A l’edat en què comences a crear-te una personalitat, jo encara vivia en un món sense Spotify, ni Youtube, ni Emule, ni Kaaza,… als anys noranta, a les cases de la gent treballadora, no hi havia massa més que televisió i ràdio. I molts moments d’avorriment. Avorriment que es podia passar de moltes maneres. Una de les meves preferides era escoltar discs compactes a la minicadena Sony amb anses de la que tenia just al capçal del llit. Tenia ràdio, espai per a dos cedés i també per dos cassetes. I opció de gravar. La genuïna definició de la diversió que trencava totes les hores mortes de l’habitació del fons a la dreta.
Canvi d’escenari. Record, com si fos ahir, els horabaixes dels dimarts. A la meva preadolescència, als horabaixes dels dimarts, no tenia extraescolars. La majoria d’ells, sobretot els de pluja, anava a ca sa meva padrina jove. El seu equip de so era molt més pro. Estava rodejada d’estanteries plenes de compact discs, vinils i llibres que no deixaven entreveure un sol centímetre quadrat de paret i impregnaven les foses nasals d’olor de fulls desgastats. A damunt de la torre de so, que llegia de tot menys llibres, l’embalatge de la darrera adquisició: Tina Turner, Michael Jackson, Bob Dylan, de més enllà o Ella Baila Sola, Sabina, Krahe, Aute de més ençà.
Un d’aquells dimarts, la caràtula que es trobava damunt d’aquell baluard musical era de colors de tardor difuminats on apareixien quatre rostres, un per córner. Era el segon de The Corrs. Supòs que per la meva cara, no feia falta demanar. Ella prem el play. I aquells acords amb sabor a metall i aroma a fusta varen captivar les oïdes d’un al·lot d’onze anys que es va quedar amb el disc – sa madrina ja en comprarà un altre – i a escoltar en bucle a l’habitació del fons a la dreta.
Com aquesta, més de mil històries familiars es reuniren ahir a Es Jardí en honor a la nostàlgia ben entesa. Més arrugues del que ens tenen acostumades les nits de l’antic Aquapark, els ventalls com a eina vital per passar la nit, les grades plenes de gom a gom, igual que la platea. Famílies, grups d’amigues i amics. Nins i nines. L’expectació era emocionant. No vaig davallar la mirada ni un sol cop sense veure una majoria de somriures plàcids, d’aquells on els ulls semblen plorar, però en realitat riuen.
Tenia moltes ganes de veure The Corrs. I el concert va estar a l’altura. Un repàs als seus grans èxits i, per tant, a la major part d’aquell disc que havia recorregut la meva ment en viatges d’anada i tornada constants parlant-me al cantó de la meva habitació estirat al llit mentre recercava la traducció de lletres que, sense entendre del tot, m’omplien. Amb l’experiència adquirida, evident als rostres que encara responien als noms dels de la caràtula de Talk on corners, Andrea, Caroline, Sharon i Jim ens varen elevar i teletransportar a la infantesa a uns i a la joventut a d’altres.
El concert començà amb el so de la bateria avisant que l’esperit nerviós de l’espera està a punt de disipar-se… Silenci. Primers sons metàl·lics i, com si tornés a estar a aquella sala plena de cultura, comença el tema amb el qual la majoria havíem descobert aquests germans irlandesos: Only when I sleep. Amb la veu una mica més ronca, però arribant a tots els aguts necessaris per fer-nos gaudir com si encara fossin a un estudi de Dublin als anys noranta, Andrea i la resta dels Corr ens van captivar des del primer minut.
Massa aviat varen passar dues hores de rellotge. Gairebé sense adonar-me’n, la meva habitació d’adolescent es va traslladar a l’escenari principal d’Es Jardí. No hi varen faltar What Can I Do, I never Loved You Anyway, Summer Sunshine, Radio, So Young, Runaway, Dreams…, i, per acabar, als bisos, Breathless, colofó perfecte per deixar al públic en el cim de la muntanya russa d’emocions on la nostàlgia d’aquella bona on pots entrar durant una estona, somriure, reconèixer-te i sortir-ne una mica més jove en va ser la protagonista. Aquell nin obnubilat de finals dels noranta mai no hauria cregut que acabaria veient The Corrs a Mallorca. I, com jo, molts de la majoria dels presents. Per això no és estèril agrair que, any rere any, Es Jardí ens proposi nits com aquesta, que van molt més enllà d’un simple concert.
