Aquesta setmana, la darrera de gener, començava amb una entrevista a Jaume Oliver per parlar de la seva ucronia: un escenari on els feixistes rebels no consolidaven el cop d’estat i la República continuava fent evolucionar Palma i el conjunt de l’Estat. En aquesta fantasia anhelada, un podia imaginar Lorca, Zambrano, Alberti o Hernández creant un món més culte i lliure.
Però la setmana avança, la veritat consumeix la ficció i arriba Pep Tosar per retornar-nos a la realitat: la d’una Espanya que ha perdut els darrers 80 anys —entre els 40 de dictadura i els 40 posteriors intentant recuperar drets i cultura—.
Comença Vientos del Pueblo al Teatre Principal de Palma. Carles Dénia canta i recita:
“Llegó con tres heridas:
la del amor, la de la muerte, la de la vida”.
Confesso que venia sense filtres, obert a qualsevol proposta i només amb el discurs de Tosar a l’entrevista per a UEP! a la ment. Però no m’esperava això. Tosar fa avançar l’obra abraçant totes les disciplines: música, poesia, teatre, dansa, investigació i llenguatge audiovisual. És una peça total; a l’escenari del Principal no s’hi poden aplegar més elements… o sí.
L’obra mescla els poemes de Miguel Hernández musicats i recitats per Carles Dénia, Èlia Bastida i Marc López, amb la interpretació d’Andrés Corchero en el paper d’Hernández. Tot plegat, emmarcat en muntatges audiovisuals, imatges i testimonis de membres de la Fundació Miguel Hernández, familiars i investigadors. I, com a fil conductor, les transicions de Pep Tosar i Evelyn Arévalo assumint diferents rols.
“Nunca tuve zapatos, ni trajes, ni palabras: siempre tuve regatos, siempre penas y cabras”.
A poc a poc, Tosar desmunta el tòpic del “poeta-pastor”. Explora la seva infantesa i, sobretot, la cultura d’aprendre de la pròpia cultura: el seu creixement intel·lectual, les inquietuds i els descobriments, des de la literatura al propi cos. Hernández no és una figura turmentada, sinó un descobridor, un “cap de fibló” infinit que aporta vents nous a la generació del 27. El Madrid dels anys 30 no era Berlín, però tenia una vida social i intel·lectual que l’enlluerna. Allà és acollit com el que és, saba nova, i descobreix Neruda, Aleixandre, Alberti i el comunisme, deixant enrere el nacionalcatolicisme d’Oriola.
Però el relat de Tosar també parla de traïcions: la d’un Hernández venut pels seus ideals, un home que lluita a les trinxeres sense veure interès internacional —ni tan sols de Moscou— per la situació espanyola, i traït per companys que combatien des dels despatxos de Madrid o des de l’exili.
“Si me muero, que me muera con la cabeza muy alta. Muerto y veinte veces muerto, la boca contra la grama, tendré apretados los dientes y decidida la barba”.
Pep Tosar va desgranant la vida i mort del poeta fins que t’endinses en la realitat d’aquella Espanya, de la seva família, de Josefina i de la seva angoixa, però també del seu profund amor per la vida.
Vaig sortir emocionat del Principal. Vientos del Pueblo et remou la consciència i et fa sentir tristor i ràbia. En un moment donat, un dels testimonis afirma que el gen de la maldat, del feixisme, continua present. Crec que és feina de tots i totes erradicar-lo i fugir de l’autocomplaença.
A Vientos del Pueblo no hi sobra res; tot està ben orquestrat, tots els personatges, les veus, els efectes tenen una funció i un perquè, l’obra continua el seu periple, avui al Principal i demà a Manacor.
