L’humorista Yunez Chaib, col·laborador destacat del programa televisiu La Revuelta i actor a la sèrie Se tiene que morir mucha gente, reflexiona sobre la publicació de la seva primera novel·la, Corderito. Lluny de la immediatesa dels platós de televisió i dels estudis de ràdio on ha desenvolupat la seva carrera professional durant els darrers anys, el creador mallorquí aprofundeix en els límits de la comèdia, els seus propis processos creatius i la complexitat d’enfrontar-se al públic de Mallorca.
Els vincles familiars com a eix de ‘Corderito’
L’arribada de Yunez Chaib al món editorial es materialitza amb una obra de ficció on les relacions interpersonals prenen el pes central. L’autor es mostra reticent a imposar una visió única sobre el seu treball i les múltiples capes de lectura que pot oferir la narrativa d’aquesta història inèdita. «Per mi és una novel·la que tracta principalment dels vincles familiars», assenyala el còmic, per després obrir la porta a la subjectivitat de l’espectador. «Cada lectura que se li doni s’extraurà un tema o un altre i a mi tampoc m’agrada dir-li a la gent de quina forma ha de llegir aquesta novel·la».
Tot i que l’obra beu indiscutiblement de la realitat de l’artista, ell mateix estableix una línia clara i definida entre la ficció narrativa pura i el relat estrictament personal o el diari íntim. Aclareix de manera contundent que l’ha escrita basant-se en vivències pròpies, «però no diria que és una biografia ni una autobiografia». El distanciament evident amb la seva obra literària es fa del tot explícit en l’estructura familiar. «Els personatges són ficció, jo tinc tres germans, ja només amb aquest canvi la història és molt diferent».
Una de les qüestions primordials que sobrevola la lectura d’aquesta nova obra és la presència de problemàtiques socials palpables. No obstant això, Chaib rebutja obertament categoritzar el seu llibre de debut com una eina de crítica social o un manifest dissenyat per alliçonar el lector. El text s’alimenta del seu entorn vital conegut, però manté intacte un propòsit eminentment lúdic per a qui el consumeixi. «Surt de la meva imaginació i també d’inspiració de situacions que he viscut o que m’han contat, però principalment és una història que té com a objectiu entretenir», subratlla l’autor.
Sobre la decisió conscient de no escriure un llibre de denúncia sobre la discriminació, la seva postura és absolutament ferma. «Si hagués volgut fer això, hauria escrit un assaig». El creador reconeix obertament que aquest context social impregna ineludiblement les pàgines de l’obra. «El racisme travessa la novel·la i és un tema que hi és, però no és una novel·la, denúncia ni de protesta. Per mi és una novel·la d’entreteniment».
«Jo intento agradar al màxim de gent possible… segurament a algú molesti, és normal, no se li pot agradar a tothom»
– Yunez Chaib
L’art de fer riure i els seus límits inexplorats
Com a professional consagrat de la comèdia, l’expectativa indissociable del riure acompanya qualsevol projecte artístic que dugui el seu nom a la coberta. Respecte a si Corderito compleix estrictament amb aquesta premissa, l’autor confirma que el to humorístic hi és plenament present, però amb matisos rítmics diferents. «No és el típic llibre de monòlegs ni d’acudits, però sí que és una novel·la molt divertida, té punts de riure, té punts més febles… hi ha moments entretinguts», detalla sobre la construcció atmosfèrica del seu relat.
El debat etern sobre els límits de l’humor és una constant. Chaib reflexiona acuradament sobre el pes de l’experiència vital necessària per assolir aquesta desitjada distància còmica. «Crec que sí [es pot riure de tot], però clar, al final per riure’t de tot necessites viure molts més anys, jo hi ha coses que encara no he vist». Pel que fa a les reaccions dispars del públic, el mallorquí assumeix amb naturalitat la impossibilitat d’aconseguir una aprovació universal. «Jo intento agradar al màxim de gent possible… segurament a algú molesti, és normal, no se li pot agradar a tothom». Per il·lustrar la susceptibilitat de l’audiència, empra un exemple concret: «Són unes reaccions naturals a la comèdia… Si tu fas un acudit sobre els oculistes, que no és un gran tema, pot ofendre molt al gremi dels oculistes i tindràs aquesta mateixa reacció».
El laboratori creatiu davant les càmeres
La delicada translació de l’humor fins a l’espectador requereix un mètode rigorós. L’estratègia de treball personal de Yunez Chaib per perfeccionar les seves intervencions passa per un procés de validació. L’humorista descriu obertament l’acte d'»escriure un parell d’idees en el teatre de prova i si funcionen els ducs a la tele». Aquesta metodologia genera moments de dificultat. El repte arriba quan l’energia natural sembla esgotar-se: «Crec que lo més complicat pot ser que hi ha dies que arribes a la gravació… i m’he de prendre un te verd, que jo no prenc cafeïna ni teïna, i aquell dia no dorm, però ja està».
Aquesta capacitat per produir acudits prové d’una praxi fortament arrelada. «Ja m’he acostumat a aquesta feina i tinc la rutina i els hàbits preparats per treure comèdia de qualsevol banda», assegura. Aquest sistema nerviós topa de ple amb el procés lent que ha guiat la seva incursió literària. L’elaboració de Corderito obeeix a uns terminis radicalment distants. «L’he escrit en dos anys». Analitzant aquesta bifurcació, dictamina amb rotunditat: «És un altre ritme, totalment».
«Aquests anys sí que puc afirmar que la meva feina està funcionant i n’estic superagraït»
– Yunez Chaib
Clima peninsular i el veredicte de Palma
El xoc entre la seva base a Madrid i Mallorca constitueix un altre focus fonamental. L’artista apel·la directament a una necessitat física insatisfeta a la gran ciutat. «La humitat sobretot», reivindica ràpidament. «Perquè aquí a Madrid el clima és fastigós, bé, és supersec i no m’hi puc adaptar. Fa cinc anys que estic aquí i encara estic sofrint aquest clima».
Aquesta asimetria s’estén al comportament del públic. Chaib defineix el tarannà de l’espectador balear com un desafiament de primer nivell. «Crec que el públic de Mallorca és més complicat que el de la península». Aquest diagnòstic beu del consens col·lectiu: «Xerrant amb amics i amigues humoristes, molts m’han dit que l’actuació de Palma… els va costar una mica més perquè potser la gent s’expressa menys o fa menys renou o tal». Aquesta manca de temperatura inicial, però, amaga una calidesa autèntica: «Però després, quan acaba l’actuació s’acosten i et diuen que ha estat superdivertit».
Un ascens de l’espectacle televisiu al salt interpretatiu
L’actualitat immediata de Yunez està fortament vinculada a l’exposició a La Revuelta. L’humorista confessa la satisfacció immensa que li genera treballar sota una premissa d’autonomia creativa absoluta. «M’ha donat tanta llibertat… mai m’han rebutjat un guió», revela sense cap tipus de circumloqui.
Tot plegat ha culminat en un reconeixement que ha travessat fronteres. «Ha estat una projecció nacional superpotent». En aquest projecte, l’única regla que regeix l’engranatge intern és no abordar aquells continguts o matèries que ja estan desenvolupant els altres guionistes o presentadors del programa.
Paral·lelament a tot aquest camí als platós i a les impremtes, les portes de la ficció interpretativa també s’han obert per a l’autor. Yunez Chaib posseeix un paper a Se tiene que morir mucha gente, la sèrie de televisió basada íntegrament en la novel·la ideada per Victoria Martín. Fugint de qualsevol deliri de grandesa que podria comportar sumar el rol d’actor al seu currículum, analitza la seva presència a la pantalla petita amb una franquesa desarmant. En aquest nou format audiovisual la sèrie d’Anna Castillo dona vida a un personatge afectat per l’ansietat, exactament en la figura d’un guionista de televisió turmentat pel seu ofici. «Tinc un paper supersecundari, i diria terciari… Jo tinc un parell de frases… la meva participació és anecdòtica», aclareix ràpidament per redimensionar el gruix de la seva feina actoral.
Posant tota la seva realitat damunt la taula i qüestionat precisament per la definició pràctica de l’èxit, el creador prefereix mantenir l’ancoratge amb el terreny. «Aquests anys sí que puc afirmar que la meva feina està funcionant i n’estic superagraït», sentència Chaib, resumint en poques paraules la trajectòria d’una ment dissenyada per entendre, disseccionar i traduir l’absurditat del nostre dia a dia.
Fotos: Victor C. / Mariña Testas
