Tomás Graves ha publicat en castellà Afinando al alba, un volum autobiogràfic editat per Libros del Kultrum. L’obra, escrita a principis dels anys 2000 i ara traduïda per ell mateix amb l’ajuda de la seva dona Carme, ofereix un recorregut vital i cultural entre Mallorca i Anglaterra. En aquesta entrevista amb UEP! Mallorca, Graves relata l’origen del llibre, les dificultats per publicar-lo, i reflexiona sobre la música, la cultura popular i el llegat del seu pare, Robert Graves.
“El llibre va néixer arran de l’encàrrec d’una editorial anglesa interessada en llibres d’expatriats que relaten la seva experiència en cultures mediterrànies”, explica Graves, que va optar per un enfocament diferent. “No volia escriure un llibre turístic sobre Mallorca. El que vaig fer va ser explicar com són els espanyols, els mallorquins, des de la meva posició d’anglo-mallorquí que viu aquí.”
La música com a columna vertebral
El llibre parteix de vivències personals i familiars per explorar aspectes socials i culturals d’Espanya des del punt de vista d’un músic. “És una manera d’explicar coses a través de la música que d’una altra manera no tindrien un fil comú. La música actua com una corda d’estendre la roba on hi penges tot: mitjons, camises…”, diu Graves. El text comença amb referències a la postguerra i arriba fins al 1992, amb motiu de les Olimpíades i l’Expo. “El 92 marcava un moment simbòlic, la sortida en societat de la nova Espanya”, recorda.
“No em sentia influït per la música d’en Kevin Ayers o Daevid Allen. Jo era més de calypso afrocubà, Beatles…”
– Tomás Graves
Una publicació llargament esperada
Després de la seva publicació original al Regne Unit, el llibre va quedar sense versió espanyola durant dues dècades. “Vaig passar vint anys cercant un editor aquí. Cap editorial no volia publicar la traducció”, relata. Finalment, Libros del Kultrum s’ha encarregat de recuperar-lo. L’obra forma part d’un catàleg especialitzat en música i les seves interseccions amb la societat i la història.
Canvis i permanències
Encara que el text no ha estat actualitzat, Graves hi veu valor com a testimoni d’un moment concret. “Hi ha referències a figures que avui tenen una altra percepció, com el rei. Però he preferit deixar-ho tal com ho vaig escriure. També hi ha una generació nova de lectors que no coneix tot el que va passar durant la Transició.”
Del Deià bohèmic al Montuïri tranquil
Fill del poeta Robert Graves, establert a Deià des de mitjan segle XX, Tomás Graves va créixer envoltat de figures com Kevin Ayers, membres del Penguin Cafe Orchestra o del món de la psicodèlia. “Era una olla a pressió. Podies trobar-te amb músics, científics o directors d’orquestra. Un ambient molt natural, tot i que extraordinari.”
Amb el pas dels anys, i després d’una etapa intensa dedicada a l’edició artesanal i la vida comunitària a Deià, Graves i la seva família van decidir traslladar-se a Montuïri. “Tenia un peu a cada banda, entre els anglessos i els mallorquins, i això era estressant.” El trasllat també responia a un excés de feina comunitària: “Érem a l’AMIPA, editàvem una revista trilingüe… i vam dir: basta.” “Volíem més tranquil·litat. Allà tot era molt intens. Ara tenim gallines, hort i un ritme més pausat. Seguim connectats amb la gent i la cultura d’allà, però des d’una altra posició.”
“L’editor em va dir que, per a molts lectors d’avui, el que jo explico no és tan sabut com pensava. I pot tenir un altre impacte.”
– Tomás Graves
El trio acústic i la música en versió serena
Tot i l’ambient creatiu en què va créixer, Graves afirma que el seu gust musical anava per altres camins. “No em sentia influït per la música d’en Kevin Ayers o Daevid Allen. Jo era més de calypso afrocubà, Beatles…” Ara forma part del trio Tomás con Gas y Steve además, amb un repertori acústic pensat per escoltar. “És una versió tranquil·la, que dona més joc musical que el format de festa.”
Una mirada perifèrica a Espanya
Un dels eixos del llibre és el desig de mostrar Espanya des d’una perspectiva diferent. “Des de Mallorca es pot veure amb més claredat tota la Península que no des de Madrid. Tens una visió perifèrica, estereoscòpica. Jo tenia un peu dins i un peu fora, i això m’ha ajudat a entendre la idiosincràsia espanyola.”
El llegat de Robert Graves i Mallorca com a rerefons
El nom del seu pare, Robert Graves, continua despertant interès, però Tomás Graves recorda que durant molts anys no era especialment conegut a l’illa. “Fins després de la pel·lícula Jo, Claudi, ningú sabia qui era.” Mai no va voler “figurar” a l’illa. “Tenia cura de no destacar. Inclús va fer incloure una clàusula en el contracte amb la productora perquè la pel·lícula no es pogués emetre a Mallorca.” Tanmateix, va mostrar sempre interès per la cultura mallorquina. “Va escriure un poema en mallorquí, dedicat als fusters del poble, i estava molt atent a la història i la llengua local, tot i que amb teories que avui podrien sonar polèmiques.”
Entre aquestes teories, Graves explica que el seu pare defensava que el mallorquí provenia d’un llatí més proper al del campament militar, mentre que el castellà ho feia d’un llatí més formal, colonial. “Era una manera personal d’interpretar les diferències lingüístiques. Ell no era lingüista, però observava amb molt d’interès.”
Lectors nous, lectures noves
L’edició en castellà de Afinando al alba arriba dues dècades després de la seva primera aparició, però ho fa amb una nova audiència. “L’editor em va dir que, per a molts lectors d’avui, el que jo explico no és tan sabut com pensava. I pot tenir un altre impacte.”
A Mallorca, el llibre s’ha presentat en escenaris petits i en companyia d’amics, com el músic Joan Bibiloni o l’escriptor Agustín Fernández Mallo. Ara, amb la tardor a prop, Graves es prepara per continuar el recorregut a altres ciutats. La història que va començar amb un encàrrec editorial ha trobat una nova vida, com qui afina de nou el seu instrument a l’alba.
