Pocs dies abans de l’estrena a la Sala Petita del Teatre Principal, l’actriu i directora mallorquina Rebeca del Fresno ens confessa el viatge emocional i creatiu que ha suposat endinsar-se en la realitat de les infanteses trans i autistes. Una conversa sobre l’èxit, el respecte i la necessitat de desaprendre els prejudicis adults.
L’origen d’una història invisible
La gènesi de El nom volgut no és nova, però el seu impacte continua ressonant en la veu de Rebeca del Fresno. “L’he hagut de recordar jo també, perquè clar, fa ja un poc més d’un any que la vàrem estrenar a la Sala Badabadoc de Barcelona”, explica amb una barreja de nostàlgia i orgull. Per a ella i per a Pau Coya, companys a la companyia La Permanent, aquesta obra és molt més que un muntatge teatral: “És una obra que li hem agafat agafat molta estima perquè ens ha donat l’oportunitat també com de conèixer una realitat que gran part d’aquesta societat desconeixem”.
L’obra posa el focus sobre una cruïlla de realitats sovint silenciades. Del Fresno la defineix com “aquesta problemàtica invisibilitzada, no? Com són les infanteses trans i les infanteses trans autistes, que és com ‘suma y sigue’, no?”. La trama gira al voltant de n’Alua, que en un moment determinat de la seva vida “decideix que, a partir d’ara, vol que li diguin Elio”. A partir d’aquí, el text de Pau Coya explora les ones expansives d’aquesta decisió: “Què passa quan apareix aquesta notícia? Com trontolla tot el seu voltant i, sobretot, com actuen els adults que té al voltant”.
“Jo sempre dic que per a mi és més fàcil, o em surt més natural, interpretar. Jo fins fa molt poquet ni tan sols em considerava una directora com a tal; era com una actriu que també dirigeix”.
– Rebeca del Fresno
La mirada adulta davant la senzillesa infantil
Com a directora, Rebeca del Fresno ha hagut de gestionar la complexitat del tema des d’una perspectiva molt específica. Tot i que la història és la d’un infant, l’obra es narra “a través de les mirades adultes, que a vegades estan ja més condicionades i més enfocades, entre cometes, i què desperta tot això”.
Aquesta dualitat entre el món adult i l’infantil és el que dona força a la peça. Del Fresno reflexiona: “És complicat des d’aquesta mirada adulta potser. Amb l’obra te n’adones que és molt més senzill, que en realitat són necessitats que tenen aquests infants i que són molt més fàcils d’entendre des de la seva mirada i no des d’aquests prejudicis que moltes vegades ja carreguem els adults”. Per a ella, dirigir aquest text no ha estat un camí difícil, sinó un procés d’aprenentatge constant: “Com a directora sempre ho dic, que m’agrada dirigir peces on jo també pugui aprendre”.
El procés creatiu i el pes del respecte
El treball amb els actors ha estat una pinya de recerca i compromís. Rebeca destaca que el coneixement no va venir només del text de Pau Coya, sinó d’una curiositat compartida per tot l’equip: “No només jo m’interessava per aquest tema i cercava informació, no només en Pau també ens va donar moltíssima ajuda… sinó que els actors mateixos també s’interessaven”. Recorda amb gratificació com arribaven als assajos compartint documentals i articles: “El mateix tema també a nosaltres ens anava com alimentant sa curiositat i el respecte, sobretot”.
Aquest respecte ha estat el far que ha guiat la producció. “La dificultat més gran de dirigir aquesta peça és com d’anar alerta, perquè lo que teníem molt clar era que volíem tractar el tema amb molt de respecte”. Per trencar amb la possible duresa del tema, han apostat per una posada en escena viva: “Ho hem intentat enfocar des d’un punt de vista molt fresc, molt dinàmic, fins i tot hi ha molta comicitat dins aquesta peça”. L’objectiu era evitar que el públic es quedés només amb el drama: “Si només llegies la sinopsi, podria semblar un tema difícil, però sortien i era com ‘quina lluor’, sortien amb una esperança, d’haver passat un bon temps i una bona estona”.
“He sortit de l’illa per estudiar, per continuar formant-me… un èxit pot ser un èxit temporal i s’ha de fer feina dia a dia”
– Rebeca del Fresno
La Permanent: un tàndem d’èxit
La relació entre Rebeca del Fresno i Pau Coya és la base de La Permanent, una connexió que va més enllà del professional. “Som amics i ens tenim molt presents en el nostre dia a dia. Jo ja veig néixer un projecte seu des del punt 0.0.0”. Malgrat el seu creixent reconeixement com a directora —premiada recentment pels seus companys de l’Associació d’Actors i Actrius de Balears—, Rebeca encara es defineix primàriament com a intèrpret.
“Jo sempre dic que per a mi és més fàcil, o em surt més natural, interpretar. Jo fins fa molt poquet ni tan sols em considerava una directora com a tal; era com una actriu que també dirigeix”. Aquesta faceta d’actriu, però, informa la seva direcció: “Com a directora he de fer també tot el camí de tots els personatges per saber una mica com explicar-los als actors i a les actrius lo que vull… però m’és molt més fàcil a l’hora d’interpretar”. El premi a Millor Directora va ser per a ella “una gran sorpresa”, especialment en un món on se sent encara una aprenent davant de noms amb trajectòries més llargues.
Un present imparable entre el teatre i l’audiovisual
L’agenda de Rebeca del Fresno no s’atura. A més de El nom volgut, enguany ha dirigit L’arquitecte i participa com a intèrpret en el cicle de Lectures Dramatitzades i en la nova producció del Teatre Principal, L’enemic. “No sé com l’univers, els planetes s’han alineat… he pogut enllaçar tots els projectes i la veritat és que està sent un any molt productiu”.
Aquesta visibilitat també ha vingut de la mà de la televisió amb la sèrie Llim, que va suposar la seva estrena en el món audiovisual. “Va ser un regalàs. Era com la meva primera incursió dins el món audiovisual i clar, sempre anava amb molta por”. Tot i la por inicial, l’experiència va ser immillorable gràcies a un equip “supergenerós”. Ara, el seu desig és no haver de triar: “Jo en realitat ho vull fer tot. Espero que no sigui el darrer projecte audiovisual, jo soc una persona que ho vol agafar tot, em venen quatre projectes a la vegada i faig ‘jutipiris’ en el calendari per poder arribar a tot”. Amb aquesta ambició i humilitat, Del Fresno continua picant pedra, conscient que l’èxit és una cursa de fons: “He sortit de l’illa per estudiar, per seguir formant-me… un èxit pot ser un èxit temporal i s’ha de fer feina dia a dia”.
