Violeta Lópiz, nascuda a Eivissa i establerta actualment a Perú, ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Il·lustració 2025. Amb una trajectòria de només una quinzena de llibres publicats, la il·lustradora ha rebut aquest guardó en un moment vital marcat per la maternitat i l’allunyament del focus públic. UEP! Mallorca ha conversat amb ella per conèixer de prop com viu aquest reconeixement inesperat.
Una producció petita, una mirada singular
“Jo tinc una producció petita, uns catorze llibres, dels quals només mitja dotzena són com petites joies”, explica Lópiz. “És molt estrany, en un moment on tot és tan immediat, que algú s’hagi pres el temps de llegir-me”. Cada projecte, diu, ha estat un procés singular, amb un enfoc diferent i sense una marca estilística fàcilment reconeixible.
“No estic a les xarxes, no em faig publicitat. Ho intento, però m’oblido que existeixen”, admet, amb una barreja d’humor i serenitat. Aquesta invisibilitat autoprovocada, lluny de ser un hàndicap, ha marcat la seva trajectòria amb una autenticitat difícil de trobar al mercat editorial actual.
“Els llibres que faig no són d’una sola lectura. Tenen moltes capes”
– Violeta Lópiz
Foto: LA CALA Carlos Grassa Toro
Il·lustrar com a immersió profunda
La paraula “immersió” apareix sovint quan Violeta Lópiz descriu el seu procés creatiu. “Hi ha un còmic de Max sobre filosofia que sempre em ve al cap: els filòsofs baixen a les profunditats i pugen amb una nova visió, gairebé ofegats. Així he viscut jo cada llibre”.
Alguns dels seus títols més densos han trigat entre cinc i set anys a completar-se. Lópiz defensa llibres amb múltiples capes, que poden rellegir-se i descobrir-se novament, lluny de les lectures ràpides i efímeres. “Els llibres que faig no són d’una sola lectura. Tenen moltes capes”.
La maternitat com a punt d’inflexió
Ara mateix, el dia a dia de Lópiz transcorre a casa, amb la seva filla petita. “Vaig deixar d’il·lustrar abans de tenir-la. Estava massa absorbida pel treball. Vaig decidir renunciar-hi, perquè volia ser mare”. Aquesta decisió, segons explica, li ha permès redescobrir-se.
“Allà on abans hi havia una obsessió per continuar sent il·lustradora, ara hi ha la voluntat de ser millor persona. La maternitat és brutal. És una oportunitat per créixer”. I enmig d’aquest canvi vital, ha arribat el reconeixement institucional.
“Sempre m’ha interessat posar-me al servei d’alguna cosa. No fer només llibres per nens, sinó altres coses que també tenen sentit”
– Violeta Lópiz
Foto: (Valle Sagrado PERU 2024) foto del apicultor Santos Sairitupa
Entre Perú i Eivissa
Violeta Lópiz manté una vida arrelada a la natura. Ara resideix al Valle Sagrado, prop de Cusco, al Perú, on ha nascut la seva filla. “Vaig néixer en un camp d’Eivissa, amb gallines i cabretes, i he tornat al camp per criar-hi la meva filla. Com les truites, he tornat a l’origen”.
Malgrat tot, el vincle amb Eivissa es manté, encara que distant: “Tinc alguna amiga d’infància i les amigues de la meva mare, però poca cosa més”.
Una il·lustració que no vol ser classificada
Publicada sovint per editorials internacionals, Lópiz ha experimentat la dificultat de classificar els seus llibres. “El meu darrer títol, La increíble historia de la ratita que nunca fue presumida, parla de violència de gènere. No sabien on col·locar-lo. Va sortir amb un segell nou, ni infantil ni adult”.
Segons explica, sovint els seus llibres parteixen d’un impuls personal, no d’encàrrecs. “Els faig des d’una part molt meva. A vegades des de la nena que vaig ser. Però no sempre són per a infants”.
Un premi inesperat, rebut des de la platja
L’anunci del Premi Nacional d’Il·lustració va arribar en un context gens habitual. Violeta Lópiz explica que no sabia que el ministre de Cultura l’estava intentant localitzar. “Canvio de número cada dos per tres i només el tenen els meus amics”, comenta. Finalment, van haver de contactar-hi per correu electrònic, però ella no ho va veure fins al vespre. “Era a la platja amb la meva filla, i me’n vaig assabentar per un amic, que m’ho va dir perquè ja havia sortit als diaris”.
L’endemà va veure diverses trucades perdudes i, quan finalment va respondre, va mantenir una conversa breu amb el ministre. “Em va dir: soc el ministre de Cultura, Violeta. Jo vaig pensar: perdó, no sé qui ets”, recorda entre riures. “Va ser molt amable i molt cordial. Em va donar les gràcies”.
El seu desconnexió amb el món digital fa que fins i tot hagi oblidat respondre al correu oficial on li demanaven les dades bancàries per al lliurament del premi. “Gràcies per recordar-m’ho!”, diu. Tot i això, sap que la cerimònia oficial no serà fins l’any vinent, en un acte conjunt amb els altres premiats de l’Estat. “Supòs que et donen la mà del rei i et donen alguna cosa bona per menjar”, afegeix amb humor.
Il·lustrar des de la sinceritat
Malgrat la falta de presència pública, la il·lustradora ha rebut altres reconeixements com el de la biblioteca de Nova York o el New York Times. “A Espanya no m’han editat gaire. Però a fora, com a Nova York, sí que he trobat editorials petites que aposten pel meu treball”.
Avui, Violeta Lópiz reivindica una altra manera de crear. Més honesta, menys pretensiosa. “Quan feia llibres pensant en agradar als altres, patia molt. Ara em surt tot molt més natural. Sobretot quan faig imatges per ajudar les companyes del grup on estic”.
Per ella, la il·lustració pot estar al servei d’altres camps, com la ciència o el desenvolupament personal. “Sempre m’ha interessat posar-me al servei d’alguna cosa. No fer només llibres per nens, sinó altres coses que també tenen sentit”.
Aquest reconeixement, creu, pot ser un impuls per tornar a fer llibres. Però, com tot a la seva trajectòria, serà al seu ritme. Sense pressa. Sense soroll.
Foto principal: (Valle Sagrado PERU 2021) foto de Javier Solís
