Des del 2010, el Teatre del Mar acull processos de creació escènica a través del seu programa de residències. Parlam amb Naiara Yerobi, coordinadora d’aquest espai, que explica com funcionen, per a qui són i què aporten a la comunitat artística local. L’entrevista posa llum sobre una fórmula que ha crescut arran de la pandèmia i que prioritza l’acompanyament als creadors.

Un espai per investigar i provar

“Les residències que fem al Teatre del Mar formen part de l’Espai de Recerca”, explica Naiara Yerobi. Aquesta línia de treball s’impulsa des de 2010 amb un objectiu clar: oferir un espai a projectes escènics en fase de desenvolupament, sense exigir que el procés culmini en una producció acabada.

En aquest marc, hi conviuen propostes molt variades. Algunes són encara embrionàries, mentre que d’altres cerquen posar a prova idees escèniques concretes. “Els creadors poden fer una lectura dramatitzada, mostrar una escena obertament o fer un col·loqui amb el públic”, apunta Yerobi. Les formes són obertes, però hi ha un requisit comú: compartir part del procés amb l’audiència.

“Després de la pandèmia, aquests espais s’han tornat més necessaris”

– Naiara Yerobi

Formats i col·laboracions

Les residències poden tenir diferents durades: un mes a l’estiu —quan el teatre tanca la programació— o entre dues i tres setmanes durant la temporada. A més, des de fa uns anys, el Teatre del Mar col·labora amb el Teatre Principal per acollir sis residències més amb dotació econòmica i assessorament tècnic i de producció.

Aquesta col·laboració suposa un reforç per als projectes seleccionats, que poden comptar amb suport d’àrees com comunicació o muntatge tècnic. Yerobi destaca un cas concret: “Ara tenim una artista que ha demanat suport vocal per entendre per què el seu text no arriba amb claredat: si és per l’idioma, per la projecció… O per un tema de posada en escena.”

Una metodologia flexible

Cada residència s’adapta a les necessitats del projecte. “No n’hi ha dues d’iguals”, resumeix Yerobi. La coordinació implica reunions prèvies per detectar l’estat del projecte i establir conjuntament els objectius del període de residència. Això permet oferir un acompanyament específic, des de recursos tècnics fins a suport creatiu o logístic.

Hi ha projectes que arriben amb tot planificat, i d’altres que necessiten explorar opcions escèniques des de zero. “Intentam adaptar-nos”, assegura. Com a exemple, cita el cas d’una companyia que opta per treballar a la Carpa, un espai més petit del teatre, pensat per fer arribar l’espectacle a biblioteques o escoles. Altres, com el de l’Alicia Reixach, requereixen la sala gran per qüestions escenogràfiques.

A qui van dirigides?

“Venen artistes amb diferents trajectòries”, explica Yerobi, “però són els que ja tenen certa experiència els que aprofiten més aquest format”. A diferència d’un espai d’assaig, una residència artística implica exposar-se davant del públic, compartir el procés i obrir-se a comentaris. “A vegades, els que comencen senten molta pressió per mostrar una cosa acabada, quan no es tracta d’això.”

Aquestes residències són especialment útils per a creadors o companyies que no tenen una sala pròpia o que no compten amb prou suport per preparar una nova producció. “Després de la pandèmia, aquests espais s’han tornat més necessaris”, afirma.

Convocatòries i criteris

El procés de selecció varia segons la convocatòria. En el cas de les residències compartides amb el Teatre Principal, un tribunal conjunt valora les propostes. Els projectes s’escullen a partir d’una carta de motivació, un dossier i el currículum del grup o artista sol·licitant. “No és un espai per assajar produccions tancades”, remarca Yerobi, “sinó per experimentar i investigar”.

La línia del Teatre Principal per aquest any prioritza les noves dramatúrgies i la recerca escènica. “Això també marca un filtre”, apunta. No totes les disciplines poden ser acollides: si el projecte requereix, per exemple, estructura per penjar elements que el teatre no pot oferir, queda fora.

“És una bona oportunitat per fer proves, encara que no es tingui tot tancat”

– Naiara Yerobi

Públic implicat i fidel

Les sessions obertes compten amb un públic habitual i participatiu. “Hi ha una trentena o quaranta persones que no fallen”, diu Yerobi. Aquestes trobades tenen un format flexible, però sovint inclouen explicació prèvia del procés, mostra del treball i espai per a preguntes.

El resultat sorprèn sovint el públic. “Molts pensen que veuran un assaig sense polir, però es troben amb peces molt elaborades”, comenta. Aquesta dinàmica fomenta una relació estreta entre creadors i espectadors, i ajuda a millorar les peces a partir del feedback rebut.

Residències en marxa

De les sis residències amb el Teatre Principal, tres es posen en marxa aquest estiu. Una d’elles, amb Anna Catalina Florit i Irene Soler, vol explorar la creació escènica per a infants de 0 a 6 anys. La proposta parteix d’un component sensorial i immersiu, amb una part visual destacada a càrrec d’una il·lustradora.

També s’hi inclouen projectes que combinen música i interpretació, o que investiguen formats nous dins del teatre contemporani. Yerobi destaca especialment la proposta “Niu”, per la seva singularitat dins la trajectòria de residències del centre.

Obrir portes sense por

Yerobi anima artistes i companyies a presentar-se a futures convocatòries. “És una bona oportunitat per fer proves, encara que no es tingui tot tancat”, assegura. El missatge és clar: no cal tenir una obra completa ni la producció resolta. “Venir sense por, gaudir de l’espai i fer-lo seu”, conclou.