de tots els interrogatoris, de totes les declaracions de testimonis…».
L’activisme a Burjassot i el símbol antifeixista
Per entendre la figura d’Agulló, l’entrevistat ressegueix el perfil social i polític del jove. Lluny de les etiquetes estigmatitzadores, el descriu com un element actiu i compromès de la València dels anys noranta. «Guillem Agulló era un jove de Burjassot, era militant de Maulets, era independentista, era antiracista. Formava part d’un grup que es deia SHARP, Skinheads Against Racial Prejudice, és a dir, skinheads contra els prejudicis racials… i portava doncs un poc la mateixa estètica que els skins, és a dir, botes, pantalons ajustats, caçadores bomber, els cabells molt curts».
Aquest compromís es traduïa en hores de militància i construcció d’alternatives socials. «I formava part de l’Assemblea Antifeixista, participava molt en les reunions que es feien en el Kasal Popular de València, que era un centre ocupat a la ciutat de València. Un lloc que a més el propietari no els denunciava, li semblava bé que ho fessin, era una antiga fàbrica, i allò eren mil metres quadrats magnífics en tres plantes… allà s’hi reunien antifeixistes, antimilitaristes, vegans, animalistes, feministes«, recorda Xambó.
La indignitat de les togues
Si el comportament dels mitjans va ser letal per a la imatge de la víctima, el procés judicial va certificar la impunitat del crim. L’autor de l’estudi marca una clara diferència entre la feina inicial d’instrucció i la posterior decisió de l’Audiència. «Guillem ha esdevingut un símbol clarament antifeixista. Va ser molt injusta la manera com fou tractat en els mitjans de comunicació en aquell moment. Va ser profundament injusta la sentència, que només condemna a un dels assassins. Cal tenir en compte que la jutgessa d’instrucció, que va fer un treball impecable, quan tanca la instrucció formula una acusació d’assassinat per als cinc que participaren en l’acorralament i l’assetjament i l’assassinat de Guillem. I el fiscal coincideix amb la mateixa qualificació. I demanen vint-i-vuit anys de presó per a tots».
Tanmateix, els tribunals superiors van esborrar qualsevol rastre de motivació política. «L’audiència de Castelló es nega en tot moment a acceptar qualsevol prova que relacioni als assassins amb l’extrema dreta, i que faci evident que es tracta d’un assassinat polític. I no només això, sinó que declara innocents als altres quatre. És a dir, als que agafaven a la gent perquè no intervingueren en l’atac a Guillem. Als que colpejaven a les persones que intentaren defensar a Guillem. És a dir, són còmplices claríssims d’assassinat i participaren activament».
El resultat processal va minimitzar els fets d’una manera extraordinària, rebaixant les penes i escurçant-ne el compliment de forma dràstica. «Es declara a tots innocents, només condemna a Pedro Cuevas el que li va clavar la navalla i el condemna per homicidi imprudent, no per assassinat. I, per tant, demanen vint-i-vuit anys i es queden en 14. I d’aquests catorze anys, que després el fiscal va presentar un recurs i van pujar a 16, d’aquets setze anys només en va complir quatre. Només quatre«.
Per a Xambó, la protecció a l’autor material es fa palesa repassant el seu currículum abans i després de l’assassinat. L’Audiència ho va ignorar completament. «De Pedro Cuevas, se sabia per què l’any anterior havia anat al concierto de la raza, que era un concert d’extrema dreta que es feia a València i al qual només es podia accedir amb invitació d’algun nazi… Pedro Cuevas va estar en el concert».
La impunitat no va acabar aquí, ja que el sistema va continuar afavorint-lo posteriorment. «Pedro Cuevas és detingut en la Operación Panzer. Detingueren a 17 nazis perquè tenien armes… inclús un bazooka, un llançagranades. Ametralladores, fusells, matxets… Un arsenal. Quines casualitats de la vida que la Guàrdia Civil per error destrueix l’arsenal. I com la Guàrdia Civil destrueix l’arsenal, no hi ha proves. Com no hi ha proves, els absolen, no els condemnen. I no només això sinó que damunt els indemnitzen amb 17.000 euros. I Pedro Cuevas encara té la barra de demanar que li tornin, per favor, una navalla a la qual li té molt de afecte… Aquest senyor es presenta a eleccions amb Democracia Nacional, una organització d’extrema dreta. És claríssim des del primer moment que era un individu d’extrema dreta. I, en canvi, l’audiència de Castelló ho nega sistemàticament…».
El comiat musical
L’elaboració de L’assassinat de Guillem: mentides, feixistes i togues ha requerit un sacrifici personal majúscul per a l’autor. Xambó revela com l’exigència d’aquesta obra va forçar la seva retirada del món musical l’any 2024. «Jo l’any 2024, vaig deixar la música, vaig deixar de cantar. Jo sempre he sigut diguem-ne un activista i un militant des de l’adolescència, des de finals del franquisme. I en aquella època em vaig dedicar a la cançó, després em vaig decebre molt amb l’estafa de la transició i vaig abandonar la música, pensava que no hi tornaria mai. I a principis del segle XXI vaig tornar a agafar la guitarra per distreure’m… sense adonar-me’n, he fet vint-i-quatre anys de carrera i nou discos».
El ritme de les produccions culturals actuals es va revelar incompatible amb l’esforç silenciós d’investigar i escriure aquest document històric. «La música que he fet en el segle XXI… hi ha algunes lletres més combatives o més crítiques, però també n’hi ha moltes lletres que són… lletres d’amor, de la natura. Per què? Doncs perquè en les condicions en què vivim actualment jo podria dir el que em donés la gana que considerés oportú i no calia que ho cantàs.
En el 2024, coincidint amb el meu 70 aniversari, vaig considerar que ja havia fet prou. Que hi havia altres coses que em demanaven atenció. Gràcies a això vaig poder acabar el llibre. Perquè si no, no sé quan hagués pogut acabar aquest llibre que m’ha demanat molta dedicació i molt de temps», admet l’intel·lectual. Les dinàmiques dels directes l’allunyaven de l’escriptori: «Clar, quan estàs rodant i fent concerts i tal… avui en dia ja no anem només amb la guitarreta, portem sempre una banda i això exigeix assajos i assegurar-te que tots podran tal dia a tal hora, el bateria, el baix, el teclista… i si tens el cap en una cosa no la pots tenir en l’altra«.
Amb la tasca completada, el llibre aterra ara a l’illa per presentar-se en societat. Una gira mallorquina que va començar ahir dimecres 27 a Palma (amb Iñaki Aicart), continua avui dijous 28 a Felanitx (amb Paco Esteve), s’atura el divendres 29 a la llibreria Espirafocs d’Inca amb el periodista Toni Janer i tanca el dissabte 30 a Manacor amb Catalina Serra. L’origen d’aquest periple recau en l’entorn més íntim de l’autor: «Això també ho ha facilitat perquè el meu fill, Miquel, està de professor de filosofia aquí a Mallorca, a l’institut. I aleshores això també ho fa més fàcil, clar. Ell ho ha mogut i ell ho ha organitzat». Una iniciativa que permetrà escoltar de primera mà la resolució d’un dels capítols més foscos i manipulats de la nostra història recent.
