Luz, Arena y Llanto, recentment publicat en CD per Espora Records i Discos Belamarh, es va començar a gravar fa divuit anys amb la idea inicial de mesclar temes inèdits amb noves versions d’altres cançons ja editades prèviament. 

Resulta que quan els músics ja duien tres anys de feina, la memòria RAM del multipista va col·lapsar, i com que avui en dia no hi ha peces de recanvi, a causa de l’obsolescència programada, es va perdre bona part de les gravacions ja fetes. Per sort, algunes pistes sí es varen poder recuperar, com les guitarres enregistrades per Luis Escorcia, que va abandonar el grup ja fa anys, després d’haver estat un dels membres fundadors, juntament amb Xisco Albéniz i Javier Suárez.

És amb Xisco Albéniz, amb qui conversam sobre aquest disc tan esperat pels seguidors del grup. Ens explica l’evolució de les cançons que el conformen, ara, que acaba de veure la llum, pràcticament vint anys després de la seva gestació. Tota una aventura sorgida d’un ensurt tècnic, que a la fi ha modelat un nou concepte de llançament i de grup.

Tot i que de primeres ens va pegar una baixada anímica molt forta, ara li estam agraïts al destí. El que havia de ser un àlbum convencional amb deu cançons ha esdevingut un disc amb dinou talls i amb petites bandes sonores que fan d’interludi entre cançó i cançó. Això, podem dir que l’ha convertit en un Sgt. Pepper’s a la hispana, en versió llatina. (Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, The Beatles, 1967).

Així, és un disc per escoltar com abans, per ordre i d’una tacada. 

És una novel·la, és com un viatge. Les cançons no es poden treure fora de context. Fins al moment, hem publicat vuit temes a les plataformes digitals, i ens hem guardat els que presentarem en format de videoclip. El CD es completa amb unes petites bandes sonores experimentals, com a interludis entre cançons. En aquest sentit, anam a la contra de tot, de la tendència actual a l’hora de mostrar la teva producció musical. Hem creat el concepte complet, en CD. No volem fragmentar la continuïtat de les cançons.

Ja hem pogut veure tres videoclips, dels tres primers temes que s’han avançat: Los Mineros, Mi Querida Amiga i El Desierto de tu Soledad, cada un amb una atmosfera i una ambientació diferent, totes molt acurades.

Al darrere hi ha un laboratori creatiu amb artistes, com el meu fillol, Maximiliano Adrover, que s’encarrega de la fotografia i del videoart. També hi ha el seu pare, en Rafa de Gran Sol, dissenyador i pintor, que ens ha fet la portada, per citar-ne a dos d’un grup més ampli. Així mateix, han participat el músic i productor Silvio Bulacio, MasaSonic, que, per exemple, ha tocat amb Fito Páez. Aquest gran equip humà s’ha preocupat molt de la part creativa i visual, i ha creat aquests universos individuals i únics per a cada un dels vídeos.

Tot queda reflectit als crèdits i agraïments, una llarga llista no apta per a persones amb presbícia. Al llibret, també s’inclouen les lletres i una curiositat inesperada en el tall dinou, que tanca el CD. Als crèdits, s’anuncia amb el títol de tres interrogants (???), però a la descripció ja desvetlla el títol real, que ja duu implícita la sorpresa. 

Finalment, només han inclòs dues versions de temes antics: Toda mi Alma i Buenaventura. La resta són composicions noves, que, tanmateix, segueixen la tradició lírica del grup amb els conceptes recurrents del seu univers tan poètic i propi: des dels més reflexius o existencialistes, com guerra, mort, cova, misteri, plorar, silenci, desert, por, buit, patir… Referències a la natura i els aliments del cos i de l’ànima, com sal, vi, tequila, “guindillas”, brandi, rom, cigarret; i per suposat, Déu, ànima, creu, Veracruz, llum, aigua, riu, font, salvació, somiar, sort, destí, cor, tren, cel, bellesa, sang, secret, mar, muntanya, amor.

Sí, pensam en l’aigua purificadora, el baptisme; i l’aigua netejadora, per fora i dins. Quan la corrupció guanya, l’aigua la combat. Vicente Ferrer reia quan li demanaven per la mort: “els morts estan més vius que nosaltres”, deia. A Mèxic, de la mort en fan art. Lorca cantava himnes a la vida i la mort. Occident és cursi, no miram la mort de cara.

A Luz, Arena y Llanto trobam tragèdia, però també esperança, que és la part que vol subratllar en Xisco. 

Els músics hem de contagiar a la gent d’esperança, especialment als joves. Vivim uns temps de gran crisi imaginativa. El més important és la transmutació, tirar endavant, com deim a la cançó Los Mineros, que obre el disc, “Sempre hi haurà una llum”, encara que a la superfície, diàriament, ens trobem amb missatges aterridors, com les guerres o el canvi climàtic. Tot i això, la genialitat humana ha crescut perquè l’home sempre s’aixeca contra l’adversitat. És el moment d’arriscar més. 

Actualment, a més d’en Xisco (Francisco Albéniz) i en Javier Suárez, La Búsqueda són Jaume Compte i Guillermo Femenías a les guitarres;  Bernat Xamena a la trompeta; Arantxa Andreu a les veus i els teclats; Chus Coll al violoncel; Pablo Di Salvo al contrabaix i Dani Feliu al baix. 

Al disc, han participat molts músics, entre els quals, Guillermo, el mariatxi Mallorcatitlán o José Domingo i Borja Aguiló als cors, i inclús hi ha una cançó cantada per Beatriz Calderón.

Entre els instruments que sonen, destaquen un quartet de corda, diferents instruments antics i ètnics, trompetes mariatxis, samplers i el xiular d’en Xisco a Los Mineros i Mi Querida Amiga.

El mestre dels xiulos és el gran Curro (Kurt) Savoy, que va xiular les bandes sonores d’Ennio Morricone per als grans westerns de Sergio Leone. En el meu cas, he aconseguit una bona aproximació a l’afinació perquè xiulava les melodies als meus músics perquè no he estudiat música ni en sé de solfeig. Amb aquesta pràctica i el temps, l’instrument s’ha anat temperant.

La Búsqueda preveu alternar dues formacions, una al complet i l’altra en format reduït i acústic, amb Pablo Di Salvo al contrabaix, que estaran preparades per a sortir a actuar i presentar el disc a partir de l’octubre o novembre.

D’aquí a uns mesos, tenim pensat publicar un vinil amb tres o quatre temes inèdits. Tot, pel nostre sibaritisme amb el so. Ens agrada la música digital tractada analògicament.

Els oients a les plataformes no deixen de créixer d’ençà de la publicació del CD. En pocs dies, s’han incrementat en un centenar i s’acosten al milenar.

Tenim etiqueta de grup de culte. La veritat és que he notat molt d’afecte sincer i inesperat, especialment als mitjans de comunicació. Ja hem parlat amb alguns de Mèxic i també han de sortir critiques a El País i algunes ràdios generalistes, en les quals n’han parlat bé de la nostra feina. A mitjans de juny anirem uns dies a Madrid a fer promoció.

Podeu escoltar els vuit temes publicats a les plataformes i al lloc d’Espora Records.