Andy Warhol només va visitar una vegada Espanya. La frase ressona com a tesi i alhora com a revelació dins Warhol-Vijande: Más que Pistolas, Cuchillos y Cruces, un documental dirigit per Sebastián Galán, amb la participació d’Alaska i produït per Artworks No Panic i Colección Suñol Soler. L’estrena oficial està prevista per al 31 d’octubre de 2025 als cinemes. Però el film ja ha començat a circular per festivals i institucions d’arreu: de l’Atlàntida Film Fest a Palma fins a Londres, València, Barcelona o Brasil. En aquest circuit, hi trobam una presència mallorquina discreta però constant: Toni Matas (Sineu, 2000), periodista i agent d’indústries creatives, implicat en les tasques de comunicació i promoció del projecte.
A UEP! Mallorca, parlam amb ell sobre aquesta pel·lícula, les connexions culturals entre Nova York i Madrid, el llegat de Fernando Vijande, la centralització artística, la precarietat i el sentit —o la fragilitat— de la cultura.
De Palma a Madrid: una decisió pràctica
Toni Matas va deixar Mallorca l’any 2019 per estudiar a Madrid. “Aquí només es pot estudiar Comunicació a la privada”, explica. “Vaig decidir invertir el que hauria costat aquesta matrícula en un habitatge i una matrícula pública fora.” Madrid li semblava una opció lògica: “Les indústries creatives estan molt concentrades a les grans capitals.”
Allà hi va trobar un ecosistema artístic efervescent i una xarxa de connexions que van culminar, entre d’altres projectes, en la seva participació a la difusió del documental sobre Warhol. “Tot va començar arran d’una exposició que vaig organitzar de Fabio McNamara. A partir d’aquí vaig conèixer la gent de la productora, i em van convidar a sumar-m’hi”, recorda.
Segons el documental, només es va vendre una obra. Però sí que va tenir una forta presència mediàtica. “Hi ha imatges d’arxiu on es veu molta gent, molta premsa. Va tenir impacte”
– Toni Matas
Fernando Vijande: pont entre dues escenes
El documental parteix d’un moment poc conegut de la carrera de Warhol: la seva única exposició a Espanya, a la galeria Fernando Vijande. A través d’aquesta fita, la pel·lícula traça un retrat doble: d’una banda, de la figura de Warhol i, de l’altra, de Vijande, com a galerista clau en la transició cultural espanyola.
Segons Matas, el detall més rellevant que recull el film és que Warhol només va venir una vegada, i que la visita va ser impulsada exclusivament per una iniciativa privada. “Altres països europeus poden parlar de ‘visites’, però aquí només n’hi va haver una”, remarca. “I en un moment de canvi, quan encara no era el Warhol canonitzat que coneixem ara.”
Això dona peu a reflexionar sobre el paper de Fernando Vijande, que no només va dur Warhol a Madrid, sinó també Robert Mapplethorpe i molts altres artistes internacionals. I a la inversa, va projectar creadors espanyols a l’escena novaiorquesa. “És un pont d’anada i tornada”, diu Matas.
La rebuda de Warhol: files, premsa i poca venda
L’exposició de Warhol a Madrid no va ser un èxit de vendes. Segons el documental, només es va vendre una obra. Però sí que va tenir una forta presència mediàtica. “Hi ha imatges d’arxiu on es veu molta gent, molta premsa. Va tenir impacte”, explica Matas.
Un altre detall interessant és que la galeria Vijande va cobrar entrada: 100 pessetes. Era la primera vegada que es feia una cosa així, i es va fer per intentar cobrir el cost de la mostra. Tota l’obra que es va exposar havia estat enviada des de Nova York, i la galeria l’havia d’adquirir.
Curiosament, Warhol no va esmentar aquesta visita en els seus diaris. Però Christopher Makos, fotògraf i amic de l’artista, va explicar que l’absència es devia al fet que els diaris els redactava la seva assistenta, i enviar les anotacions des d’Espanya suposava un cost afegit. No obstant això, al museu Warhol de Pittsburgh es conserven objectes de la visita a Madrid dins les time capsules de l’artista.
“Tot està precaritzat. No només la cultura. Però crec que el més important és intentar gaudir del que fas. Prenc la feina amb filosofia”
– Toni Matas
Participació mallorquina sense crèdits
Tot i haver col·laborat activament en la promoció del documental, Toni Matas no apareix als crèdits. La seva implicació va arribar una vegada finalitzat el rodatge, durant la fase de difusió. “Se’m va plantejar afegir-me als crèdits, però ja estava tot muntat i no vaig voler que s’hagués de refer l’exportació només per això”, diu.
La seva tasca ha consistit sobretot en ajudar en l’àmbit comunicatiu i logístic, especialment en esdeveniments paral·lels com projeccions amb col·loquis, com el que es va fer amb Alaska, Sebastián Galán i Rodrigo Vijande.
També hi ha la implicació directa de la realitzadora mallorquina Marian Ramis Amer, present en l’equip de direcció. I una altra coincidència: la festa prevista per al dia 29 d’octubre a Madrid, poc abans de l’estrena oficial als cinemes, tindrà també accent mallorquí amb Pep Noguera com amenitzador de l’event.
Precarietat estructural i filosofia de resistència
Matas evita definir-se com a periodista, productor o gestor cultural. Prefereix el terme “agent d’indústries creatives”. Fa moltes coses, diu, i totes en un context precari. “Tot està precaritzat. No només la cultura. Però crec que el més important és intentar gaudir del que fas. Prenc la feina amb filosofia.”
La seva reflexió sobre la cultura va més enllà de l’àmbit laboral: “Diuen que la cultura és prescindible. Però en els llocs amb conflictes bèl·lics, és el primer que s’eliminen: monuments, arxius, memòria. Llavors, realment és tan prescindible?”
Mallorca des de fora: una escena pròpia
Des de Madrid, Matas reconeix que Mallorca comença a generar la seva pròpia escena cultural amb força. “No es tracta que es faci aquí el que es fa a Madrid, sinó que es facin coses pròpies, amb identitat. I això està passant”, afirma.
Sobre el futur, diu que té diversos projectes al cap, però també cerca estabilitat: “Ara vull tornar a Madrid i trobar una feina més estable dins el sector cultural. Continuaré fent coses, però també necessit cotitzar i tenir una base.”
Amb 25 anys acabats de fer, no se sent ni figura pública ni portaveu. Però la seva veu, crítica i lúcida, dibuixa un retrat personal del que significa formar part d’una generació que es mou entre la passió creativa i la inestabilitat laboral, entre la promoció d’un documental sobre Warhol i la voluntat de viure dignament del que estimen.
