El 24 i 25 de novembre, Magaluf es converteix en l’epicentre mundial de la ficció per a dispositius mòbils amb la celebració del Vertifest. Aquest esdeveniment, totalment inèdit a les Illes Balears, reuneix creadors i indústria per explorar i analitzar el fenomen de les sèries verticals o short dramas, un format audiovisual emergent que està reconfigurant el consum a escala mundial. Al capdavant d’aquesta iniciativa s’hi troba Andreu Fullana (Mallorca, 1994), coordinador del Balearic Islands Audiovisual Market (BIAM). Vinculat a les indústries culturals a través del teatre i l’audiovisual des que tenia setze anys, Fullana desgranarà el present i el futur d’un sector artístic immers en una transformació vertiginosa.
El naixement d’una nova finestra narrativa
La irrupció del telèfon mòbil ha modificat les pautes de comportament de la societat, arribant a dictar, fins i tot, la forma en què els espectadors consumeixen ficció. El coordinador del BIAM contextualitza els orígens del festival i com s’han adaptat a aquesta nova realitat tecnològica i narrativa.
«El Vertifest Magaluf és un projecte que s’engloba a dins del BIAM, que són les jornades professionals audiovisuals que organitzem des del 2021″, explica Fullana per situar les coordenades del projecte. «Vam començar a Calvià, i anem fent coses per Menorca, amb presentacions dels projectes des de fa dos anys a Madrid. Enguany, amb col·laboració amb l’Ajuntament i amb els fons ITS de turisme sostenible, s’ha posat en marxa aquest Vertifest a dins de tota la marca del BIAM, que és una reunió professional on es posa en comú aquesta nova forma de contar històries, que és en format vertical».
L’hàbit físic de sostenir l’aparell ha determinat l’enquadrament de les noves històries. «Com que el mòbil el tenim en vertical, ja s’estan fent ficcions a escala mundial i internacional que es consumeixen no en la típica pantalla horitzontal, sinó en vertical», relata el creador. L’estructura, assenyala, està marcada per la immediatesa més absoluta: «Els capítols duren entre seixanta i noranta segons. És a dir, ja és superràpid tot. A la millor, una sèrie completa té seixanta capítols de noranta segons, que és una hora i mitja més o menys».
Aquestes produccions no es limiten a les plataformes tradicionals o als perfils de vídeo breu. Segons detalla, la indústria ja ha creat els seus propis ecosistemes exclusius: «TikTok és una de les plataformes on hi ha gent que puja les sèries, Instagram n’és una altra. Però després hi ha noves plataformes com DramaBox o Shorta, que són plataformes com si fossin un Netflix, però només d’aquest tipus de ficcions. A dins de TikTok hi ha molta més cosa a part de la ficció».
«A la millor tu te’n vas al cinema i dius: ‘No pagaré una entrada per veure una pel·lícula feta amb intel·ligència artificial’. Però el consum de contingut amb intel·ligència artificial a dins de les xarxes socials no està tan denostat»
– Andreu Fullana
Un mercat global amb codis culturals propis
Les temàtiques que nodreixen aquestes ficcions verticals varien dràsticament segons la latitud, reflectint les demandes culturals de cada mercat. «Hi ha una mica de tot. Com que està començant tot i es comença a fer feina, cada país té un consum d’una ficció diferent i tenim uns codis narratius diferents», exposa Fullana. «A l’Àsia ha estat un boom espectacular amb una ficció que els hi funciona molt a ells; a Llatinoamèrica ha anat més cap a la telenovel·lesca; i a Espanya, que en duem un parell, s’ha jugat una mica amb el drama i amb la comèdia».
Sobre aquest darrer punt, el productor subratlla la capacitat de creació autòctona a les Illes. «De fet, nosaltres vam estrenar a l’agost la primera de Balears, que era Contracorriente, on hi havia una tortuga autòctona i que salvaven del món enèrgic… però no deixava de tenir aquests tocs còmics que seguia la història i que la feia una mica més lleugera». El mètode de gravació, confessa, ha estat un procés rigorós i artesanal malgrat el format: «Nosaltres, per exemple, a Contracorriente, ho vam fer tot amb actors. Sí que en algun pla, sortia un tauró, allò va ser una mica d’IA. Però realment vam gravar amb actors, amb la càmera en horitzontal i en vertical, bàsicament».
L’algoritme i l’ombra de la intel·ligència artificial
El debat sobre l’ús de la intel·ligència artificial en la creació audiovisual està servit. Fullana afronta la realitat del mercat actual, on la IA pren posicions a una velocitat de vertigen, tot i que encara troba resistències en determinats espais.
«Sí que és veritat que està començant un corrent molt fort, la IA cada vegada està molt més desenvolupada i a escala internacional es veuen sèries amb IA. Però se n’han fetes moltes sense IA», matisa. L’origen d’aquest mercat va ser estrictament humà, assenyala l’entrevistat: «Totes les primeres que han sortit a escala internacional han estat sense IA. Han tingut actors, han tirat endavant les seves plataformes i no tenen IA, són sobretot en persona. Però sí que és veritat que la intel·ligència artificial cada vegada està superdesenvolupada. És una intel·ligència que aprèn de tot el que veu i de tota la informació que li donem, i aprèn molt ràpidament».
L’acceptació d’aquesta tecnologia depèn fortament de la pantalla on es reprodueix. «Com que es consumeix a xarxes socials, no està tan injuriat que sigui intel·ligència artificial», reflexiona Fullana sobre el comportament del consumidor. «A la millor tu te’n vas al cinema i dius: ‘No pagaré una entrada per veure una pel·lícula feta amb intel·ligència artificial’. Però el consum de contingut amb intel·ligència artificial a dins de les xarxes socials no està tan denostat. Sí que és veritat que totes les xarxes socials ja t’ho indiquen, és obligatori; tu poses ‘contingut realitzat per IA’, t’ho han de marcar».
«Hi ha coses que se seguiran contant al cinema i que tindran la seva importància, i hi ha històries que mai veuran la llum al cinema i sí que es poden veure en ficció vertical»
– Andreu Fullana
El públic i la paradoxa de la hiperconnexió
Quan s’analitza qui consumeix realment aquestes ficcions, els prejudicis sovint fallen. Fullana desmunta la idea que només l’adolescència absorbeix el contingut vertical: «Realment et sorprendrien les dades, perquè tot depèn de què vagi la pròpia sèrie. Ara mateix pensem que als mòbils, i a les pantalles verticals que en aquest cas són mòbils i tauletes, el consum majoritari seria juvenil. Però no és tan així. Hi ha un consum de fins a un target de trenta i pico a cinquanta anys que té el mòbil, que viatja en tren, que viatja amb autobús, i que en aquest trajecte de vint-i-cinc minuts o mitja hora es posa els cascos i, en lloc de veure una altra cosa, veu això».
Sobre l’estructura de retenció de l’audiència en el format, assenyala que les dinàmiques d’emissió estan en constant reavaluació. «No t’ha sabut greu no seguir, perquè saps que hi serà allà i podràs seguir quan tinguis un altre moment. Just he aturat al capítol vint-i-cinc perquè he hagut de baixar del bus. Bé, després en tornar tinc uns altres vint-i-cinc capítols que també puc deixar en qualsevol moment», explica. La necessitat subjacent, al capdavall, continua sent la mateixa: «Pareix que hem de viure en aquest món on tot és per abans-d’ahir, anem tan ràpids que no ens podem aturar a veure una pel·lícula de quatre hores… Però no deixem de ser éssers humans que també volen consumir cultura, entreteniment, i cerquem formes alternatives de poder satisfer aquesta necessitat d’intentar desconnectar».
Aquesta cerca de l’entreteniment ràpid respon, segons ell, a una modificació profunda de l’atenció humana. «Això sí que és una nova tendència», admet amb preocupació. «Jo vaig estudiar fa deu o dotze anys a la universitat, i ja parlàvem que tenim tants impactes que no ens en recordem. Hi ha gent que veu una sèrie a Netflix i en lloc de posar-la a velocitat normal, la posa a velocitat u i mig, o dos. I sobretot, hi ha gent a qui li xerres d’una sèrie que ha vist fa un mes i no se’n recorda que l’ha vista. Anem tan de pressa i consumint tan ràpidament que no retenim».
La necessitat urgent d’una educació audiovisual
Enfront del consum massiu i de l’accés sense límits als continguts digitals, la postura d’Andreu Fullana resulta reivindicativa en favor de la formació crítica. No rebutja les restriccions legals per edat, però reclama un enfocament basat en l’aprenentatge.
«Totes aquestes tendències van canviant, i evidentment el primer que s’ha de fer és protegir», afirma el coordinador. «El consum audiovisual, el que veus, com ho veus, què t’estan contant… L’educació audiovisual crec que no l’hem tinguda ningú, els pocs que l’han tinguda ha estat a l’època universitària i som els que ens hem especialitzat en això, però hi ha molta gent que no té aquesta educació del consum audiovisual».
Respecte a les recents legislacions sobre les xarxes socials, la seva opinió és clara i directa: «Personalment, jo, com Andreu Fullana, que es prohibeixi l’accés a les xarxes socials a menors de catorze o de setze anys, que hi hagi aquest control, m’apareix bé. Perquè les xarxes socials és un lloc on molta gent s’amaga al darrere d’un nick per fer molt de mal, i això s’ha de regular. Però això no va en contra que es puguin consumir històries i que aquestes històries tinguin uns valors, i que aquests valors arribin a aquesta joventut».
De l’escenari al primer llargmetratge: l’eterna supervivència
Al llarg de la història, l’aparició de nous mitjans sempre ha anat acompanyada de profecies catastrofistes. Fullana somriu davant d’aquesta dinàmica històrica, confiant plenament en la immortalitat del cinema.
«El cinema sempre ha estat a punt de morir per tots els altres mitjans», sentència amb seguretat. «Quan va començar l’emissió de ràdio ja pareixia que moriria, quan va començar la televisió el cinema havia de morir, quan van començar les plataformes la televisió havia de morir, el cinema sempre ha estat a punt de morir per tots els altres mitjans. La realitat és que duem cent i pico d’anys de cinema, duem seixanta o setanta de televisió, duem no sé quants més de ràdio. I la realitat és que La bola negra ha estat un èxit de taquilla, Oppenheimer va ser un èxit de taquilla…».
Per a ell, la diversificació només enriqueix l’ecosistema narratiu. «Com més consum hi ha a altres mitjans, el cinema no deixa d’esclatar. Hi ha coses que se seguiran contant al cinema i que tindran la seva importància, i hi ha històries que mai veuran la llum al cinema i sí que es poden veure en ficció vertical. Al final tracta d’això, de contar històries i trobar un format. No és substituïble».
La seva passió creadora es tradueix en una activitat contínua i pluridisciplinària, demostrant que un creador jove pot moure’s perfectament entre les històries de seixanta segons i el teatre.»Bé, vam estrenar una obra de teatre sobre desnonaments i ocupacions, una comèdia, Desocupados, fa uns mesos, que estem intentant adaptar a cinema», relata Fullana. El seu ritme de treball reflecteix un compromís total amb les indústries culturals: «Enguany hem començat amb un nou projecte que és una comèdia satírica sobre un procés d’oposicions, de com entrar a la funció pública des del món docent. De curtmetratges hem produït dotze curtmetratges. Hem fet una obra de teatre pròpia amb llibret meu, escrit per mi. I ara ja ens agradaria pegar aquest bot a fer el primer llargmetratge com a productor i director».
Amb una mirada polièdrica sobre l’ofici, l’artista de trenta anys exemplifica a la perfecció l’esperit del Vertifest: acceptar i investigar els nous llenguatges del present sense renunciar, mai, a la necessitat humana d’explicar el món.
