La quarta onada de calor no convidava gaire a passejar per Es Jardí abans dels dos concerts que ens havien citat al recinte del Mallorca Live. Vàrem fer temps sopant ben a prop, refugiats rere un aire condicionat que semblava més un luxe que una comoditat. Allargàrem el darrer glop de frescor fins al límit, conscients que la nit es preveia aferradissa.
Creuam el primer control mentre, des de la distància, les darreres notes de Komodo Garcia acomiaden els més matiners. Entram a la gespa. Primera parada obligada: una cervesa. Un preludi d’esperança perquè no sigui l’únic refrescant de la nit.
La proposta era clara. Pop guitarrer fet per cantar i ballar i riure i abraçar i besar i gaudir i assaborir i suar. Tant Sidecars com Miss Caffeina arribaven a Mallorca per presentar els seus darrers treballs. Però tots sabíem que, tard o d’hora, acabarien apareixent aquelles cançons que ja formen part de la banda sonora de molta gent. Les noves venien a presentar-se; les de sempre, a guanyar la partida.
Hi havia menys públic del que esperàvem. Tot s’ha de dir. Però també és cert que l’entrega dels presents varen demostrar que aquests no podien ser d’aquells concerts que es mesuren pel nombre de caps davant l’escenari. Bastava veure les mans en l’aire i les rialles constants i, el més important, rialles naturals.
I amb aquesta naturalitat, encara amb el sol resistint-se a desaparèixer rere la Serra, Sidecars feren acte de presència a l’escenari. Sense artificis, sense pantalles impossibles ni grans discursos. La veu de Juancho, sempre a mig camí entre la fragilitat i la contundència, va servir d’excusa perfecta per presentar Everest, del qual en sonaren moltes, intercalades amb himnes inevitables com Mundo imperfecto, Fan de ti, Todos mis males o Contra las cuerdas. El concert va acabar sense bises —avui tocava compartir protagonisme— però amb un Amasijo de huesos que va deixar la platea completament entregada.
Canviam guitarres per sintetitzadors. També aprofitam la pausa per visitar el bany, demanar-ne una altra i recuperar posicions davant l’escenari. Miss Caffeina eren els encarregats de tancar la vetllada i, per tercera vegada que els vèiem, tornaren a demostrar que són una aposta segura. Buena suerte, el seu darrer treball, marcà bona part del repertori, però ningú no hauria perdonat una nit sense Mira cómo vuelo, Oh Sana o Reina. I, efectivament, no faltaren.
Reducció de bisos – que hem compartit escenari – i sonen els primers acords de Para toda la vida, i amb ells, la percepció de què les més de 3 hores d’espectacle s’han escapat a una velocitat tan vertiginosa com la sensació d’estar flotant en un núvol de felicitat. La quarta onada de calor continuava intacta quan sortírem d’Es Jardí. Però era més suportable.
