Durant aquests darrers 40 anys he anat a molts de concerts a Mallorca i mitja Espanya: AC/DC, Extremoduro, Dire Straits, Tina Turner, Luz Casal… grups d’aquí i d’allà, solistes, públic entregat, però ahir tot això va quedar superat en el concert de Raphael a l’Auditorium de Palma. Poques vegades o cap havia vist aquest domini de l’escenari, dels tempos, del saber estar, mirant al públic, actuant per la càmera, entrant, sortint, amb les pauses adequades i sense dirigir-se al públic en cap moment dels 100 minuts d’espectacle. Només al final va donar la bona nit, a mode de despedida o d’afirmació.
Raphael és un valent, és símbol de la lluita contra l’edatisme, ha sortit de l’addicció al minibar, de diversos càncers, es mostra en públic com si fos el primer dia, amb gestos inimitables que l’han acompanyat al llarg de la seva carrera, expressions facials que destacaven a les imatges que mostraven els primers plans de Raphael.
Raphael hauria de ser més reivindicat. Abans del A quién le importa ja hi va haver el Qué sabe nadie, o el Digan lo que digan. Totes les modernes volen fer un duet amb ell; el darrer en aconseguir-ho és Loquillo. La seva presència a festivals indies com Benicàssim o Sonorama l’ha fet connectar amb els mil·lennials.
Normalment, durant un concert de flamenc, el públic sol ser més apassionat, piropetegen l’artista, aplaudeixen a rabiar, s’aixequen, ballen… però ahir, amb en Raphael, cada cançó era un moment d’explosió, com si acabàs el concert i haguéssim de demanar un bis. El públic, ja de certa edat, dret, cridava: “Guapo”, “Impresionante”, “¡Qué voz!”… eren alguns dels crits dedicats al de Linares.
Raphael no va deixar cap cançó sense cantar: La noche, Yo sigo siendo aquel, Cierro mis ojos, Digan lo que digan, Mi gran noche, Amo, Si no estuvieras tú, Hablemos del amor, Padam, padam, La vie en rose, Himno al amor, Estuve enamorado, Ámame, En carne viva, Qué sabe nadie, Yo soy aquel, Escándalo o Como yo te amo. Fins i tot va encetar Nadal amb El Tamborilero.
Martos va deixar que el públic completàs la nit sent protagonista de les cançons, sobretot de Mi gran noche, Estuve enamorado i Escándalo. La platea de l’Auditorium estava a vessar, i al galliner li faltava poc per omplir-se.
Ahir Raphael va ser aquel i tots els altres que ell va voler, i tots els altres vàrem voler ser Raphael. Aquest dissabte, Raphael torna a l’Auditorium de Palma: encara queden entrades a 75 € al galliner. Jo hi tornaria.
