L’art contemporani a Palma té bressols que bateguen lluny dels circuits turístics tradicionals i de les zones habitades per la gentrificació més voraç. Al cor de Pere Garau, un barri multicultural i de caràcter marcadament industrial i diàfan, el suec d’arrels hongareses Axel Balazsi ha trobat el seu lloc al món. Després de passar per la prestigiosa Goldsmiths University de Londres i de veure com la pandèmia i la malaltia del seu pare capgiraven la seva trajectòria com a artista plàstic, Balazsi va decidir transformar la seva energia en un projecte col·lectiu. El que va néixer com la Tube Gallery és avui la Balazsi Gallery, un espai de resistència cultural, diàleg i recerca artística que aposta tant pel talent emergent com per figures internacionals de primer ordre. En una conversa íntima i pausada, des d’un racó d’aquest barri obrer, l’agitador cultural es nua i es confessa de tu a tu, desgranant el sentit profund de la seva evolució.
De Londres a Pere Garau: Un viatge de retorn forçat per les circumstàncies
L’origen d’Axel Balazsi està lligat a la Mediterrània des de la infantesa, malgrat el seu passat nòrdic: “M’he criat aquí a Mallorca d’ençà del 2001. Vaig arribar aquí amb la família l’any 2001, tenia vuit anys quan vaig arribar”. Després d’aquella etapa inicial, va emprendre el camí cap a Anglaterra per formar-se a la Goldsmiths University. “Vaig estudiar Belles Arts, o com ho anomenen allà, Fine Arts, en una universitat que es diu Goldsmiths University. I vaig fer el meu màster”, recorda sobre aquells anys a Londres on, a més, va començar a introduir-se en l’engranatge professional: “Clar, òbviament també vaig començar a treballar una mica entre galeries i museus, fent una mica de diners extra durant aquesta època”.
El seu destí semblava lligat al Regne Unit de manera permanent, però l’any 2020, en plena eclosió de la pandèmia, la realitat es va capgirar radicalment. “Després, el 2020, justament quan era la pandèmia, vaig arribar a Mallorca al desembre i la veritat és que no tenia planejat estar aquí a Mallorca. El meu pla era seguir la meva vida a Anglaterra i seguir com a artista”, confessa. Tanmateix, les circumstàncies de la vida es van imposar de la forma més dura: “Per circumstàncies de la vida, el meu pare va tenir una Covid bastant dolent i va acabar induït en un coma per cinc setmanes. I em vaig replantejar la vida, ara està bé, però em vaig replantejar una mica la meva situació, i volia estar una mica més prop de la família. Vaig prendre la decisió de tornar a Mallorca”.
“Hi ha algunes exposicions que fem per passió, perquè ens interessa molt la pràctica de l’artista i creiem que és molt important d’ensenyar aquests tipus d’artistes que no són necessàriament comercials en uns aspectes. A la vegada, hem de posar menjar a la taula, no?”
– Axel Balazsi
El naixement d’un ecosistema artístic a la perifèria
El retorn a l’illa no va significar en absolut un distanciament de la creació, sinó una metamorfosi en la manera d’entendre-la. Balazsi reconeix que el canvi de rol va ser gairebé orgànic: “Trobava a faltar el món de l’art, però no trobava a faltar això de ser artista. És molt solitari el treball, i vaig pensar que potser, amb la xarxa que havia creat per Anglaterra, potser tenia com a suficients artistes i comissaris que em podien recolzar per obrir un programa aquí a Mallorca”. El procés de gestació es va activar ràpidament: “A partir d’això, vaig trucar als meus amics a veure si volien exposar, alguns comissaris si estarien interessats de comissariar per a un ecosistema com Mallorca. Hi havia l’interès i, a partir d’això, ja sabia que artistes puc aconseguir, també comissaris. En aquell moment, el que em faltava era un local”.
La recerca del lloc ideal el va allunyar dels nuclis on habitualment es concentra la colònia estrangera o els circuits comercials més evidents. “Primer de tot, sinceritat, no em podia permetre un espai a Santa Catalina, no em podia permetre un espai a Gomila, la veritat, però no vaig trobar el que estava buscant”, admet obertament. Finalment, va fixar la mirada a Pere Garau: “I a Pere Garau encara hi havia bastants locals que són diàfans, que són una mica industrials, que portaven l’estètica que jo volia. Però també pensava que és un lloc molt multicultural, que és interessant de tenir una galeria en un lloc on pots començar aquests tipus de converses amb la població local d’allà també. Nosaltres no tenim tant de vianants, aleshores treballem d’unes altres maneres. Estem ubicats una miqueta fora del circuit normal, per dir-ho així, però encara estem a Palma, continuem estant en una ubicació accessible”.
La gentrificació sota la lupa de la responsabilitat cultural
Conviure en un teixit veïnal tradicional com el de Pere Garau implica assumir debats incòmodes com el de la gentrificació, un procés del qual Balazsi és plenament conscient: “Som bastant conscients de la gentrificació, el que està passant per diferents zones aquí a Mallorca. Òbviament, nosaltres procurem… esperem que no ho estiguem fent…, no estem contribuint de la mateixa manera que comprar una façana i després renovar-lo i més tard vendre’l per més diners”.
Amb tot, el galerista defensa el valor singular que aporta el seu espai a la comunitat d’allà on s’assenta: “Crec que la galeria és un poc més dinàmica en aquest aspecte, en comptes d’un bar, una discoteca. Estem fent un espai cultural per gent d’aquí que no tenien cap galeria”. La seva integració és fruit d’una convivència diària, discreta i respectuosa: “Òbviament, tenim bastant gent d’aquesta zona que també comencen a venir als openings, per dir-ho així, perquè la veritat és que no passa molta gent durant la setmana. Ens han acollit bastant bé, la veritat, he de dir-ho”.
L’evolució de Tube Gallery a Balazsi Gallery
El projecte va néixer inicialment camuflat sota el nom de Tube Gallery, una elecció que responia a un moment d’incertesa personal. “Això també ha de veure amb què en el principi, quan jo vaig obrir la galeria, jo estava un poc com desubicat en la manera que potser continuaré amb la meva pràctica com artista. Aleshores, no volia fer un mixt entre galeria i artista. Vaig agafar un nom un poc més anònim, per dir-ho així”, evoca. Amb el pas del temps, el mateix desgast de la doble identitat el va empènyer a fer el canvi: “A través del temps, m’he adonat que ja no faig la meva pràctica, i volia fer-ho una miqueta més personal. Volia també agafar un poc… o sigui, ensenyar un poc la vulnerabilitat de ser tu mateix com el projecte. I fer-lo més personal, gent sabent qui ets… O sigui, hi ha moltes galeries que porten el nom del galerista, aleshores jo crec que va ser també estratègicament”.
Aquesta evolució és, a més, la consolidació d’una visió a llarg termini: “Nosaltres tenim una projecció que volem ser part del món de l’art. Aleshores, en deu anys seria quasi impossible canviar el nom. Ara portem uns tres anys… o sigui, el 23 de juny ja serà el tercer any. Era el moment de fer això ara, i també la veritat és que ens ha servit molt bé en l’aspecte de reflexionar el que és la programació de la galeria, el que volem aconseguir, el que són els nostres objectius i què és el que volem fer amb la galeria conjuntament amb els artistes que exposem”.
El segell Balazsi: Impulsar el talent emergent sense cedir a les pressions del mercat
A l’hora de definir el seu tret diferencial respecte a la resta d’espais de Palma, Balazsi fuig de les fórmules de màrqueting calculades i fredes: “Jo no ho veig com que vaig, per estratègia. O sigui, no ho mir com en pla què és el que falta aquí a Mallorca i què portem, per a mi això seria entrar en un mercat només per alimentar un mercat”. La seva proposta busca moure’s per altres vies: “Tinc una visió bastant dinàmica amb la galeria. El que volem fer és, òbviament, empènyer artistes nacionals, i també portar artistes internacionals d’unes altres parts del món a Mallorca, i exposar-los aquí, donar-li visibilitat en uns altres llocs on normalment no exposen. Aleshores nosaltres enfoquem la majoria de les nostres exposicions en artistes emergents o, nous talents que han començat la carrera, o a mitja carrera, per dir-ho així”.
Aquesta filosofia l’obliga a fer equilibris constants entre el romanticisme pur i la subsistència material de la galeria: “Hi ha algunes exposicions que fem per passió, perquè ens interessa molt la pràctica de l’artista i creiem que és molt important d’ensenyar aquests tipus d’artistes que no són necessàriament comercials en uns aspectes. A la vegada, hem de posar menjar a la taula, no?”. El secret, segons ell, es troba en saber lligar ambdues línies: “Hem de trobar la fórmula de continuar tenint una passió amb cada artista que exposem, però que ens compleixen diferents tipus d’objectius. Per exemple, alguns potser econòmicament comercials, uns altres potser cultura capital, com en pla això és més cultural, això és més challenging… I aleshores sempre és com un joc entre què és el que podem proposar que pot ser interessant per al visitant, però també al col·leccionista”.
“Si ho penses, l’APC ha llançat molt bona feina en canviar la imatge de ser només una illa de festa o de holiday, també el Govern, per recolzar més a la cultura. Això es veu molt bé i també amb les institucions”
– Axel Balazsi
«Melting Ice»: Una metàfora del trànsit i de l’efímer
La proposta actual de la galeria és el millor exemple d’aquesta línia a través de Melting Ice, una exposició col·lectiva comissariada per Esmeralda Gómez Galera. “Ara mateix, el que es pot veure és una exposició que ha estat comissariada per Esmeralda Gómez Galera, i ha treballat molts d’anys amb L-21, Baró i la institució d’Es Baluard”, detalla Balazsi per situar el bagatge de la mostra, abans d’endinsar-se en el sentit profund del projecte: “Aleshores ella ens ha comissariat una exposició que es diu, que agafa el títol, Melting Ice, però no significa que parla del de l’ecosistema i de l’ecologia que la Terra s’està fonent. És més metafòric”.
L’exposició reuneix sis creadors sota un concepte purament temporal: “Conjunta una col·lectiva d’artistes de sis artistes amb diferents tipus de pràctiques, la metàfora és que aquests artistes probablement no s’exposaran junts una altra vegada. És una exposició que està en el trànsit que la veus un moment i després es fon i no continua existint en un altre espai”. Per a Balazsi, l’art canvia amb l’entorn on respira: “I encara que agafis aquesta mateixa exposició en un espai diferent, l’exposició serà diferent, només és que tindràs les mateixes obres, potser, però no serà en el mateix, no serà la mateixa lectura que és dins la Balazsi Gallery. Aleshores la lectura seria diferent. I parla un poc d’això”.
Tres sales, three artistes, tres mirades simultànies
De cara a la temporada d’estiu, la galeria viurà una reestructuració molt potent físicament, dividint-se per oferir propostes diferents de manera simultània: “Ara al juny, per al Summer, obrim tres exposicions diferents, perquè estem separant la galeria en tres diferents sales. L’espai u serà, per exemple, l’entrada, la sala de baix serà un altre, i la sala de dalt serà per a un altre artista. Aleshores seran tres exposicions individuals”.
Aquesta divisió obrirà la galeria a un complet diàleg de racons creatius de tot el món: “Un amb un artista xilè que es diu Marco Bizzarri amb arrels italianes òbviament pel seu cognom; una artista que es diu Lidia Bleakley, que està radicada en Anglaterra, en North Yorkshire, que jo vaig estudiar amb ella en Goldsmiths de fet, en l’època de quan estava por allà i després tenim una altra individual amb una noia que es diu Anna González Noguchi, que té arrels espanyoles i també japoneses, però està en Atenes”.
La tardor de Balazsi: Grans noms internacionals i diàlegs locals
L’ambició de la programació es manté intacta amb l’arribada del nou curs al setembre, on el joc d’espais de la galeria tornarà a mutar: “Després, en setembre, obrim dures exposicions diferents una altra vegada. Una serà un duo show entre l’espai u i l’espai dos, això és a dir, l’entrada i l’espai de baix, que serà també comissariada per Esmeralda Gómez Galera, i és amb un artista d’aquí de Mallorca que es diu Román Fabré, que és el fill de Ñaco Fabré, i amb un amic seu de Barcelona”. En paral·lel, un nom potent ocuparà la planta superior: “En l’espai de dalt tindrem un artista bastant potent, amb bon currículum ja, que es diu Patrick Goddard, que és d’Anglaterra, que ha fet moltes exposicions amb Whitechapel, i Art Basel”.
Balazsi dissenya tota aquesta activitat ajustant-se perfectament al ritme de la ciutat de Palma i de les seves grans cites col·lectives: “Això és la programació de l’any, i després ja arranquem de nou al març per al Brunch. Aleshores nosaltres estem programant la galeria en conjunt amb els esdeveniments que fem amb l’Art Palma Contemporani”. L’amplitud física de la nau de Pere Garau és la seva millor aliada per assolir aquesta fita: “Farem tres ocasions diferents, març, juny i setembre. I com que l’espai és molt generós i bastant gran, podem muntar dues o tres exposicions a la vegada. Aleshores, encara que són tres diferents ocasions, potser obrirem dues exposicions en l’Art Palma Brunch, tres exposicions en l’Art Summer, i tres en setembre, per exemple, amb la Nit de l’Art. Al final seran menys ocasions d’obertures, però mantindrem el mateix nombre d’exposicions a l’any”.
El paper del galerista com a pràctica artística i suport vital
Aquesta feina tan absorbent com gestor i comissari ha obligat Balazsi a allunyar-se de la producció plàstica, un fet que assumeix sense nostàlgia destructiva: “No seguesc pintant, desafortunadament no hi ha temps. Però això sí, he de dir-lo, sent galerista i treballant amb altres artistes ho veig com un altre tipus de pràctica artística”. La transformació de l’espai és ara la seva obra: “Perquè veus l’espai transformant-se de diferents maneres cada vegada que fas una exposició. És com una altra lectura artística. I clar, amb cada ocupació hi ha coses que t’encanten, hi ha coses que no t’agraden, i comença el treball de ser galerista també sent artista”.
El seu motor actual neix del desig sincer de ser el suport que ell mateix va trobar a faltar en la seva etapa a l’estranger: “M’encanta formar part de la trajectòria dels artistes amb qui treballem. Veure’ls orgullosos de les seves exposicions, veure la reacció del públic i ser part de la seva trajectòria i donar-los l’empenyiment que potser necessiten o volen aconseguir en la seva carrera, perquè és quelcom que a mi em faltava en la meva carrera: una galeria que em recolzava a mi. M’umpl molt saber que ara puc donar suport a altres artistes fent això”.
Mallorca com a epicentre de l’art: Història, logística i futur
Quan analitza la salut de l’art contemporani a Mallorca, Balazsi en destaca el bon estat, valorant els esforços fets per trencar els vells tòpics turístics: “Jo crec que arriben coses molt interessants per a ser una illa i estar en les Balears. I òbviament sempre has de pensar un poc en la logística. O sigui, si estàs pensant, per exemple, Londres, Berlín, o París, o Nova York, o alguna cosa així, o com Madrid, no serà el mateix, però a Mallorca, jo crec que són unes propostes molt fortes, i és molt interessant el que està passant en l’ecosistema de galerisme i artísticament aquí a Mallorca”. En aquest sentit, apunta a la col·laboració col·lectiva: “Si ho penses, l’APC ha llançat molt bona feina en canviar la imatge de ser només una illa de festa o de holiday, també el Govern, per recolzar més a la cultura. Això es veu molt bé i també amb les institucions”.
Com a mostra del pes de la plaça actual, assenyala esdeveniments de primer nivell: “Per exemple, ara el 27 de maig, la setmana que ve, dijous, obren Katharina Grosse en la Llotja. I Katharina Grosse és una gran artista. Crec que sí que hi ha bones propostes no solament a partir de les galeries, sinó de les institucions també”. Balazsi recorda que la connexió de les Illes Balears amb la primera línia creativa és un fet històric innegable: “També estem en un lloc que forma part de la cultura, tenim molt de turisme, però crec que les Illes Balears sempre han tingut una connexió amb artistes bastant interessants. Si penses que tenim a Joan Miró que en el seu temps vivia i feia la seva producció aquí. I també si vas a Eivissa, allí també tenies a gent com Picasso i a Dalí vacacionant, aquestes illes sempre han estat escollides molt bé per la cultura. Si avui en dia mires a Menorca, tenim a Hauser & Wirth, que és un nom gegant del món de l’art. Les Illes Balears com conjunt, jo crec que sí que és un dels llocs més interessants sent unes illes, estant a Europa. Som part de la conversa. I ara també amb la fira d’Art Cologne, o sigui, l’atenció està… o sigui, hi ha més atenció aquí ara que hi ha hagut en algun moment. És superinteressant”.
El repte de digerir l’art en l’era de la immediatesa digital
L’eclosió de l’entorn digital i de les xarxes socials ha canviat profundament com es rep i es digereix l’obra d’art, un context en què Balazsi demana més esperit crític: “Has de tenir molt de filtre, perquè avui en dia és difícil de gestionar el que és bo, el que és dolent. També ha de veure molt amb les xarxes socials i l’accessibilitat de sempre consumir imatges, no és el mateix que era en els anys 90, 80, que havies d’anar a visitar a la galeria per a veure una exposició, ara ho pots veure directament per Instagram o per la pàgina web”. Tanmateix, lluny de tancar-se en una posició nostàlgica, en valora el vessant democratitzador: “Aleshores òbviament s’ha saturat, però jo crec que estem en un moment molt interessant amb el que està passant amb el món de l’art perquè no és tan exclusiu, és molt més inclusiu”.
Per a ell, la saba nova de l’art contemporani rau precisament en la capacitat d’obrir-se i de servir com a mirall social dels temps que vivim: “Veus més inclusivitat de dones, converses i exposicions molt bones que parlen sobre, per exemple, transgender o queer, o del sistema polític que vivim avui en dia. Òbviament, el món de l’art reflecteix el seu temps que vivim”. A Pere Garau, la Balazsi Gallery resisteix precisament d’aquesta manera: com un mirall actiu i diàfan d’aquest batec constant.
