Amb 25 anys de carrera internacional i 300 actuacions al Teatro Real de Madrid, el baríton mallorquí Tomeu Bibiloni reflexiona sobre la seva trajectòria, el vincle amb l’òpera actual i el retorn emocional a Mallorca. En aquesta entrevista amb UEP! Mallorca, comparteix el seu punt de vista sobre la modernització del gènere, la relació amb el públic i el projecte personal que ara presenta a l’illa: La bona cançó que jo vull cantar.
De Mallorca al Teatro Real
Fa dues dècades i mitja, Bibiloni va haver de deixar Mallorca per estudiar cant. “En aquell moment no podies treure’t el títol superior aquí”, recorda. Partí sense un objectiu concret, però amb il·lusió. “Ni mos passava pel cap. Ho vèiem com una cosa molt llunyana”. Avui acumula actuacions a escenaris com Amsterdam, París o Madrid, i reconeix que el Teatro Real ha estat una peça clau: “Allà ha estat com la meva escola”.
El seu compromís amb el repertori i la regularitat al coliseu madrileny li han valgut arribar a les 300 actuacions. “Ni me’n vaig adonar”, diu. “Va ser un company del teatre que m’ho va comentar”. Tot i això, valora el reconeixement informal com a part d’un camí de constància.
“El cantant respira el mateix aire que tu i el converteix en art”
– Tomeu Bibiloni

Una Traviata encara vigent
La Traviata ha estat l’obra que ha marcat aquest darrer període. La producció, signada per Willy Decker, es va estrenar fa 20 anys però manté una estètica que Bibiloni considera encara actual. “És molt minimalista, amb coses generals i molt concretes a la vegada”. El muntatge ha atret més de 32.000 espectadors a Madrid, i també s’ha retransmès per cinemes i canals digitals.
Per al baríton, la clau és que l’escenificació no distorsioni el missatge original: “Si ajuda el públic a entendre millor la història, benvingut. Però si desvirtua el que van crear el compositor i el llibretista, no ho tenc tan clar”.
Desmitificar l’òpera
L’òpera, diu, ha deixat de ser un art exclusiu. “Avui en dia, ho veim tot. Que mengen, que van de vacances. Això fa que ens vegin com a humans”. Aquesta proximitat, sumada a l’accessibilitat dels formats audiovisuals, ha canviat la relació amb el públic.
Bibiloni defensa que no cal ser expert per gaudir d’una òpera. “És com tastar menjar: t’agrada o no. No cal ser un xef”. El que diferencia l’òpera, segons ell, és que és un art viu, sense micròfons ni filtres: “El cantant respira el mateix aire que tu i el converteix en art”.

“Si no tens aquesta il·lusió fresca, no se pot cantar”
– Tomeu Bibiloni
Un projecte arrelat a Mallorca
Amb aquesta visió, reprèn ara La bona cançó que jo vull cantar, un projecte centrat en l’obra del seu pare, el compositor Baltasar Bibiloni. El diumenge 27 de juliol actua a Raixa amb el pianista Alejandro Calafat, en un programa que inclou cançons de música popular i poemes musicats. El 30 de juliol, presentaran oficialment el disc a Ca’n Gelabert de Binissalem.
És una manera de recuperar i visibilitzar una obra que considera pròxima. “És música que m’acompanya des de petit”, diu. A més, prepara una sèrie de recitals a Mallorca i Barcelona, encara sense data definitiva.
Nous compromisos internacionals
L’agenda de Bibiloni continua amb nous projectes fora de l’illa. A partir del 4 d’agost començarà els assajos d’una nova producció de Tosca a Amsterdam, on hi estarà fins a finals de setembre. El 2026 té previst tornar al Teatro Real amb Romeu i Julieta i col·laborar amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears en dos concerts a la Seu de Palma durant el mes de desembre.
Tot i la intensitat del calendari, no es planteja metes concretes. “Per jo, la meva meta és poder seguir fent feina. Que em continuïn cridant”. Més que buscar escenaris nous, l’objectiu és mantenir la forma, l’interès i la passió pel que fa. “Si no tens aquesta il·lusió fresca, no se pot cantar”.










