He de reconèixer que no som molt fan del rock en català, malgrat haver viscut la bona època d’Els Pets, Lax’n’Busto o Sopa de Cabra. La majoria de grups actuals em sonen monocords, tots tallats amb el mateix patró o amb la mateixa taula de so.
Tanmateix, dins aquesta mar plana sempre es poden trobar excepcions, tant en cançons com en grups. També és cert que amb en Pep Suasi he viscut moltes experiències, per bé o per mal, i és molt complicat no agafar-li afecte.
Suasi té un avantatge clar: els seus músics són excel·lents. Suasi no és només en Pep, sinó també en Marc Grasas, en Joan Toni Skarabat, en Guillem Cerdà i en Bernat Company, tots amb una llarga trajectòria musical, vinculats a altres grups i projectes sonors.
Ahir, a la festa dels Suasi, es van reunir la Tiu, en Pau Debon, en Pemi Fortuny, en Tito Dávila, el Circ Bover i en Litus. Bons amics per a un gran recital.
No hi van faltar les cançons dels darrers anys, sobretot del disc Peces d’antiquari, amb temes com Que Triomfi Sempre l’Amor, Equilibrista Emocional, Som Peces d’Antiquari, Forrest Gump i, evidentment, Somriu i Viu, que va fer aixecar tothom de la cadira.
Potser Suasi es pot definir amb les seves pròpies lletres: artificialitat, singularitat, elasticitat, capacitat, normalitat i, sobretot, felicitat. Molta felicitat.
Ahir només vaig trobar a faltar una cosa al Teatre Principal d’Inca: un pastís i tots els assistents cantant un “Cumpleaños feliç” als Suasi. Per molts d’anys!
