Fins al 22 de març de 2026, la Fundació Miró Mallorca acull La Biblioteca, una instal·lació escultòrica de l’artista i arquitecta Stella Rahola Matutes. Més de dues mil peces de vidre borosilicat s’estenen com una gran estora al centre de la sala, transformant l’espai en un escenari de resistència material. No es tracta d’una biblioteca convencional, sinó d’un lloc de memòria i relectura: peces trencades, deformades, rebutjades, recollides dels residus de la indústria científica. Materials que no poden ser reciclats, que han quedat fora del circuit productiu, però que l’artista rescata i dignifica.
Arrels arquitectòniques, mirada escultòrica
Rahola Matutes va formar-se a l’ETSAB de Barcelona, on va estudiar arquitectura i va obtenir un màster en projectes arquitectònics. Anys més tard, completaria un MFA en Belles Arts a Goldsmiths University, a Londres. Aquesta doble formació travessa tota la seva pràctica artística. “L’arquitectura m’ha donat una preocupació cap a l’espai i la materialitat”, explica. I és justament des d’aquesta tensió que emergeixen les seves instal·lacions: llocs situacionals que plantegen trobades amb allò residual, amb matèries en suspens, amb formes que no encaixen en cap categoria funcional.
“Mallorca té un pols cultural molt important”
– Stella Rahola Matutes
El borosilicat com a símbol
El material protagonista de La Biblioteca és el vidre borosilicat. Utilitzat en laboratoris científics per la seva resistència tèrmica, fon a una temperatura més alta i, per això, no pot ser reciclat juntament amb altres tipus de vidre. A més, només es pot treballar manualment, cosa que el vincula directament amb el coneixement artesanal. “És un material que està lligat a l’artesania i al coneixement físic”, apunta Rahola.
Aquestes dues característiques —la seva resistència al reciclatge industrial i la necessitat de manipulació manual— el situen en una zona d’incomoditat dins el sistema capitalista. “És un material que no pot respondre a accions productives dins del sistema, i per tant jo l’agafo i el rellegeixo.” Així, l’obra esdevé un lloc on la jerarquia del coneixement es posa en qüestió: entre la ciència i l’artesania, entre el laboratori i l’estudi.
D’una deixalla a una instal·lació viva
La Biblioteca es construeix a partir de brossa industrial. “Totes aquestes peces són peces trencades o deformades, són peces que venen de la brossa dels llocs de producció”, explica l’artista. Algunes poques han estat produïdes per ella mateixa, però la majoria provenen del rebuig. Aquesta condició de deixalla, tanmateix, no és un límit sinó un punt de partida. L’obra s’organitza com una estora: comença amb serrells de provetes, passa per objectes reconeixibles del món científic i conclou amb varetes de vidre massís, la pròpia eina amb la qual es manipula aquest material.
D’aquesta manera, l’obra no només mostra el material, sinó també la seva genealogia, els seus usos, les seves falles i les seves potencialitats. En paraules de Rahola, La Biblioteca “obre possibilitats d’entendre el material des d’altres llocs”.
Una reivindicació contra l’oblit
Per a l’artista, la instal·lació és també una manera de posar la matèria en el centre. “Hi ha una voluntat de canvi de jerarquia”, diu. L’espectador no pot travessar l’espai, sinó que ha de situar-se al perímetre, observant des de fora. Aquesta decisió espacial remet a la manera com, en l’àmbit domèstic, el reciclatge ha guanyat presència i complexitat: “La brossa ja no és només a sota la pica”, apunta. Així, el gest d’acumular i disposar aquests fragments de vidre esdevé una reflexió sobre el sistema productiu, el valor dels materials, la invisibilitat de l’artesania i la impossibilitat de retornar certs elements al cicle econòmic.
“La pràctica no es fa sola, depèn de molts factors, moltes persones, i evidentment les persones que et recolzen també formen part del camí d’un artista”
– Stella Rahola Matutes
El paper de la Fundació Miró Mallorca
Rahola Matutes expressa un agraïment profund a la institució que acull l’obra. Destaca especialment el suport de l’equip curatorial i d’Antònia Perelló, amb qui ja havia coincidit en etapes prèvies al MACBA. “La pràctica no es fa sola, depèn de molts factors, moltes persones, i evidentment les persones que et recolzen també formen part del camí d’un artista.” Ser acollida per la Fundació Miró suposa, en les seves paraules, “una validació de la pràctica artística”.
Connexions amb Mallorca
Encara que aquesta sigui la seva primera exposició individual a l’illa, Rahola ja havia participat recentment en tallers del Dia de l’Arquitectura al Casal Solleric. “Mallorca té un pols cultural molt important”, afirma, i es mostra oberta a nous projectes futurs. L’experiència ha estat, per a ella, d’acompanyament i recolzament, un gest que considera essencial per a una pràctica artística que sovint es mou en entorns de precarietat i incertesa.
Nous projectes en marxa
Després de La Biblioteca, l’artista participa en un nou projecte dins la Capitalitat de l’Arquitectura de Barcelona 2026. Ho fa en col·laboració amb l’escola Elisava i amb l’equip de Roger Paez. El projecte es desenvolupa a El Morrot, una antiga pedrera de Montjuïc on es conserva, de manera precària i gairebé feréstega, un magatzem de pedra. “És un lloc on conviuen sense sostre, cerimònies nocturnes, ocells protegits, serps i ratolins”, descriu.
La intervenció s’hi articula entorn del temps: pedres retornades d’edificis enderrocats, restes d’un passat constructiu que esperen un nou ús. L’arquitectura es vincula, així, a processos de retorn, de recuperació i de memòria. Una línia de treball que connecta amb la instal·lació que actualment ocupa la Fundació Miró.
Una pràctica entre cossos i estructures
Quan se li demana si prefereix dissenyar edificis singulars o treballar en projectes com aquest, Rahola ho té clar: l’interès rau en el contacte directe amb el material. “Des de sempre m’ha interessat la construcció, fins i tot si és construir una maqueta.” A La Biblioteca, aquesta voluntat es materialitza en forma de vidre, en una instal·lació que reivindica la fragilitat com a força, l’oblit com a matèria i la deixalla com a lloc de coneixement.
Fotos © Natasha Levedeba
