Darrere la càmera de Violeta García Escobar no hi ha només una directora; hi ha una dona que busca en el cinema un refugi, una eina de sanació i, sobretot, un mirall on retrobar la seva pròpia identitat. Des de la calma del camp mallorquí, ens obre les portes del seu món íntim: des del diagnòstic d’autisme en l’edat adulta que ho va canviar tot, fins al crit silenciós de ‘Triatge’, el seu nou projecte documental que posa el sistema sanitari davant les seves pròpies carències.
El cinema com a mecanisme de regulació
La trajectòria de Violeta García Escobar (València, 1987) no ha estat un camí rectilini. Encara que viu a Mallorca des del 2018, la seva relació amb el setè art va començar molt abans, gairebé com una necessitat vital. “Vaig començar des de molt xicoteta”, explica la directora. “El cinema ha sigut com un lloc on acudir a l’hora de regular-me. Ha sigut un espai on poder ser jo i poder tant complir fantasies com per sanar-me”.
Després d’anys treballant en aspectes més tècnics i en la ficció, Violeta va sentir la necessitat de fer un gir. “Fa tres anys vaig acabar d’estudiar, després d’una època d’estar viatjant i no dedicar-me al cinema sinó estar nodrint-me d’altres vivències, vaig tornar a reconnectar”. Aquesta reconnexió va passar pel Juníper Serra, on es va especialitzar en realització, un pas previ a endinsar-se en el món del documental, que defineix com “una manera d’expressió més de dinàmica, molt autèntica, molt propera a el que és la vivència de la societat i del col·lectiu en el qual intentem viure”.
“Vivim en una societat que hem de tindre una sobre adaptació que es pot confondre amb malalties mentals, quan realment és un diagnòstic d’autisme, com m’ha passat a mi”
– Violeta García Escobar
‘Pausa’: El mirall de l’autisme invisible
El seu primer curtmetratge, Pausa, és una peça profundament sensorial que neix d’una experiència personal transformadora: el seu diagnòstic d’autisme sent ja adulta. “És un poc diari íntim”, confessa Violeta. “Parla com, a partir del meu diagnòstic d’adulta de l’autisme, hi ha alguna cosa molt present en mi que és la necessitat de la pausa. En parar, li dones espai a tot allò que no vols veure. Crec que és una cosa en l’àmbit social que hauríem de tindre tots en compte”.
Aquest diagnòstic no només va donar sentit a la seva obra, sinó a la seva pròpia història. Violeta posa el focus en la manca de visibilitat de l’autisme femení, sovint ignorat per la ciència i la societat. “Normalment, es parla de l’autisme infantil, però no es parla de quan ja ets adult i t’ho diagnostiquen”. Segons la directora, la mirada sobre l’autisme està “molt esbiaixada per la ignorància”.
“Tots els estudis s’han fet centrats en infants i, sobretot, en nens. L’autisme, sobretot en el diagnòstic en dones, és molt complicat. Vivim en una societat que hem de tindre una sobre adaptació que es pot confondre amb malalties mentals, quan realment és un diagnòstic d’autisme, com m’ha passat a mi”.
Per a ella, posar nom a la seva condició no va ser una qüestió de posar-se una etiqueta, sinó de trobar respostes. “Per a mi és informació. És informació amb la qual li dona context a moltes situacions que he viscut des de xicoteta i que ara tenen sentit”.
Viure a contracorrent: La vida al camp
Aquesta necessitat de “parar” l’ha portada a allunyar-se del soroll urbà. Actualment viu en una casa de camp, a fora vila de Llorito (Lloret de Vistalegre). “Jo aniria més per intentar viure un poc més allò que és fora del que el sistema ens mana i anar un poquet a contracorrent”. Entre gallines i la calma de la natura, Violeta ha trobat el seu equilibri. “Jo parl amb les meves amigues que viuen a Barcelona o Madrid i em diuen: ‘Uau, estàs fora del sistema’. Jo no sé si és fora del sistema o no, però sí, intentar parar i donar-se un poquet a la vida contemplativa crec que és estar un poquet fora del sistema”.
Aquest estil de vida no és passiu, sinó una elecció per poder gestionar la intensitat de la seva feina: “Jo després vaig com una bala. Ara estic en un altre projecte i quan he de treballar, he de córrer. Però sí que em dono espais i, sobretot, permisos per a donar-me aquests espais de parar i de respirar”.
“El sistema sanitari falla en el moment que les víctimes són més vulnerables després d’haver sofert una violació”. Per a ella, la burocràcia mèdica ha oblidat la part humana: “No n’hi ha cap classe de cures”.
– Violeta García Escobar
‘Triatge’: El col·lapse d’un sistema sense cures
L’últim projecte de la Violeta García Escobar no és només una peça audiovisual; és un acte de militància i reparació. La idea de ‘Triatge‘ va començar a germinar fa uns anys, “recol·lectant testimonis d’amigues o d’amigues d’amigues” que havien passat per una de les experiències més traumàtiques que es poden viure: una agressió sexual. Però el dolor no s’aturava en l’acte violent, sinó que es perpetuava en arribar a l’hospital. “S’han vist que quan han anat a acudir al sistema sanitari amb temes tan delicats… han vist que han format part d’un protocol que està obsolet”, explica la directora amb contundència.
L’essència del documental resideix en la denúncia de la fredor administrativa en un moment de vulnerabilitat absoluta. Violeta ho descriu com l’exposició de com “el sistema sanitari falla en el moment que les víctimes són més vulnerables després d’haver sofert una violació”. Per a ella, la burocràcia mèdica ha oblidat la part humana: “No n’hi ha cap classe de cures”.
Un refugi rural per a la paraula compartida
Per contrarestar la fredor d’una sala d’urgències, el rodatge de ‘Triatge’ es va plantejar com un ecosistema de benestar. La producció es va allunyar conscientment de qualsevol entorn hospitalari per instal·lar-se en la serenor d’una casa de camp a Mallorca, envoltada de natura i silenci. “Volia que el rodatge fos a un espai on estar ple de cures entre tots i totes”, afirma la Violeta, qui va buscar activament un equip tècnic i humà que compartís aquesta ideologia.
Durant 48 hores, un grup de dones va conviure en aquest refugi, compartint des dels àpats fins a les pors més profundes. Sota la guia de la terapeuta Sara Rivera Martorell, es van realitzar dinàmiques que anaven més enllà de la simple captació d’imatges. La directora ho recorda com un regal per a les participants: “Vam fer unes dinàmiques on les dones, a més de fer un documental per a nosaltres, era com fer-les un present, un regal on elles també pogueren d’alguna manera sanar i dur-se com una experiència sanadora a més de parlar del que anaven a parlar. Veure com s’obrin, tot el respecte, les rialles… ha sigut molt reparador”.
L’anonimat com a escut i resistència
Un dels reptes més grans de ‘Triatge’ va ser gestionar el desig de les dones de parlar davant la por a l’exposició pública. Encara que moltes volien transmetre el seu testimoni, no volien aparèixer en el documental. Per això, Violeta va prendre una decisió artística i ètica radical: protegir totalment la seva identitat. En el muntatge final de 20 minuts, no se les reconeix “ni físicament ni per la veu”.
Aquest procés no va ser fàcil. Per aconseguir els testimonis, la directora va contactar amb la plataforma Abusos Baleares i va seguir protocols estrictes de consentiment: “Demanant tots els permisos… demanava permís per a donar-les el meu contacte, tots uns protocols a seguir fins que al final van aparèixer dones que sí que volien parlar”. El resultat és un relat col·lectiu on la paraula és la protagonista absoluta, despullada de rostres, per centrar-se en la dimensió humana d’un sistema que necessita ser revisat urgentment.
L’amor a l’art i la precarietat del documental
Violeta no amaga la duresa de produir cinema documental en l’actualitat. El projecte va tirar endavant gràcies a un crowdfunding i a la implicació d’un equip que comparteix la seva ideologia, amb Sofía a la producció executiva i Nico Pecollo del Vínculo. “Fer un curtmetratge és molt complicat, no es guanyen diners”, admet amb franquesa. “Tot el procés de creació no n’hi ha diners que paguen això. El documental, i sobretot el documental social, és totalment amor a l’art”.
Actualment, Triatge es troba en fase de distribució, amb el desig de recórrer festivals tant a les Balears com a escala nacional i internacional. Mentrestant, Violeta continua respirant, parant i buscant en la càmera la manera de fer visibles les realitats que la societat prefereix ignorar.
