La segona jornada de l’Alternatilla Jazz Festival 2023 ens va desplaçar a Inca per gaudir d’una hora i mitja de Jazz absorbent, que et capfica en la música i et transporta de la cadira de platea del Teatre Principal a escenaris més glamurosos i taciturns. Un viatge ofert per un trio (que no quintet) impecable, amb Jean-Paul Estiévenart, a la trompeta, Bram de Looze, al piano i el gran mestre Jeff Ballard, a la bateria i com a gran reclam que no va defraudar en absolut.
Com bé explicà Estiévenart, finalment vàrem gaudir d’un magnífic trio perquè el saxo i el contrabaix es quedaren tirats a l’aeroport de Munich, degut a la gran nevada. Així doncs, el concert va començar amb els tres instruments tantejant el terreny per deixar el primer sol de bateria a Ballard que semblava jugar amb el públic a esbrinar quan acabaria, en un crescendo continu. Des de l’inici, la trompeta és el fil conductor d’un vestit elegant que va teixint poc a poc que va passant de l’estil clàssic al avantguardista amb gran virtuosisme.
En la segona peça, més melancòlica, més clàssica, la música et convida a demanar-te un wisky i creuar el club nocturn de Sunset Bulevard fins arribar al balcó davant la mar, mentre la lluna rebota sobre les ones i arriba al fons de la teva copa. La mires, beus i recordes que el món també té coses bones, tot i les preocupacions que envaeixen el teu cap. Quan tornes la vista a l’escenari perquè la bateria està donant un recital mestre que requereix la teva màxima atenció.
El recital segueix emmarcat en el classicisme per molt més sensual, amb “Diosa”. On, la trompeta dona pas al piano que marca els subtils i sensuals moviments d’aquesta deessa mentre la resta no pot fer més que admirar-la. Cada cop el final és més a prop i aires més contemporanis comencen a emergir. La trompeta, segueix essent el fil conductor però sense voler endur-se tot el protagonisme. Aquest protagonista humil deixa que la bateria i el teclat entrin en un diàleg que m’absorbeix en un espiral perfectament entreteixida de la que no aconsegueixo escapar. Més endavant em fan perdre entre les ombres i poc a poc el mateix protagonista humil s’obre pas per explicar-te que si el segueixes, podràs arribar al clímax final: un sòl de percussió (de bateria i humana) del mestre Jeff Balard que va de la senzillesa a la complexitat sense deixar en cap moment la bellesa. Arranca l’aplaudiment del públic i el sol final de la trompeta que ens fa acabar amb un immillorable gust de boca amb un so rítmic , desenfadat i brillant.
El públic, encantat, va quedar amb ganes de més i forçaren un bis on els artistes versionaren “Be careful, it’s my heart”, composada per Irving Berlin i coneguda per la interpretació de Frank Sinatra. Un final idíl·lic per una nit de teletransport màgic gràcies a la música.
