Trenta anys després de la seva publicació, Yo que nunca supe de los hombres, de Jacqueline Harpman, ha reaparegut com un dels llibres més comentats en plataformes com TikTok i Instagram. L’editorial Alianza Editorial ha reeditat la novel·la aquest setembre dins la col·lecció Alianza Voces, coincidint amb la viralització espontània d’un text que s’ha tornat a llegir en clau contemporània.
Entre les persones que han destacat la seva lectura hi ha la cantant Dua Lipa, que l’ha compartit a les seves xarxes, sumant-se a una onada de recomanacions creuades entre lectors joves que connecten amb la seva dimensió distòpica i introspectiva.
Què narra ‘Yo que nunca supe de los hombres’
La novel·la planteja una situació extrema: quaranta dones romanen tancades des de fa anys en una cel·la subterrània. Cap d’elles sap el motiu de l’empresonament. Els seus captors no els parlen, no les toquen, i només intervenen per evitar suïcidis. Un dia, una alarma sona, els carcellers desapareixen i la porta queda oberta.
A partir d’aquí, el relat adopta el punt de vista de la més jove de les preses, l’única que no coneixia el món anterior a la catàstrofe. Ella lidera l’escapada a la superfície, però el que troben no és una societat reconstruïda, sinó un desert sense referents. Aquesta situació posa en qüestió la identitat, la memòria, el llenguatge i la noció mateixa d’humanitat.
Una lectura redescoberta pel públic jove
El redescobriment de Yo que nunca supe de los hombres s’ha produït en un context en què temes com la resistència, la solitud, el gènere i la memòria tenen una forta ressonància. El llibre s’ha integrat en vídeos de recomanació sota etiquetes com #BookTok, on moltes lectores identifiquen el relat com una metàfora de la vigilància, l’aïllament i la pèrdua de llibertats.
Susan Watkins, des de The Guardian, interpreta que aquest interès es relaciona amb una preocupació creixent per les llibertats reproductives i els drets de les dones. L’obra, escrita el 1995, s’ha llegit ara com una anticipació de debats actuals sobre el control dels cossos, la resistència i el silenci.
L’autora i el context
Jacqueline Harpman (1929-2012) va ser escriptora i psicoanalista. Va escriure en francès i va rebre reconeixements com el Prix Médicis. La seva biografia inclou episodis marcats per l’exili i la persecució, com la fugida de la seva família del règim nazi. Moi qui n’ai pas connu les hommes, el títol original, es va traduir per primer cop al castellà el 2021 i ha estat reeditat el setembre de 2025 per Alianza Editorial, amb traducció d’Alicia Martorell.
L’obra ha estat traduïda a 27 llengües. A més de la seva presència en xarxes socials, ha estat recomanada per mitjans com Elle, El País, Le Nouvel Observateur i L’Express, que han destacat la força del text per explorar límits humans en escenaris de supervivència extrema.
Una veu narrativa des de l’aïllament
L’estructura del relat es construeix com una mena de memòria escrita en primera persona, amb una protagonista que mai ha conegut el món exterior. El seu procés d’escriptura, ja en llibertat, esdevé una forma de fixar els records d’una existència tancada, marcada per la incomprensió i l’absència de referents. La seva veu, despullada de context, articula una reflexió sobre el desig, el saber i la humanitat des d’una posició radicalment aïllada.
Aquest enfocament ha captat l’atenció de nous lectors, que troben en la protagonista una figura que articula preguntes sobre la llibertat, la memòria i la construcció del jo més enllà de la cultura, la família o la societat.
