Nascut a Palma l’any 1966, David Ginard Féron és molt més que un doctor en Història. És un dels principals especialistes en l’estudi del moviment obrer, la repressió política i la resistència antifranquista de les Illes Balears i de l’Estat espanyol. Al llarg de la seva trajectòria, ha construït un dic de contenció rigorós contra l’amnèsia col·lectiva. Amb més de vint-i-cinc llibres a l’esquena —obres fonamentals com les biografies d’Aurora Picornell, Ateu Martí, Matilde Landa o Ferrari Billoch—, Ginard ens rep per reflexionar sobre l’ofici d’historiador, la fragilitat de la memòria oral i els reptes d’un present en què els fantasmes del feixisme tornen a treure el cap.
Els inicis: quan la memòria viva encara parlava
L’interès de David Ginard per entendre les cicatrius del segle XX no és fruit d’una moda recent. La seva immersió en la foscor de la repressió va començar quan el franquisme sociològic encara era una boira espessa.
«Jo ja fa més de trenta anys que m’hi dedic», confessa l’historiador, situant els seus inicis en un context molt concret. «Vaig acabar la carrera l’any vuitanta-nou i vaig començar a investigar sobre la resistència clandestina als anys quaranta. L’any noranta-u ja vaig publicar un article a la revista Randa sobre les presons i els camps de concentració a Mallorca. Hem de tenir en compte que estic parlant d’una època en què s’acabava de complir o de celebrar el cinquantenari de la Guerra Civil, que va ser un fet que va anar acompanyat de tota una sèrie d’actes institucionals i acadèmics. Però, tanmateix, encara quedava bastant per fer sobre la guerra i, sobretot, sobre la postguerra».
En aquells primers compassos de la seva carrera acadèmica, Ginard es va adonar que el gran relat històric tenia forats profunds. «Aleshores ja estaven traçades les grans línies explicatives sobre la Guerra Civil, tant en el cas del conjunt d’Espanya com de les Illes Balears, però quedava encara bastant per fer sobre l’etapa posterior». Aquest buit historiogràfic va coincidir amb una urgència vital: «A més, era una època en què encara quedava bastant de gent viva. I això unit, evidentment, a un interès personal derivat del fet que jo també havia viscut una mica tota aquella època, que em va fer centrar com a investigador en aquest tema».
Davant la necessitat d’aclarir conceptes fonamentals, Ginard fa una pausa per delimitar el seu camp d’acció. Una cosa és la història i l’altra la memòria. «Crec que s’ha de distingir el que és la investigació d’aquest període històric, de la Guerra Civil, de la postguerra, del franquisme, de la República, etcètera, amb l’estudi dels processos de reconstrucció de la memòria sobre aquestes etapes, que és una cosa a la qual també m’he dedicat, però que són dues qüestions diferents».
«Ja fa molts d’anys que s’han anat traçant les característiques generals sobre el que va ser la Guerra Civil, sobre el que va ser el franquisme. En termes generals, hi ha un consens historiogràfic bastant ampli al voltant d’aquests temes»
– David Ginard
L’evolució del mètode: de la presó de Palma als arxius militars
L’autor d’obres imprescindibles com Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España (1931-1942), La repressió a les Balears durant la Guerra Civil o Treballadors, sindicalistes i clandestins detalla com ha canviat la seva forma d’aproximar-se als fets. Una evolució forçada, en part, per l’inexorable pas del temps.
«Sempre quan un investiga en matèria d’història contemporània, el primer és estar al corrent de l’estat de la qüestió, de la literatura científica, per determinar quins són els forats, quins són els aspectes que queden per estudiar», explica Ginard. Però el veritable repte el va trobar en el treball de camp primigeni. «Quan vaig començar a estudiar aquest tema de les presons i els camps de concentració a Mallorca durant la Guerra Civil —una qüestió que a finals dels vuitanta i principis dels noranta no s’havia tocat pràcticament gens—, la segona cosa que vaig fer, que per a mi és essencial, va ser l’ús a fons de les fonts primàries».
La dictadura havia tancat amb pany i clau els documents, obligant els historiadors a buscar la veritat en les veus dels supervivents. «Quan vaig començar, vaig utilitzar molt els testimonis orals perquè alguns d’aquests temes que anava abordant resultava que no hi havia documentació accessible. Les fonts arxivístiques estaven, en aquell moment, pràcticament tancades». No obstant això, el rellotge biològic no perdona. «Clar, amb el temps ha passat una cosa respecte a aquest tema: les fonts orals s’han anat extingint per una qüestió biològica lògica, i, en canvi, les fonts d’arxiu, curiosament, n’hi ha més. S’han anat obrint arxius».
Aquesta obertura va marcar un punt d’inflexió en el seu rigor. «Jo quan vaig començar, per exemple, l’arxiu de la presó de Palma crec que vaig ser la primera persona que hi va entrar. Vaig entrar-hi als anys noranta, quan encara era a la seva antiga ubicació. Però al marge d’això, per exemple, s’han anat obrint els arxius jurídics militars. Això permet treballar de vegades amb una documentació cada vegada més precisa i més solvent. Jo, per exemple, el llibre que he tret, Contra Franco i Falange, l’he fet amb vint-i-cinc vegades més documentació de la que tenia en aquells primers anys. L’avantatge de poder combinar aquestes dues coses és que, per una banda, tenc les entrevistes que vaig fer en el seu moment a gent que havia militat, que evidentment ja tots són morts, i, per altra banda, tinc la documentació arxivística que he anat recopilant».
L’ofici d’historiador: rigor acadèmic contra l’oblit
Amb un corpus bibliogràfic que voreja els vint-i-cinc llibres, més nombroses coordinacions i col·laboracions, David Ginard manté una ètica de treball irrompible. «Són molts llibres, contra Franco i la Falange, l’Aurora Picornell, treballadors, sindicalistes, clandestins, Matilde Landa… hi han molts altres historiadors que produeixen tant o més», admet amb modèstia. «He intentat que la producció sigui rigorosa pel que fa a l’execució».
El seu interès temàtic s’ha anat eixamplant. Des del focus inicial en la resistència, ha passat a analitzar l’altre costat del mirall. «A partir de la constatació que hi ha un altre àmbit de treball que és el tema dels discursos propagandístics a favor del bàndol franquista, que han estat molt poc treballats perquè hi ha hagut una tendència molt marcada per part dels historiadors a abordar més la part dels perdedors de la Guerra Civil, que és importantíssima, però que també és important abordar l’altre costat, els discursos i els plantejaments dels quals van formar part del bàndol vencedor».
Aquesta exhaustivitat el porta a escriure biografies denses i colpidores com Aurora Picornell. De la història al símbol o Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas. Malgrat que el seu àmbit és acadèmic, l’impacte en la societat és palpable. «La investigació acadèmica té un públic especialitzat», reflexiona Ginard. «Avui dia, a més, els tiratges de llibres són cada vegada més modestos. Estem parlant de tiratges de llibres d’història que al voltant de cent exemplars moltes vegades. Tot i això, jo crec que aquest període concita més interès al marge d’aquells que són els propis especialistes. Interès que de vegades es manifesta no només en el tema dels llibres, sinó també en l’assistència a conferències, a presentacions o a productes que han sortit derivats d’una investigació».
Ginard il·lustra aquest salt de l’acadèmia al carrer amb un cas concret. «El llibre que vaig fer sobre l’Aurora Picornell va generar una exposició que va promoure l’Institut Balear de la Dona l’any 2017, i que va anar rodant per diferents indrets, i això ha arribat a tota la societat de les Illes i a un gran nombre de pobles».
«Hi ha determinats mitjans de comunicació que es dediquen a difondre opinions que no són gaire solvents acadèmicament, o directament llibres escrits per persones que no són historiadors, que no han trepitjat mai un arxiu a la seva vida»
– David Ginard
L’amenaça present: la història com a dic de contenció
En la recta final de la conversa, s’imposa una reflexió sobre el moment actual. Serveix d’alguna cosa la feina de l’historiador quan els fonaments de la democràcia trontollen de nou? Ginard no esquiva la realitat.
«En l’àmbit internacional és un moment difícil i complex. Veiem com els valors democràtics s’estan erosionant amb tota una sèrie de discursos d’extrema dreta o de caràcter populista que estan agafant una força enorme, i el cas de Trump potser és el més espectacular. Què et puc dir? Els historiadors som molt dolents per ser futuròlegs».
Malgrat aquesta cautela professional, Ginard assenyala una problemàtica creixent: el xoc entre el coneixement científic i el renou mediàtic. «Són dues qüestions molt diferents, al contrari del que la gent de vegades es pensa. És a dir, la investigació acadèmica sobre aquest període a Espanya crec que, sincerament, és bastant solvent. Ja fa molts d’anys que s’han anat traçant les característiques generals sobre el que va ser la Guerra Civil, sobre el que va ser el franquisme. En termes generals, hi ha un consens historiogràfic bastant ampli al voltant d’aquests temes. Hi pot haver matisos entre els historiadors, evidentment. Si treballes l’economia del segle XVI també et trobaràs matisos».
El perill, adverteix Ginard, neix fora de les aules i els arxius. «Això és el que indica la investigació històrica. I llavors, per altra banda, hi ha determinats mitjans de comunicació que es dediquen a difondre opinions que no són gaire solvents acadèmicament, o directament llibres escrits per persones que no són historiadors, que no han trepitjat mai un arxiu a la seva vida, i que tenen una repercussió mediàtica desmesurada. I fins i tot a vegades es promocionen discursos de propaganda franquista directament. Per tant, hi ha aquest tipus de productes que de vegades tenen una repercussió enorme als mitjans de comunicació per causes que no són acadèmiques, sinó que són purament polítiques».
Davant d’aquest panorama, Ginard continua defensant la seva trinxera: la de les proves, els documents, l’estudi cronològic rigorós des de la Segona República fins a la Transició, i la divulgació curosa. No escriu llibres per fer feix. Escriu, i adverteix, per combatre amb arguments acadèmics el retorn dels fantasmes d’un passat que, paradoxalment, alguns volen ressuscitar sense haver-lo entès mai.
