La memòria històrica tendeix a simplificar els períodes complexos a través d’icones. Quan es parla de dones i política durant la Segona República, els noms es redueixen gairebé sempre a un pòquer de reines: Dolores Ibárruri, Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. Però la realitat parlamentària d’aquell període, tot i ser aclaparadorament masculina, va comptar amb altres veus que han quedat sepultades per l’oblit o l’exili. En el seu nou assaig, Republicanas de Miguel Ángel Villena, l’autor no es limita a biografiar aquestes figures, sinó que dissecciona l’ecosistema intel·lectual i social que va permetre que, per primera vegada a Espanya, nou dones ocupessin un escó a les Corts enfront de centenars de diputats homes.
L’obra planteja una tesi clara: més enllà de les sigles de partit, va existir una consciència de gènere i de classe que va unir figures aparentment dispars sota el paraigua de la modernització educativa. Villena, Premi Comillas 2021, s’allunya de l’hagiografia per presentar un retrat cru d’un país on el 1900 l’analfabetisme femení fregava el 75%, i on l’accés d’aquestes dones a l’esfera pública va suposar una doble transgressió: contra el patriarcat institucional i contra les inèrcies d’una Espanya caciquil.
La revolució de les mestres
Una dada reveladora vertebra l’anàlisi de Villena: de les nou diputades republicanes, set tenien formació de mestres. L’autor posa el focus en com la docència no era només una sortida professional, sinó una trinxera política. Noms com Veneranda García Manzano, Francisca Bohigas (l’única conservadora de la CEDA i l’única que no es va exiliar) o Julia Álvarez Resano comparteixen protagonisme amb les grans figures mediàtiques. Totes elles van entendre que la batalla per la igualtat començava a les aules, disputant l’hegemonia cultural a una Església retrógrada.
El text subratlla la influència decisiva de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i, molt específicament, de la Residencia de Señoritas. Sota la direcció de María de Maeztu, aquest espai va funcionar com un laboratori de lideratge femení, un contrapoder intel·lectual on es van formar o van col·laborar moltes d’aquestes pioneres. Villena descriu aquest entorn no com un simple col·legi major, sinó com un espai de “prudent llibertat” on les filles de la burgesia començaven a qüestionar el destí domèstic que se’ls havia assignat.
De la vergonya de classe a la consciència política
L’assaig aprofundeix en el concepte de la “vergonya de classe” com a motor revolucionari. A través de la figura de Constancia de la Mora —neta d’Antonio Maura i posterior directora de l’oficina de premsa republicana—, el llibre il·lustra el trànsit de certes dones de l’alta burgesia que, en descobrir la misèria dels camperols i la ignorància perpètua a la qual estaven condemnats, van trencar amb les seves famílies i privilegis.
Aquest procés de desclassament no va ser gratuït. Republicanas de Miguel Ángel Villena documenta com aquestes dones van haver d’enfrontar-se no només a la reacció conservadora, sinó també a les reticències dels mateixos sindicats d’esquerres (UGT i CNT), que sovint consideraven la dona casada incompatible amb la fàbrica.
Un epíleg de silenci
El llibre no estalvia al lector el desenllaç d’aquesta generació. El relat transita des de l’eufòria de les reformes del primer bienni fins al drama de la Guerra Civil i la posterior diàspora. L’exili a Mèxic, la Unió Soviètica o França no es presenta com una simple fugida, sinó com la pèrdua irreparable d’un capital humà i polític. Villena ens recorda que el franquisme no només va derrotar un règim polític, sinó que va esborrar metòdicament els avenços socials que aquestes nou dones, punta de llança de moltes altres, havien aconseguit instaurar. Recuperar els seus noms complets i les seves trajectòries, com fa l’autor, és un exercici de justícia històrica contra l’amnèsia imposada.
