Sempre ens quedarà Berlín

Sempre ens quedarà Berlín

Els pamplonesos culpables de les millors festes d’una generació i artífex d’un dels majors himnes de la música underground del nostre país, ens van convidar al seu darrer recital a Es Gremi.

El Columpio Asesino mor matant en el millor dels sentits. Una nit carregada d’una nostàlgia eufòrica. Aquella que només ens fan sentir els comiats dels éssers estimats, amb qui els records que comparteixes són essencialment feliços, i els deixes anar sabent que allà on hi siguin estaran bé i faran feliç a qui els envolti. Començament puntual que va agafar a part del públic en fase de negació. Encara no es creu que està vivint un moment històric, que dels encarregats d’engronsar-nos fins a fer-nos girar al voltant del travesser no tornaran.

La nit repassa els millors temes del grup des del primer al darrer disc. A mesura que va avançant el concert, a poc a poc, els protagonistes comandats per la veu de Cristina Martínez i Álbaro Arizaleta, a la bateria i veu, ens fan caure en la crua realitat, no hi haurà més. I davant d’això només hi ha dues opcions: muntam un culebró o ho donam tot. La decisió és fàcil.

Cristina, ja ens ha entregat el seu cor i nosaltres, a canvi, els entregam cos i ànima absorbits per l’energia que ens transmeten fins que ens tremolen els genolls i el cervell. El show acaba convertint-se en èxtasi. Els sons metàl·lics tan característics que ens han fet pujar en cercles per la torre de Babel (feta de paper) assoleixen tanta força que la fan desplomar i a nosaltres ens fan caure en picat a un abisme que ens resulta familiar. Acord rere acord, crit rere crit, riff rere riff, sentència rere sentència, tema rere tema, èxtasi rere èxtasi, en un clímax que sembla inacabable. I llavors, l’himne comença a sonar i ja només et deixa flaixos de realitat: Suor i somriures, mans enlaire, crits desaforats, bots a l’uníson. Gent gaudint.

El grup sap que és el moment de descansar, però no tarda en prosseguir i cedir tot el protagonisme a Cristina, que es menja l’escenari i em deixa bocabadat, com sempre. Quina força, quina veu, quin somriure macarra. És bona i ho sap. Una diva captivadora que ens deixa a punt de caramel pel final.

El Columpio ens ha fet viure una nit magnífica, però algun dia havia d’acabar. I per tancar, tornam als orígens, i l’energia que encara ens podia quedar es descarrega per complet amb un apoteòsic i orgàsmic Vamos, una brutal reinterpretació del tema de Pixies, un dels seus grans referents.

Adeu Columpio. Sempre ens quedarà Berlín.

E Soriano

SONSERVERACLOWN 2024: Somriures i Circ a Son Servera
Previous slide
Next slide
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore