De la tranquil·litat de la Serra de Tramuntana a la consagració a Es Baluard, Aina Albo Puigserver es nua en una conversa íntima sobre la por al buit, la dictadura de la incertesa econòmica i la necessitat d’entendre el paisatge com una abstracció de l’ànima.
Aina Albo Puigserver (Palma, 1982) no pinta paisatges; els habita i els simplifica fins a trobar-ne l’essència immaterial. Des del seu estudi a Selva, on les muntanyes de la Serra de Tramuntana dicten el ritme de la llum, l’artista mallorquina prepara la seva pròxima fita: l’exposició Intersticis. On el sol dibuixa el temps, que s’allotjarà a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma del 22 de maig al 20 de setembre de 2026. Després d’una dècada de trajectòria professional, Albo es troba en un moment de maduresa on la geometria ha deixat de ser una eina per convertir-se en un llenguatge emocional que connecta el cosmos amb la terra.
El refugi de Selva: On el paisatge agafa pes
La vida d’Aina Albo va fer un tomb quan va decidir traslladar la seva residència i el seu taller a Selva. Tot i que es va criar a Palma, les seves arrels familiars i el seu avi eren d’aquest poble al peu de la muntanya, un entorn que ha acabat filtrant-se en cada traç de la seva obra actual.
«El meu entorn és especial, la veritat és que és un plaer viure aquí. Al meu estudi només hi tinc una finestra que mira cap a les muntanyes, però crec que tot això m’afecta. Per a mi va ser un gran canvi i es nota a la meva obra el moment en què vaig venir a viure a Selva. Jo ja feia geometria, ja xerrava de conceptes abstractes, però en el moment que vinc a viure aquí, el paisatge es torna molt més important i té molt més pes en el meu treball».
Aquest paisatge, però, no s’ha d’entendre des d’una perspectiva figurativa. Albo fuig de la literalitat de la pinzellada tradicional per cercar l’atmosfera. «No soc paisatgista», aclareix amb contundència, «però per a mi són paisatges. És un paisatge que no pretenc que sigui figuratiu del tot, encara que hi ha elements que són recognoscibles: si poses una línia horitzontal és molt fàcil fer una referència a l’horitzó, o si poses un triangle és molt fàcil que connectis amb una muntanya».
“Tot al final és una excusa per parlar d’altres coses, per fer una reflexió sobre la contemplació, sobre la connexió amb el paisatge, sobre la consciència del lloc que habitem… “
– Aina Albo
El salt al buit: D’una llibreria a la galeria d’art
La trajectòria d’Aina Albo no ha estat un camí en línia recta. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca i la Universitat Miguel Hernández d’Elx, l’artista va passar molts d’anys allunyada de la professionalització artística, treballant en una llibreria. No va ser fins al període entre 2015 i 2016 quan va decidir fer una aposta personal i llançar-se definitivament al món de l’art.
«Va ser l’any 2016 quan vaig fer la meva primera exposició individual a la Galeria Pep Llabrés Art Contemporani. Va ser la galeria que em va donar la meva primera oportunitat. Des de llavors hem fet feina junts i he intentat créixer el que he pogut».
Aquell inici va marcar l’arrencada d’una activitat frenètica que l’ha portada a exposar a l’estranger, especialment al Perú, on va col·laborar amb la galeria Impacto i, posteriorment, amb la galeria d’en Renzo Pittaluga a Lima el 2022. Aquests projectes internacionals, juntament amb residències artístiques com la de la Fundación Silos a Burgos l’estiu de 2023, han estat fonamentals per a la seva evolució.
La geometria com a vehicle del deliri
Davant la pregunta de si es considera una geòmetra, Albo dubta. Malgrat que els cercles i els triangles dominen la seva producció, la seva relació amb la forma és més poètica que matemàtica. L’exposició l’any 2025 al Museu Francisco Sobrino de Guadalajara, dedicada a l’art geomètric i òptic, va ser un punt d’inflexió en aquesta reflexió.
«Jo no soc geòmetra, no em consider geòmetra, però la geometria està dins el meu llenguatge. Per a mi la geometria és el vehicle per representar fenòmens lumínics, atmosfèrics, astronòmics o simplificar molts aspectes del paisatge. És una forma d’abstracció que conté un concepte i una càrrega conceptual, òbviament amb la meva visió i la meva interpretació de tots aquests fenòmens. Tot al final és una excusa per parlar d’altres coses, per fer una reflexió sobre la contemplació, sobre la connexió amb el paisatge, sobre la consciència del lloc que habitem… i també són una mica alguns deliris meus, reflexions que em fan volar la imaginació».
“No s’ha de perdre mai la perspectiva que aquest és un camí molt difícil i no hi ha un moment que diguis ‘ja està fet, això ja serà per sempre’.”
– Aina Albo
Viure de l’art: La dictadura de la incertesa
Rere la bellesa de les seves composicions s’amaga una realitat econòmica crua i compartida per molts creadors de la seva generació. Albo parla sense embuts sobre la fragilitat de la seva professió i la dependència absoluta de les vendes.
«Per a un artista, tenir galeria significa també poder viure del que fas. Necessites tenir alguna entrada econòmica. Jo no tinc un fix, ni de molt. El dia d’avui aquesta és la meva activitat principal i única. Les galeries fan d’intermediari de venda: si al client li agrada i la gent compra, hi ha rendiment econòmic, i si no, no n’hi ha. És d’això que visc, no d’altra cosa».
Aquesta realitat es va veure especialment amenaçada durant la pandèmia de 2020, un moment on molts projectes es van aturar o retardar, com la mateixa exposició a Guadalajara, que estava prevista dos anys abans de la seva realització final. «Va ser dur», confessa, «va haver-hi moments de pensar que hauria de tornar a diversificar la meva activitat».
Sang nova i el títol davall el braç
L’esguard d’Aina Albo cap al futur no és només individual, sinó col·lectiu. L’artista observa amb una mescla de curiositat i respecte a l’eclosió d’una nova fornada de creadors que, per primera vegada, s’han format acadèmicament a casa.
«Tenc curiositat de veure què passarà, perquè d’aquí a poc comencen a entrar en escena —de fet, en certa manera ja hi han entrat— gent molt jove que ve de llicenciar-se aquí a Balears en Belles Arts». Aquest canvi de paradigma marca una diferència generacional clara; fins ara, la gran majoria de creadors locals havien de cercar la formació fora, com va fer ella mateixa a Salamanca o Elx. Tot i admetre que per ser artista «no és necessari realment estudiar Belles Arts», reconeix que aquesta nova promoció, llicenciada a les Illes, «va trepitjant fort».
Davant d’aquesta empenta juvenil, Albo es distancia amb un cert somriure de qui ja coneix l’ofici: «Jo ja no soc tan jove, en realitat, perquè ja duc deu anys i vaig començar passat un temps… va ser a partir del 2015 o 2016 on faig aquesta aposta personal i començ a fer feina».
La cursa de fons i la por al buit
Malgrat l’èxit recent —com la seva participació a la fira Art Cologne Palma o la seva pròxima entrada a Es Baluard—, Aina Albo manté els peus a terra. És conscient que el reconeixement institucional és un «somni», però no una garantia de futur en un mercat volàtil.
«Hi ha molta gent bona, moltíssima. A part de mi, hi ha moltíssima gent que es mereixeria el mateix. No s’ha de perdre mai la perspectiva que aquest és un camí molt difícil i no hi ha un moment que diguis ‘ja està fet, això ja serà per sempre’. Has d’estar atent. Jo en soc conscient, perquè vaig viure la crisi del 2008 i vaig veure moltes carreres que s’enfonsaven, gent que estava a dalt de tot i que ha desaparegut. Per això sempre dic que no me’n fii. Això és una cursa llarga i de fons, no d’esprint».
El seu objectiu és humil i ambiciós a la vegada: poder continuar fent feina del que li agrada la resta de la seva vida. «No necessit molt per viure», conclou, mirant cap a les muntanyes de Selva, «el que vull és poder seguir fent projectes que m’il·lusionin i que m’umplen. Tot el que m’umpl és el meu objectiu».
