La Nit de l’Art inaugurarà la temporada expositiva a les illes el pròxim dissabte 19 de setembre de 2026, celebrant el seu 30è aniversari amb un programa que s’estendrà entre les 18.00 i les 23.00 hores a Palma i diversos municipis de Mallorca. L’esdeveniment, organitzat per l’associació Art Palma Contemporani, reunirà novament galeristes, artistes i institucions en una cita que enguany estrena identitat gràfica i suma nous espais. Però darrere d’aquesta cita multitudinària s’amaga una història de reivindicació i gosadia. Xavier Fiol, un dels galeristes impulsors d’aquella primera obertura nocturna conjunta la tardor de 1997, repassa els orígens d’una idea que va néixer per trencar barreres i que, tres dècades després, s’enfronta al repte de no perdre la seva essència fundacional.
La rebel·lió d’uns galeristes emprenyats
Els fonaments de la Nit de l’Art no es troben en un pla de màrqueting ni en una estratègia institucional, sinó en la frustració d’un sector que se sentia marginat per les lleis estatals. Era l’any 1991 i l’espurna va ser una normativa que va encendre els ànims dels professionals de l’art. Fiol ho recorda amb la passió de qui va viure aquelles primeres trinxeres: «Al principi dels anys noranta, un grup de galeristes de Palma vèiem una llei de patrimoni a escala estatal que va provocar una llei de mecenatge que no va arribar a tenir mai efecte. Vam fer la primera vaga de galeristes a escala estatal l’any noranta-u. Vam fer una vaga totes les galeries d’Espanya per culpa d’aquesta llei de patrimoni que atemptava bastant contra els nostres interessos».
Aquell malestar compartit va ser el ciment que va unir noms cabdals del galerisme mallorquí. Les reunions van començar a succeir-se en un restaurant prop del Palau Reial, el Diplomàtic, en un ambient on finalment es va forjar l’Asociación Independiente de Galerías de Arte de Baleares (AIGAB). «No existia un pla estratègic ni un pla de pressupostos. Existia simplement una convicció que havíem de fer alguna cosa plegats, que les galeries havíem de col·laborar per fer visible una mica la nostra feina, que era molt desconeguda a vegades, inclús avui en dia», relata el galerista. Noms com Pep Pinya, Joan Guaita, Joan Oliver Maneu, Ferran Cano, Bernat Rabassa i el mateix Xavier Fiol —el més jove de tots ells, amb poc més de trenta anys en aquell moment— van encapçalar aquesta unió inèdita.
«Fer un espai obert, proper, per a tots. Apropar l’art contemporani a la gent, fomentar el coneixement de l’art i, per què no, provocar vocacions».
– Xavier Fiol
L’espurna de Nova York i el trencament de barreres
Sis anys després d’aquelles primeres trobades corporatives, la necessitat d’obrir-se al gran públic va propiciar un salt al buit l’any 1997. L’objectiu era clar: eliminar la por escènica que el ciutadà mitjà sentia en travessar el llindar d’un espai d’art contemporani. L’anècdota fundacional viatja directament des dels carrers de Manhattan fins a l’illa.
«Va sorgir una altra idea que era bastant novadora: obrir un dijous al vespre tots, a l’inici del curs, per donar visibilitat a la nostra feina, trencar aquesta barrera que té la gent a vegades d’entrar a una galeria, que li fa respecte», explica Fiol. La inspiració la van portar Joan Oliver Maneu, Bernat Rabassa i jo mateix, d’un viatge als Estats Units. «Passejant pel Soho, que era en aquells moments un barri on ja començava a haver-hi canvis i la gent començava a anar cap a Chelsea, hi havia una gran moguda que es deia Soho Gallery Nights. Van veure aquella quantitat d’artistes i activitat nocturna, i gent que entrava i sortia, i van dir: ‘Per què no fem una cosa per l’estil ara quan arribem a Palma?’.»
La idea va quallar durant un dinar al Passeig Marítim. Van planificar inaugurar simultàniament aquell mateix setembre de 1997, trencant les regles històriques de la competència interna. «Alguns, vam inaugurar el mateix artista tots tres [Xavier Fiol, Pep Pinya i Bernat Rabassa]: Joan Miquel Ramírez. Això era una novetat. Trencar un poc això de la competència de les galeries», rememora.
El propòsit fundacional de la Nit de l’Art, intacte trenta anys després en la memòria de Fiol, era simple però ambiciós: «Fer un espai obert, proper, per a tots. Apropar l’art contemporani a la gent, fomentar el coneixement de l’art i, per què no, provocar vocacions».
L’impuls fundacional d’aquella primera Nit de l’Art va bategar amb força als carrers del centre històric. Fiol evoca en la memòria aquells escenaris inicials: «El carrer Verí i els carrers que envoltaven una mica també la Pelaires». Aquesta històrica galeria, capitanejada per Pep Pinya, va jugar un paper clau que anava més enllà de la simple participació. Tot i que la iniciativa nocturna naixia d’una certa rebel·lia de qui necessitava visibilitat, el galerista s’atura per reconèixer i matisar el pes dels veterans: «No és just això. Pep Pinya ja havia fet molta història com a galeria d’art, la Pelaires, ja em diràs. No necessitava que el coneguessin». En aquest sentit, subratlla l’altruisme d’aquests noms consagrats com Pep Pinya, Joan Guaita o Oliver Maneu, cap a les fornades emergents que començaven a despuntar a la ciutat: «Això va ser també part de la seva generositat, contribuir a mostrar un moviment incipient de galeries de Palma que estàvem obrint amb idees noves i amb artistes internacionals».
Entre la frivolitat i l’elitisme: la defensa de la festa
L’èxit de convocatòria va ser immediat, però l’esdeveniment no va trigar a rebre crítiques des dels sectors intel·lectuals i puristes, que veien en la cita una excusa per a l’oci nocturn i la superficialitat. Fiol no amaga les contradiccions d’aquells primers anys, que ell mateix va arribar a qüestionar inicialment.
«Després de la primera o segona edició, la part lúdica guanyava molt de terreny a la part artística», confessa. «Me’n recordo que la fundació Miró va organitzar una festa el segon any, hi havia unes cròniques que deien: ‘Van donar tequila i corridos mexicans a la fundació Miró’. Això va ser molt criticat, inclús per mi mateix, perquè no sabíem si la part lúdica estava eclipsant la reflexió, el vessant intel·lectual de l’art que implica pausa i tranquil·litat».
Aviat, però, l’organització va comprendre que aquella efervescència festiva era precisament el vehicle necessari per democratitzar l’art. El galerista defensa obertament aquest format assequible: «La part lúdica, la festa, la trobada de la gent que tornava de vacances… Aquell reinici de la temporada havia de ser un retrobament on la gent s’explicava coses. Aquest debat es va anar superant, perquè aquí no es tracta que el dia de la Nit de l’Art s’hagi de fer una conferència d’art contemporani. No és això. Era una festa. I era una manera que la gent entrés dins una galeria sense por».
Amb el temps, l’esforç per motivar el públic es va sofisticar, arribant a sortejar viatges culturals. «Fèiem una tómbola. Cada vegada que tu entraves a una galeria et donaven un tiquet. I a les dotze, s’hi ficaven tots els tiquets en una mà innocent, es treia un i regalàvem dos viatges al Guggenheim de Bilbao, que s’acabava d’inaugurar… Un altre any un viatge a Madrid amb dues entrades a Arco. Fèiem imaginació al poder per motivar que la gent vingués a la Nit de l’Art».
«No podem mesclar-nos amb decoració i botigues de quadres… aquí que hem d’anar alerta».
– Xavier Fiol
L’evolució, les crisis i el «monstre» institucional
El transcurs de tres dècades no ha estat exempt de moments històrics que han posat a prova la capacitat de resistència del sector. Fiol assenyala dues dates que van impactar directament en l’esdeveniment. El primer gran xoc global va ser l’any 2001. «Les Torres Bessones van caure l’11 de setembre i la Nit de l’Art s’inaugurava el 20 o 21», memora el galerista. Lluny de paralitzar-se, l’esdeveniment es va convertir en un espai de fugida per a la ciutadania: «Va ser un èxit absolut de gent que volia sortir al carrer. Va ser la primera gran prova de foc». La segona sotragada arribaria l’any 2008. «Lehman Brothers va caure la primera setmana de setembre. I la Nit de l’Art era la tercera».
Més enllà dels cops macroeconòmics, el gran repte intern del galerisme mallorquí avui és el creixement desmesurat de la mateixa cita. L’antic format intuïtiu i col·laboratiu ha deixat pas a una estructura altament institucionalitzada gestionada per Art Palma, amb jornades VIP i programes per a col·leccionistes, un fet que Fiol analitza amb franquesa i cert recel: «Què hem fet? Hem creat un monstre? Els galeristes ara hem d’estar més pendents que no ens prenguin una escultura que d’explicar-la. Ens hem passat? O se’ns n’ha anat de les mans?».
Com a president de l’entitat durant molts d’anys, Fiol va impulsar canvis per mitigar aquest ofec, tot intentant reequilibrar la balança entre la professionalitat i l’origen popular. «Ho vam haver de passar a dissabte i organitzar dos dies per a professionals. Dijous i divendres per a professionals, petites visites guiades, per explicar les nostres exposicions. Perquè el dia de la Nit de l’Art no es pot fer res més que beure cava, vi, si és que n’hi ha, xerrar amb tothom i passar-ho bé envoltats d’obres d’art. Igual estem perdent el sentit, perquè nosaltres el que volíem era apropar l’art a la gent, no convertir-nos en un escenari que al final fos contraproduent».
Aquesta expansió ha consolidat internacionalment la fita, però també ha generat l’efecte rebot d’allunyar el col·leccionista i l’intel·lectual més purista durant el cap de setmana de masses. «Una classe intel·lectual ben informada no està gaire d’acord amb això. De fet, no ve», sentencia Fiol. «Molts importants col·leccionistes diuen: ‘Jo la Nit de l’Art no surto de casa meva’. I això ho entenc. És que potser si jo no estigués dins el cotarro, a lo millor aquell dia no sortiria».
Un crit per a una nova revolució
Ara, amb la perspectiva de trenta anys de bagatge i sent un dels fundadors encara en actiu al capdavant de la seva galeria, Xavier Fiol llança una advertència contundent sobre l’estat del sector. Si bé reconeix que el sector «ha crescut una barbaritat», qüestiona si de vegades el vertader propòsit s’ha transformat merament en «un negoci de glamour, lifestyle o decoració».
Davant la proliferació de projectes paral·lels i espais no especialitzats que obren les seves portes aprofitant la força magnètica de la data, Fiol es mostra implacable en la seva defensa de la qualitat: «No podem mesclar-nos amb decoració i botigues de quadres… aquí que hem d’anar alerta».
Quin és l’horitzó d’aquesta cita cultural històrica? Per a Xavier Fiol, la supervivència passa ineludiblement per no oblidar els principis d’aquelles trobades originals dels anys noranta. «Tinc un desig, que no mori. En durarà trenta i cinquanta més, nosaltres ja no ho veurem. Però sí que necessitarà, tal com està el món, una altre fet de rebel·lia. I nosaltres, tornar a l’origen i al leitmotiv: obrir simultàniament, apropar l’art contemporani al públic, fomentar el seu coneixement i despertar vocacions».
