Cavalcar l’abisme. La cultura de la droga a les Illes Balears és el nou assaig de Tomeu Canyelles (Pòrtol, 1984), editat per Lleonard Muntaner Editor i guanyador de la nova categoria d’assaig dels Premis Pare Colom d’Inca. La presentació del llibre té lloc avui, 30 d’octubre, a la llibreria Drac Màgic de Palma. UEP! Mallorca ha entrevistat l’autor, que obre les entranyes d’un treball de recerca que vol reconstruir la memòria d’una realitat invisibilitzada.
Una recerca que ve de lluny
“La cosa va començar de forma tangencial”, explica Canyelles, que vincula els orígens del projecte al seu pas pel mitjà 40putes. “Estàvem parlant de fa uns 12 anys, i ja m’interessava la marginalitat i les drogues, però el llibre neix sobretot de les preguntes que em vaig fer arran del treball amb Ahir enterràrem un nin a Ciutat”.
Aquell primer títol —publicat el 2020 i reeditat recentment— parteix d’una investigació al voltant de la història del barri de Sa Calatrava, centrada en la vida i mort de José Esteves de la Concepción, Chocolate i el seu entorn. “El que em va provocar Ahir enterràrem un nin a Ciutat són moltes preguntes sobre la història de Palma, però també sobre la marginalitat, l’urbanisme i les drogues”.
Canyelles explica que aquest projecte va ser un punt d’inflexió. “Això em va fer entendre que era necessari ordenar una història més àmplia, que anàs més enllà d’un barri i que recollís el conjunt de les Illes Balears”, diu.
“Parteix d’un lloc molt concret, però aborda qüestions molt més àmplies: parla del final d’un món, de canvis socials, de cossos vulnerables, de gentrificació i de memòria silenciada”
– Tomeu Canyelles
“Es va fer amb molta precarietat, però també amb molta urgència”, recorda. A causa de les restriccions pandèmiques, Ahir enterràrem un nin a Ciutat es va presentar només un parell de vegades. “Però ha tengut un recorregut inesperat, gràcies principalment al boca-orella i a la dramatùrgia”.
Segons l’autor, la força del llibre rau en la dimensió oral i col·lectiva. “Connecta amb la memòria viva d’un barri i amb tot un paisatge emocional que estava en risc d’oblit”. D’aquest llibre n’ha sortit ara un còmic dibuixat per Mendiola, que es presenta pròximament. “Això m’ha permès redescobrir-lo d’una altra manera, amb una dramatúrgia pròpia”.
Canyelles creu que aquest treball ha obert la porta a una nova mirada sobre Palma. “Parteix d’un lloc molt concret, però aborda qüestions molt més àmplies: parla del final d’un món, de canvis socials, de cossos vulnerables, de gentrificació i de memòria silenciada”.
Les herbes que alteren la consciència
En el procés de documentació, Canyelles es va topar amb episodis inesperats. Un dels més destacats és la presència d’herbes remeieres amb usos psicotròpics documentats històricament a les Illes. “No és que fóssim una societat que recorregués constantment a elles, però hi ha registres d’usos per alterar la consciència”.
El llibre també apunta a moments concrets de la història illenca en què les drogues varen provocar alarma social. “Als anys vint ja hi ha una campanya per netejar la cocaïna”, diu, assenyalant l’ús de determinats medicaments des de les farmàcies. “La línia entre medicament i droga és finíssima, i es veu amb claredat en aquell moment històric”.
Una mirada plural a un problema cronificat
L’assaig parteix d’una estructura sintètica i cronològica que abasta totes les Illes Balears. Segons Canyelles, el seu objectiu és que serveixi com a eina per a futurs investigadors. “Intent que sigui una eina que ajudi a ordenar informació i que permeti ampliar-la”, diu.
Pel que fa a les fonts, aposta per un equilibri entre bibliografia i testimonis orals. “Inclou mirades de policies, consumidors i especialistes. I això ens ajuda a tenir una visió més complexa d’un problema social que ens acompanya des de fa molt”.
Explica que la cronificació del problema es produeix amb l’explosió turística dels anys seixanta i setanta. “Hi ha una simbiosi entre la població local i una estrangera que venia amb referents culturals molt diferents. Això fa que el consum de substàncies arreli gairebé per imitació”.
“Jo vinc de la microhistòria, de mirar des de baix cap amunt. No m’interessa la gran narrativa institucional, sinó les vides petites, les històries marginals”
– Tomeu Canyelles
Tabús, prostitució i memòria viva
Durant la conversa amb UEP! Mallorca, Canyelles no esquiva la part més crua del fenomen. “Hi ha cadenes completament deshumanitzants que han dut moltes dones a la prostitució. I això, en el cas de les Illes, reforça els nostres tabús”.
La recerca beu també d’un estudi inèdit sobre la crisi de l’heroïna als anys 70, 80 i 90. “Va ser humanament molt transformador. Em va fer veure que els historiadors tenim l’obligació de sortir dels arxius i xerrar amb persones”. Defensa que els testimonis són essencials: “Són fràgils, perquè la memòria ho és. Però també són imprescindibles si volem entendre realment què ha passat”.
Aquest contacte amb la memòria viva és clau en el seu mètode. “Ens referim a persones que han pagat un preu molt alt per anys de llibertat, curiositat i desinformació. Molts d’ells ja no hi són. Són morts amagats de la democràcia”.
Una mirada de baix cap amunt
Aquest enfocament no és nou en la seva trajectòria. A través de llibres com Magaluf, més enllà del mite o ¡Esta es nuestra guerra! Historia oral del punk en Mallorca, ha posat en el centre les veus oblidades de la història.
“Jo vinc de la microhistòria, de mirar des de baix cap amunt. No m’interessa la gran narrativa institucional, sinó les vides petites, les històries marginals”.
També ho fa en el seu treball musical amb bandes com Marasme o Forces Elèctriques d’Andorra, i en l’assaig Iron Maiden. El ADN de la Bestia, escrit amb Gabriel Vives. “Tots aquests projectes parteixen d’un mateix lloc: la passió per escoltar, per entendre i per fer visibles els relats que no han tengut veu”.
Música, investigació i subcultures
Canyelles publica enguany Iron Maiden. El ADN de la Bestia, coescrit amb l’historiador Gabriel Vives. “No només parlam de la banda, sinó de la subcultura al seu voltant. Parlam de gènere, de classe, de consumisme”.
Lligant la seva passió musical amb la tasca historiogràfica, assegura que la música ha estat un “refugi” i un espai de diàleg col·lectiu. “Jo vinc de la cultura de les bandes. I això marca molt la meva mirada. Cerc la pluralitat de veus, fugir d’una única direcció”.
L’assaig, publicat per Sílex Ediciones, s’endinsa també en temes com el nacionalisme britànic i la masculinització del heavy metal. “Ens permet parlar de moltes coses. La música és una porta per entendre millor el present i el passat”.
Reivindicar les històries oblidades
Preguntat sobre la seva línia de treball, Canyelles apunta que li interessa “el que no s’ha contat”. Des del llibre sobre Bonet de Sant Pere fins a Ahir enterràrem un nin a Ciutat, assegura que el seu objectiu és fer tornar al poble les històries del poble. “M’interessa anar per camins poc transitats. Obrir caixons incòmodes”.
El seu referent és la microhistòria. “Vinc d’aquesta escola de pensament que no es conforma amb les macrohistòries i els grans personatges. Pens que és important mirar cap a baix. Diversificar les mirades”.
Aquesta visió la posa també en pràctica a través de la recuperació de testimonis. “Quan vaig fer la tesi, vaig entrevistar molts músics dels anys 50 i 60. Parlàvem de música, però acabàvem parlant de roba, de codis, de llenguatge. De vida”.
El futur de la memòria
Tomeu Canyelles, que combina la seva tasca investigadora amb la direcció de la línia literària de la Nova Editorial Moll, insisteix en la importància de documentar allò que encara es pot recollir. “Encara tenim la sort de tenir molts testimonis vius. Però és una memòria fràgil”.
Amb Cavalcar l’abisme, obre una nova via d’exploració històrica dins el relat de les Illes Balears. Un assaig breu que, segons explica, vol ser només l’inici d’un camí. “El llibre és curt perquè així ho demanava el premi. Però el tema demana més. I tenc la intenció de seguir-hi treballant”.
