Del 10 de desembre al 16 de febrer, la galeria Gabriel Vanrell – Galeria d’Art presenta una exposició col·lectiva amb obres de Joan Miró, Juli Ramis, Santiago Merino i Ramón Aguilar Moré. La mostra reuneix artistes amb trajectòries i estils diversos.
L’exposició, amb una selecció d’obres sobre tela, taula i cartró, reflecteix interessos artístics vinculats a la quotidianitat, l’experimentació matèrica i les exploracions formals. Cada artista hi és representat a través de peces clau de la seva producció, algunes d’elles inèdites en el context local.
Juli Ramis, pioner de l’informalisme
Juli Ramis i Palau (Sóller, 1910 – Palma, 1990) és un dels noms centrals de l’art modern mallorquí. Va iniciar-se a la pintura el 1923, influenciat pel seu oncle Cristòfol Pizà i per figures com Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Anglada Camarasa o Carlos Junyer-Vidal. El contacte amb Wols el 1927 va marcar un gir decisiu cap a una obra cada vegada més experimental.
Format entre Barcelona, Madrid i París, Ramis va establir vincles amb els postcubistes i els cercles d’avantguarda. A partir de 1939, s’instal·là a Tànger, on desenvolupà una trajectòria més aïllada, centrada en la recerca tècnica i formal. Va ser un dels primers artistes a Espanya que va experimentar amb la pintura abstracta matèrica, utilitzant sorres i petxines sobre diversos suports.
En la dècada dels seixanta va assolir reconeixement internacional. El diari The Times el va incloure entre els cent millors pintors del món. Té obra a museus d’art modern de París, Lió, Israel, Madrid i Sóller. El 1990, va rebre la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
Miró i la ruptura amb la convenció
Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) és present a la mostra amb tres peces gràfiques: Le Poète assassiné, El Rei Garrell i Incisiva. La seva obra reflecteix una actitud crítica amb les tècniques convencionals de la pintura i una aposta per la llibertat formal. Des dels seus inicis figuratius, va evolucionar cap a un llenguatge oníric i simbòlic, proper al surrealisme.
Miró va manifestar obertament el seu desig d’abandonar les normes pictòriques establertes per trobar formes d’expressió més contemporànies i personals.
Santiago Merino i el llegat basc
Santiago Merino de la Cruz (Bilbao, 1943) forma part del grup Emen, vinculat a l’anomenada Escola Basca. El col·lectiu, actiu des de 1966, defensava una concepció oberta de l’art i la participació activa dels artistes en la realitat social. Després d’uns anys a Formentera (1967-1974), Merino va virar cap a una pintura abstracta i intensament cromàtica.
La seva obra La belleza del odio reflecteix aquesta etapa de recerca emocional i formal, on cada quadre es concep com una experiència íntima i viva.
Aguilar Moré i la quotidianitat en moviment
Ramón Aguilar i Moré (Barcelona, 1924 – 2015) va ser un artista autodidacte, amb una producció centrada en la representació del moviment. A partir d’un viatge a París el 1951, la seva obra va incorporar elements de l’expressionisme i breus incursions en el cubisme. La tècnica de l’espàtula i els volums geomètrics en van marcar el període de maduresa.
La seva especialització en el dibuix de balls, concerts i escenes urbanes li va permetre explorar el ritme com a eix temàtic. A la mostra s’exposa l’obra La Cuadrilla.
Una col·lectiva de tensions i convergències
La col·lectiva reuneix artistes vinculats a territoris i llenguatges diversos, amb trajectòries que reflecteixen les transformacions de l’art contemporani a partir de la postguerra. La diversitat de suports i enfocaments estableix un diàleg entre Miró, Ramis i Merino, tres figures clau del segle XX amb aproximacions estètiques pròpies i independents.
