Fins al 24 d’agost, el CaixaForum Palma acull l’exposició Còmic. Somnis i història, una proposta que reuneix prop de 200 originals de figures clau del novè art, des de Tintín a Asterix, TBO, Lucky Luke o Prince Valiant. Una mostra que no només recull icones del gènere, sinó que vol fer visible el valor patrimonial d’aquestes obres i despertar consciències sobre una expressió cultural encara poc reconeguda institucionalment.

UEP! Mallorca ha conversat amb Vicent Sanchis, periodista i expert en historieta, que ha assessorat la mostra. Sanchis destaca la singularitat de l’exposició: “Vam començar pensant en una mostra d’originals, perquè molta gent desconeix què és un original en el còmic. Volíem reivindicar això: que també tenen els seu Guernica”.

Els originals: el gran desconegut del novè art

L’exposició neix d’una idea compartida entre Sanchis i Bernard Mahé, reconegut col·leccionista europeu i comissari del projecte. “Volíem ensenyar al públic que els còmics també tenen originals, i que aquests tenen un valor artístic propi, que es poden mirar i llegir amb la mateixa atenció que un llenç d’un museu”, explica.

Les gairebé 200 peces exposades han estat seleccionades amb criteri: “Són originals escollits entre els millors dels seus autors. Alguns, fins i tot, els millors. I molts tenen històries al darrere, sovint curioses, a vegades rocambolesques”. Entre les peces destacades hi ha una planxa de Tintín de l’àlbum Hem trepitjat la lluna, considerada una de les més cotitzades internacionalment, o un original de Prince Valiant dedicat entre autors rivals.

“Per representar bé la història del còmic de tot arreu, necessitaríem dues exposicions”

– Vicent Sanchis

Una mirada internacional, amb presència mallorquina

La mostra inclou obres de referents internacionals però també deixa espai per a autors vinculats a Balears. “Hi ha originals de Max, que viu a Mallorca, i també del menorquí Marino Benejam , que havia treballat al TBO”, comenta Sanchis. Tot i això, reconeix que la representació és parcial: “No hi són tots els que són, però hi són tots els que hi cabien. Per representar bé la història del còmic de tot arreu, necessitaríem dues exposicions”.

Les peces han estat cedides per col·leccionistes, molts dels quals van rebre la visita personal dels organitzadors. “Com en una exposició de pintura, hem anat tocant portes. Alguns originals han patit destruccions, pèrdues… molts s’han trencat o desaparegut als arxius editorials”.

El còmic, entre el museu i la divulgació

L’exposició vol anar més enllà de la contemplació. Per això combina l’exhibició d’originals amb una voluntat pedagògica: “Vam voler que fos participativa, que ajudés a entendre el còmic com un llenguatge amb història pròpia, com un art total”. Aquesta mirada coincideix amb la tendència d’alguns museus de reconsiderar el paper de la historieta dins el relat artístic contemporani.

Sanchis destaca iniciatives com la del MNAC, que ha començat a adquirir originals de còmic, o l’exposició sobre Herriman al Reina Sofia. Tot i això, alerta que Espanya encara no disposa d’un centre públic estable dedicat exclusivament a la historieta: “És incomprensible que encara no hi hagi un Museu Nacional del Còmic”, lamenta. “França té el Musée de la bande dessinée a Angulema, el Japó i els Estats Units compten amb institucions similars des de fa dècades, i aquí continuem sense cap estructura permanent”.

Aquest buit institucional no només dificulta la conservació de materials —originals, correspondència, arxius editorials— sinó que també perpetua la idea que el còmic és un gènere menor. “Durant molts anys, aquí es considerava una forma d’entreteniment infantil, un residu cultural sense valor artístic. Això ve d’antic, i fins i tot va ser reforçat per la censura franquista, que el veia com una lectura sospitosa, massa popular, massa lliure”, explica.

La falta de reconeixement ha tingut conseqüències. Molts originals s’han perdut, i col·leccions privades valuosíssimes continuen amagades. “Sense una institució que aglutini, conservi i difongui, estem deixant escapar una part importantíssima de la memòria gràfica del segle XX”, diu Sanchis. “I no parlam només de cultura pop: parlam d’un llenguatge complet, amb capacitat narrativa, visual i política”.

Una passió que ve de lluny

Per a Vicent Sanchis, el vincle amb el còmic comença molt abans de la seva etapa professional. “Jo vaig aprendre a llegir per poder entendre els TBOs. No m’interessava gaire l’escola, però sí el Guerrero de l’Antifaz o Pumby. Això em va empènyer a voler llegir”, recorda.

Amb el temps, la passió es convertí en col·leccionisme i en divulgació. “Fa més de trenta anys que col·lecciono originals. I amb gent com Jaume Vaquer, a Palma, sempre hem tingut la mateixa dèria: conservar i donar valor al còmic”.

“És incomprensible que encara no hi hagi un Museu Nacional del Còmic”

– Vicent Sanchis

Una mirada àmplia sobre el novè art

Segons Sanchis, el còmic ho és tot: des del TBO popular fins a la novel·la gràfica més sofisticada. “És com la literatura: pot ser per a infants, per a adults, popular o més culta, però tot és literatura. El còmic és igual. Va des d’una vinyeta a la premsa fins a l’art digital o el manga”.

També lamenta que la indústria espanyola no hagi pogut mantenir el pols a països com França o Itàlia: “Avui els joves només llegeixen manga, que està molt bé, però hem perdut la capacitat de publicar per al nostre públic. En altres llocs, això s’ha sabut conservar”.

La comparació amb els Estats Units és inevitable. “Els americans munyir la vaca la sabem munyir més que ningú”, diu Sanchis, referint-se al model d’explotació comercial dels còmics de superherois. Personatges creats als anys quaranta o seixanta, com Spiderman o els Vengadors, continuen sent protagonistes de les grans produccions de Hollywood. “Són una mamella que no para”, resumeix.

Més enllà del cinema, la indústria del còmic als Estats Units manté una estructura sòlida, amb mercat, públic i institucions dedicades. “Allà entres a una llibreria i pots trobar quatre plantes dedicades només al còmic, per a tots els públics i de totes les tendències: per a nens, per a adults, convencionals o antisistema”, comenta.

També destaca el dinamisme del sector independent i el retorn del fanzine: “En fires com les d’Angulema, París o Barcelona, trobes un munt de petits editors i artistes que autoediten i continuen creant. El còmic no s’acaba, i el seu ecosistema és més viu del que sembla”.

L’exposició, una referència internacional

A banda de la recepció local, Còmic. Somnis i història ha cridat l’atenció d’experts d’arreu. Sanchis explica que crítics francesos i nord-americans han destacat la qualitat de la mostra. “Fins i tot s’ha dit que potser és l’exposició més important sobre originals de còmic que s’ha fet mai.”

Una exposició que, segons ell, “no s’acaba”. I que vol ser un punt d’inflexió per canviar la mirada sobre el còmic: com a patrimoni, com a llenguatge, com a art.