Anit, Viva Suecia va tornar a demostrar perquè és la banda més en forma del rock alternatiu actual en un concert vibrant, ple d’emoció i força que ens va fer gaudir com a nins petits en el que, per a molts mil·lènials que encara creim en aquesta manera de viure la música, fou el final apoteòsic per a la temporada d’Es Jardí. Rafa, Alberto, Jess i Fernando varen omplir el recinte de l’antic Aquapark de cors sedents d’emoció i gargamelles que a cada bategada omplien les nostres veus de cridanera pura corejant tots i cadascun dels seus himnes.
Per jo, no era una nit qualsevol. Aquesta banda, que vaig descobrir un 30 de novembre de 2019, cent dies justos abans de tancar-nos en les nostres cases, em va captivar amb un directe que em va fer veure la llum al final del túnel. Era alguna cosa diferent, una cosa clàssica però sòrdida i obscura. Però també, era màgica, transparent, nua. Viva Suecia desprèn amor per la música. I a la vegada, la seva posada en escena és potent, enèrgica, xulesca, reivindicativa. És divertit i emotiu. Aquell dia, a Valladolid, on m’havia desplaçat per veure’ls, alguna cosa de tot això, o tot alhora, va tocar amb una tecla del meu interior. I des d’aleshores, no vaig poder parar d’amarar-me en la seva música, d’anhelar els seus espectacles. Però va arribar el bitxo.
Viva Suecia, amb un rock a l’inici obscur, però que ha anat prenent forma treball a treball, varen animar les nostres nits de soledat compartida i, poc a poc, es varen convertir en un referent. Temes com “Hemos ganado tiempo”, “Bien por ti” o, sobretot, “A dónde ir” varen entrar en la part més contemporània de la banda sonora de les nostres vides.
Des de llavors l’hem pogut gaudir el 2021, quan Es protoJardi (Mallorca Live Summer), va programar el seu primer concert post pandèmia i no vàrem dubtar a fer click a F5 cada ídem segons per poder reservar la taula de quatre d’enmig a la primera filera. No era el mateix, però era imprescindible. També varen venir l’any passat al Mallorca Live. Però ahir… Ahir la nit era seva. I havia costat. Però allà els teníem. Ahir, realment em vaig sentir com aquell primer concert. Captiu del seu estil. De la seva música. De la seva personalitat. Com aquell dia a Valladolid, però amb molta més calor. Quina energia! Quines ganes de viure! I sonen. Sonen bé i sonen totes.
El millor d’aquests concerts és que t’adones que no ets l’únic que sent això. Estàs rodejat de gent que sent el mateix o més del que tu estàs sentint. Veus com no baixen les mans en cap moment, com la suor recorr les cares de tothom. Un somriure. Uns ulls plorosos. Un crit de ràbia. Un altre d’alegria. I així, passant per tots els amagatalls de les nostres ànimes fins a acabar trencats i refets. I llavors, quan saps que has tornat a viure una nit grandiosa de rock. I és llavors quan reactives la fe en què la música no està condemnada a ser l’Spotify connectat a uns bafles. I és llavors, quan ja no pots anar a dormir.
